argia.eus
INPRIMATU
Necessitat de combatre el col·lapse i la crisi general des de l'ecofeminisme
  • L'emergència climàtica és només una part de la crisi global que vivim, i és convenient ampliar la mirada i mirar el problema en la seva globalitat. Aclarit això, Emagin, que treballa en la formació i en la recerca feminista, parla de col·lapse. Encara que l'ambient sigui catastrofista, els diferents ponents han subratllat la necessitat de continuar definint i defensant les vides que volem. En aquest camí, tots necessiten un moviment ecofeminista.
Jenofa Berhokoirigoin @Jenofa_B 2022ko urtarrilaren 10
Foku

En aquest context catastrofista, com farem les vides tímiques i concretes per a no perdre importància?”; “La situació va malament, empitjorarà també?”. Malgrat pensar això, què farem per a no desanimar-ho i deprimir-ho, fins i tot al revés, per a donar-li força al canvi?”. L'economista i feminista activista Amaia Pérez Orozco reflexiona sobre aquestes preguntes. En la jornada Els danys col·laterals a les nostres mirades, com canviar la nostra visió del món des de l'ecofeminisme, organitzada per Emagine, va observar el lloc en el qual es creuen l'ecologisme i el feminisme.

Aquest context és el del col·lapse, com diu Orozco, una realitat molt més àmplia que el canvi climàtic. Estem en la “crisi de la reproducció social”: estem immersos en una crisi que inclou la cura, la salut, l'alimentació, els drets dels immigrants, la pobresa energètica, etc. “Encara que a diferents intensitats, a nivell mundial i en diferents contextos no estem bé, estem en un malestar, s'ha acabat la benvinguda”.

“Encara que som col·lapses, qualsevol lluita val la pena, la cura diària val la pena”. Sense això, perquè les nostres vides passen de ser vulnerables a ser precàries, convertint la precarització en un “nou règim d'existència” i un “nou model de vida”. L'època en la qual vivim és la del “antropoceno”, dels canvis en l'ecosistema provocats per les activitats de l'espècie humana; unes altres, definides com “capitaloceno”, activitats en les quals el capitalisme se sustenta negativament.

Mirene Begiristain Zubillaga, professora i experta en agroecologia, també va participar en les aportacions. Es va basar en l'article Les trenes dels ecofeminismes, publicat en els números 245-246 de Jakin. “Els ecofeminismes són pensaments i pràctiques crítiques que ens permeten qüestionar el present” i d'aquí la possibilitat d'afrontar el col·lapse i arrelar el canvi social sostenible. De fet, perquè el patriarcat i l'explotació de la naturalesa són dues cares de la mateixa moneda en gairebé tots els ecofeminismes, que igual que el feminisme són múltiples, no hi ha una única lectura compartida en l'ecofeminisme.

El grup de dones d'Etxalde, que es mouen entorn de la sobirania alimentària, i el col·lectiu Aroztak, contra el megaprojecte urbanístic i turístic Aroztegia de Baztan, van estar donant a conèixer les seves lluites. Les praxis més desenvolupades de l'ecofeminisme, tant a nivell mundial com a Euskal Herria, es troben en el camp de la sobirania alimentària i en les resistències enfront dels projectes destructius. Una de les característiques d'aquesta eina és la seva ubicació en l'encreuament del local amb el global: “Hem de portar lluites localment arrelades, però amb una dimensió internacionalista”, assegura Orozco.

Encara que l'ecologisme i el feminisme són dues lluites precioses, tenen llacunes que l'ecofeminisme pot superar: “El feminisme no pot estar allunyat del seu esperit internacionalista i anticolonialista de l'ecologisme” i “l'economia ecològica i l'ecologisme poc avançaran si no despatriarcifican les seves teories, praxis i moviment”, en paraules de Begiristain. Bàsicament era conscient d'això que Emagine va organitzar aquestes jornades perquè és conscient que la mirada ecologista no se situa on se li deu –“som conscients que hem desenvolupat molt el feminisme des dels centres urbans i que la mirada ecologista no s'ha situat en la primera línia de la nostra pràctica política”. En opinió de Begiristain, aquest moviment és també una oportunitat per a treballar la interseccionalitat política d'un àmbit cada vegada més ampli de les feministes en la brúixola: “Des de l'ecofeminisme i des de la pràctica és també l'oportunitat de crear aliances tenint en compte les desigualtats i les diferències, submergint-nos en l'opressió dels diferents eixos de les interseccions polítiques”. Així mateix, assenyala que aporta interessants aportacions a la “construcció de noves subjectivitats”.

Decreixement, però de forma planificada

Esti Villamor, professor i militant ecologista d'Orozco, de Begiristain i dels ponents, tenia l'enfonsament dels tres o sí com un camí a prendre –i si no volguéssim, perquè el col·lapse ens porta a viure amb menys matèria, energia i residus–. Però el veritable repte està en la pregunta plantejada pels ponents: “El decreixement arriba. Però com? Basada en la redistribució i la justícia global, o sofrint a uns i continuant amb les acumulacions i espoliacions d'uns altres?”. També va respondre Orozco lamentant que en l'actualitat no existeix una tendència a planificar el decreixement. Per a adonar-se d'aquesta tendència capitalista, aconsella acabar en la meva horta amb l'actitud: “Que les meves escombraries vagi lluny, ni parc eòlic a la vista dels meus ulls... tot així. Però els necessitem en nosaltres per a ser conscients del que la nostra forma de vida exigeix i dedueix”.

Des de l'ecofeminisme, la necessitat que la nostra vida intervingui i formi comunitats és encara més important, sabent que els dos sentiments provocats per la crisi de la reproducció social són reprimits a la dreta: el de no ser tinguts en compte i el de la solitud provocada per això. Orozco ho té clar: “Assumint les responsabilitats del canvi” i plantejant un desacceleració consensuat, hem de definir les vides que volem viure, des de la “universalitat” i la “construcció de l'eco-responsabilitat”. En cas contrari, probablement perquè les collites del desastre salvatge les embolicarien la punta de la dreta.

Plantejant un desacceleració consensuat, hem de definir les vides que volem viure, des de la universalitat i des de la construcció de l'eco-responsabilitat

Es tracta d'un canvi que cal canalitzar per bolcada del sistema i no serveixen les transicions energètiques, numèriques o verdes plantejades per les autoritats com a solució de sortida. Les energies renovables tenen moltes limitacions: la dependència dels materials necessaris per a la construcció; la destrucció del medi ambient; el colonialisme, que és internacional, situant les mines minerals als pobles del Sud global, o internament, per exemple, els parcs eòlics de les muntanyes alabeses per a satisfer les necessitats energètiques de les ciutats veïnes, etc. Què no, sobre la contaminació que suposa el numèric. En aquest sentit, Orozco també critica el Pacte Verd Green Deal de la Unió Europea, perquè els acords no permet un canvi real i, per tant, una solució.

El col·lapse implica preguntes, objectius i canvis d'envergadura. Des de la jornada es va plantejar la necessitat de reflexionar sobre això a nivell d'Euskal Herria, incidint en les necessitats de la integració de l'ecofeminisme en les diferents lluites populars i de l'articulació entre el moviment feminista i l'ecologista.