Fa cent cinquanta anys que va néixer Pío Baroja 2022.ean. Pare, Serafín Baroja, autor de les paraules de la Marxa de Sant Sebastià i el donostiarra més donostiarra entre els donostiarres. El fill, per part seva: “Soc guipuscoà i donostiarra: el primer m'agrada, el segon poc. No m'agrada Donostia per moltes raons”. I en una novel·la:
–Què diu el meu pare? –va preguntar el sacerdot– No dirà que ja no soc donoxiense. El donoxiense és una manera de cridar a una persona nascuda a Sant Sebastià amb un cert menyspreu.
En opinió de Baroja, hi havia massa donoxtianos. Crec que des que va morir, la quantitat ha anat creixent.
"A qui se li ha ocorregut, en aquests temps de mercantilització i superficialitat de l'art, premiar a la magnífica artista de fonament Esther Ferrer?"
Danbolin era aficionat al so: "Els diumenges a la tarda anava a la plaça a escoltar el txistu i el tamborí. Hi havia tamborins admirables, com els que no existeixen en l'actualitat, que tocaven minuetos i contradanzas amb magnífics aires clàssics. Durant les festes, quatre es van situar enfront de la porta de la nostra casa, dues eren d'Azpeitia i dues de Zestoa, i ho van fer estupendament”. En
un altre cas, el protagonista de la novel·la, en sentir la música del tamborí que és al carrer des de la casa, diu: –Que bell! Entendreu que jo sigui barojista.
El donostiarra Pablo Sorozabal va ser un bon amic de Do Pío: 2022.ean cent vint-i-cinc anys del seu naixement. Tenia similituds amb Baroja, especialment la facilitat per a llançar purrustadas, però pertanyia a un altre pelatge, més humorístic. Cap a 1955 l'Ajuntament de Sant Sebastià va voler atorgar la Medalla d'Or de la Ciutat. Sorozábal no era epicárico: va enviar aire a aquells franquistes. Quan es va formar el primer govern municipal de la monarquia, presidit per Ramón Jáuregui, li ho van oferir de nou i llavors, suposadament ficat Franco en el forat, el va acceptar. Per a adornar el solemne acte, els representants municipals li van proposar opcions: oferir lieder per a cant i piano o antologia per a cors... Sorozábal, no obstant això, va triar els preparats per a txistularis i a mi em va tocar canalitzar: Marxa de Deba, Guernica, Zortziko de Batelariak. Sorozabal era també txistuzale.
Davant les confusions que hem organitzat Donoxtiarro entorn del lliurament del Tambor d'Or, que és el tambor, què dirien aquests dos grans donostiarres? A qui se li ha ocorregut, en aquests temps de mercantilització i superficialitat de l'art, premiar a la genial artista de fonament Esther Ferrer? Encara sort que en l'acte estarem els txistularis. Donoxtiya, tarrapatán, molt de soroll i poc pa.