argia.eus
INPRIMATU
Taulers fos
Bea Salaberri @beatxo 2021eko abenduaren 15a

Els dies passen cada vegada més ràpid i les nits venen cada vegada més primerenques.

Més enllà, el que no és gens conscient de la nostra frenètica carrera, de la necessitat d'arribar a més. Cadascun no té un sentit estricte, immadur, enfront del calendari bronzejat, que no es pot escapar de la necessitat. Actuem, no obstant això, com si visquéssim una sola vegada i visquéssim mil. Renunciem a aprendre a dir que no. Que no a més d'una reunió, a més treball. Que no a més diners, a ser membre d'una associació més. Creieu que el nostre rebuig ens convertiria en rebutjable i ens anava a relegar? Sempre caminem amb un elm si no és amb l'altre, ficant la mà en la major quantitat de salses, pensant que ens fa més reals?
Si la mamà de la nostra casa portava un davantal. No teníem massa a la meva mare, perquè era la germana del meu avi. Bé, cridàvem mamatxi. I no era molt amantal, perquè era una mica més que això. Tanmateix, no dèiem davantal, sinó entablier.

Així ho cridàvem, l'entablier, un tros de tela que troxaba tot el cos i que tenia diverses butxaques, cintes, etc. Era de tela pesada, de teixit àrid, probablement de lli. Era de color fosc perquè no aparegués brut i sovint cosit per a adequar-se a les necessitats pròpies.

"Penso "slow", ara quiet. I després, com tots, seguir d'una responsabilitat a una altra, com si tot fos confús, fosc, com si tot fos en la categoria del fonamental"

De nou estan de moda entre els hostalers, i per part meva, aquests hostalers semblen gent de Germinal.
No obstant això, era una eina molt pràctica. Durant tot el dia complia múltiples funcionalitats. En la cuina, com a substitut del mocador que faltava, servia per a escórrer les mans. A l'hora de recollir els enrotllaments, units per dues puntes, representava a la zarea. Des de la butxaca de costella, en qualsevol moment es podia treure el dolç Peu Qui Chante estovat, tant per a un nen ploró com per a espantar una feblesa, o potser per a trencar idees negres. En dies de pluja, era un paraigua per a travessar el corrent, col·locada al revés.
Mamatxi la vestia des del matí. Si no m'equivoco, tenia abans de berenar el cafè, com per a encendre el foc. Ho portava damunt mentre tenia funcions de servidor i d'operari. Per tot això, no era davantal, sinó entabler. I que no em diguin que això no és en el diccionari, perquè aquí hauria de ser, perquè és el temps de la condició, sinó la costura.

En aquest record tinc un gest en el qual recordo com a partir d'un tenor llevava l'entabler. Sí o sí. Com no se sabia en funció de l'hora, o si ocorria a partir d'un nombre de tasques exercides. Segur que arribava per a llevar-li el tenor.

Primer agafava la corretja que li unia el clatell pels dos costats i l'empenyia per sobre del cap, després descomponia el nus que li donava les nous, i així alliberava aquell cos ménre per l'obstacle de la tela més ampla que ell.En
silenci, aixecar-se de la taula i clavar-se en el fetge de la porta de la cuina des d'un mal ganxo fins a l'endemà d'aquell en què el col·locava. Distingia amb aquest gest els espais de treball i d'altres coses. Llavors començava alguna cosa semblança a l'oci. Llegir notícies, fer comptes, furgar barris, mirar a créixer fulles per la finestra, fer poquets.

Escric tots ells i tinc ganes que els nitxikis deixin anar l'entabler i ho peguin. Així ho penso. Penso slow, ara quiet. I després, com tots, seguir d'una responsabilitat a una altra, com si tot fos confús, fosc, com si tot fos en la categoria del fonamental. Tot com a treball i fora d'ell res. No aprendré de les visions?