A Austràlia, en Sidney, es diu que els restaurants espanyols estan al Liverpool Street, o almenys tot canvia tan ràpid. El periodista Guillem Martínez conta que, abans i després, tenien dues característiques que no havien vist: la baga, que havia oblidat la cuina espanyola, un conjunt de plats de 60 anys del segle XX; cuinaven una cosa semblant, encara que fos completament diferent i inreconocible, almenys en comparació amb el nom que donaven als plats. I el segon, rar, els amos d'aquests restaurants tenien oblidades les seves llengües maternes, el castellà o el gallec. A Martínez li va semblar una forma relaxada de ser. Una vegada va haver de parlar anglès amb un propietari que intercalava alguna paraula de gallec. El seu país, Austràlia, no el definia com un patrimoni espiritual, sinó com un conjunt d'objectes –“Aquí no hi havia res. Era impossible trobar alls. Fins que van arribar els xinesos”; i la seva nacionalitat, l'australiana, no la definia com una cosa abstracta, sinó com un conjunt de drets – “Quan vostè va poder votar per primera vegada? Jo, en 1967”–. En entrar en aquests restaurants se sentia vitalista, una autèntica llibertat. La unió era gent alliberada d'antigues i invisibles. I, per contra, evidenciaven els seus propis llaços. El periodista recorda amb enveja l'oblit australià. És necessari oblidar-ho. Quant temps, quantes generacions portem sense oblidar? Quant portem recordant?

Diuen que som memòria, que sense memòria no érem éssers humans, però la veritat és que no som éssers humans sense oblidar-nos. MZ, el nostre particular Michel Onfray –el bon Michel Onfray, és evident, no el que s'ha convertit ara en una cosa molt vermella–, deia, no recordo que l'oblit de l'ésser humà és fort, imprescindible per a gaudir a més del present. La memòria, ja podem dir, està sobrevalorada.