Torino no és Roma, Roma no és Torino, però com Natalia Ginzburgo no retrocediria a l'edat infantil Pier Paolo Pasolini, jove. Deia a tothom que Roma era la ciutat més bonica del món sempre que podia. De les ciutats que coneixia, ell era el que volia viure: és més, quan va escriure l'article que les va recollir, en 1957, no s'imaginava viure en cap altre lloc. El malson més gran seria abandonar Roma i tornar al nord d'Itàlia. Per què Roma és una ciutat tan bella? Què fa que una ciutat sigui bella i per tant atractiva, que una altra sigui divisòria, rebutjable? La de Roma seria una estranya bellesa, una bella bellesa, que inclouria també la ceguesa. Perquè, no estan relacionades la bellesa amb la ceguesa? No són molts els llocs més bells, només els llocs més insospitats. Pasolini: Roma seria la ciutat més bonica del món si al mateix temps no fos la ciutat més lletja del món?

El 28 de gener de 1950, Pasolini arriba a Roma amb la seva mare, deixant al seu pare adormit en la Casarsan de Friuli. Viu en un suburbi de la perifèria, Posa't Mammolo, una casa al costat de la presó de Rebibbia sense sostre. Però aquí coneixerà el personal dels suburbis, el seu llenguatge, la seva cultura, la seva vitalitat violenta, que després serà la matèria primera. Aquí i en els amors de la vora de Tiber. Les emet per primera vegada en la seva novel·la Ragazzi di vita (1955). A poc a poc ocuparà el seu lloc en la vida intel·lectual i artística de Roma, comença a fer cinema Piazza Navona, Piazza del Popolo, Camp de’ Fiori: Accatone (1961), Mamma Roma (1962), La ricotta (1963), formen la trilogia romana de Pasolini. En totes aquestes novel·les, pel·lícules, obres podem trobar la maldat incurable de Roma i la bondat angelical de Roma, tot en una ànima única, en aquest ànima única que és Roma.