L'altre dia li vaig dir blanc-i-vermell, i no soc absolutament injust amb ell: hi ha un curiós Michel Onfray, que és molt curiós, que no estic d'acord amb la cancel·lació de tot el seu recorregut que es degrada en l'edat i, sobretot, a mesura que puja. D'aquesta manera, encara tinc al cap alguns treballs d'Onfray, Politique du rebelle, que continua sent i continua sent un referent. A més, compta amb un llibret de recent creació, el 2019, en el qual es va iniciar la degradació. Es diu Le chemin de la Garenne i, amb l'excusa d'una volta pel poble en el qual va créixer, parla de la memòria, del passat, de la infància, del desgast que provoca el temps.

Comença dient que no hi ha camí que no porti a cap lloc (Miguel Sánchez Ostiz afegiria que és una altra cosa que si vostè sap a on va aquest camí). De fet, un camí ha d'anar a aquest destí, i aquest camí de Garenne ens porta justament cap enrere en el temps: passa per la casa on va ser el seu pare, passa pel cementiri on es troba la fama, on l'autor desitjaria ser enterrat, i passa pel paratge on va morir el seu pare, que va morir en braços. Han desaparegut les hortes obreres, una d'elles la del seu pare, per la seva ordre i disciplina, va ser la filosofia que va rebre el nen Onfray i la lliçó de saviesa. El gasnario ha desaparegut, en el qual Onfray, un adolescent, va treballar durant un temps –quan la fàbrica va tancar, es va instal·lar el silenci al poble–. I desapareix un edifici que va suposar el seu despertar intel·lectual, en el qual va aprendre a llegir, a escriure, a comptar, a l'escola. Quins records cal guardar de tots aquests records? “El camí de Garenne que hi ha en mi no està mort, i això és el que importa”.

Per tant, no hi ha camí que no vagi a cap lloc. Només cal saber a on va el camí o atrevir-se a descobrir-lo.