argia.eus
INPRIMATU
Silvia Abadía. Lluita d'inquilins
“L'habitatge és la principal opressió que viu avui dia la societat”
  • El sindicat d'inquilins de Barcelona, Sindicat de LLogateres, lidera l'organització d'inquilins en lloguer. Després de la seva creació en la capital i la seva difusió en set seccions, l'organització catalana s'ha constituït recentment. Es tracta d'unir als inquilins enfront dels grans propietaris amb la finalitat d'equilibrar les forces. Ja tenen algunes victòries. I lluiten perquè el lloguer sigui una opció digna, estable i segura.
Ander Perez @ander_prz 2021eko azaroaren 10a
"Jendea beldur eta sufrimendu handiarekin iristen da asanbladetara. Gero eta sistema indibidualistagoan bizi gara, eta ondorioz, egiturazkoak diren arazoak gureak bakarrik balira bezala bizi ditugu. Jendea ahalduntzen da ikusten duenean bere arazoa beste milaka lagunena ere badela".(Argazkia: Josu Santesteban)

Què és Sindicat de Llogateres?Es
tracta d'una organització nascuda fa cinc anys per a respondre col·lectivament al problema de l'habitatge, concretament a la bombolla de lloguers que la família està ofegant i que té un impacte salvatge en les persones. En els últims cinc anys els preus han pujat un 30%, però la capacitat econòmica de les famílies no ha augmentat. La nostra lluita es basa en els problemes derivats d'aquesta bombolla.

De què parlem quan parlem de bombolles?
La inflació dels preus del lloguer. No és un fenomen meteorològic, sinó el resultat de les polítiques d'habitatge pluriennals. Després de la crisi hipotecària de 2008, milers d'actius immobiliaris van passar a no servir res. El Govern d'Espanya va voler llevar-se de damunt i per a això va regalar als fons de voltor internacionals, a canvi d'una ximpleria, a preus irritants. Aquests actius, entengui's, són habitatges de milers de persones. D'altra banda, van reduir la durada dels contractes de lloguer, de cinc a tres anys, la qual cosa els va permetre tirar-te cada tres anys o renovar el contracte amb un increment del 80%. Hem vist centenars de casos d'aquest tipus.

És l'habitatge un dret secundari?L'habitatge
pot entendre's com un dret o com un bé de mercat. A Espanya, la política d'habitatge sempre ha entès l'habitatge com un bé. És una política fallida.

El lloguer s'entén com una opció provisional, la més jove, la dels estudiants. Té alguna cosa a veure? La
política estatal d'habitatge ha entès l'habitatge com a propietat privada. És més, el 90% del construït en obra pública ha passat a les butxaques dels propietaris. Però això no és així a tot arreu. A Viena, per exemple, el 40% del parc públic és de lloguer i és una opció estable i segura. La idea que tenim aquí es deu a les polítiques impulsades en les últimes dècades. Però a Barcelona el 60% viu en lloguer, per la qual cosa la propietat no és una opció per a la majoria. Jo hauria de viure quatre vegades per a comprar el pis més barat de Barcelona. Viure en lloguer es considera insegur, perquè així és: volem que també puguem construir un projecte de vida en lloguer, sense haver de viure en una lluita permanent.

Fotografia: Josu Santesteban

En els sindicats de treball van buscar la inspiració per a organitzar-se. Per què? L'habitatge
és la principal opressió que viu avui dia la societat. Durant molts anys va faltar un treball digne, arribar a fi de mes. Avui dia, per descomptat, es poden millorar molt les condicions de treball, però d'alguna manera són estables. Però això no té sentit si després el 50% dels beneficis es destinen al pagament del lloguer. Els sindicats del món laboral ens han deixat una gran herència de lluita. Han estat capaços d'organitzar a milers de persones. Si hi ha un oligopoli de grans propietaris en l'àmbit de l'habitatge, organitzem-nos perquè les forces s'equilibrin. Com negociarà vostè el seu lloguer amb Blackston, el major fons d'inversió del món? Si, per contra, ajuntem a 500 inquilins i negociem amb Blackston o diem que no pagarem, perquè…

És a dir, que la gent s'empodera.
La gent arriba a les assemblees amb molta por i sofriment. Vivim en un sistema cada vegada més individualista i, per tant, vivim els problemes estructurals com si fossin els nostres, com si fossin la nostra culpa. La gent s'empodera quan veu que el seu problema és també d'altres milers de persones, i que el problema no cobra suficient o que no ha tingut èxit en la vida. Entén que l'origen del problema és polític i econòmic i que l'única manera de quedar-se a casa és lluitar.

I hi ha victòria?
Afortunadament sí, si no, no seríem aquí cinc anys després. Tenim victòries significatives: El fons Goldman Sachs va voler augmentar en un 60% el lloguer de més d'un centenar d'habitatges. Aconseguim organitzar tot el bloc i finalment aconseguim que la pujada sigui del 15%. En conseqüència, persones en situació similar van començar a repetir aquest model.

En un referèndum acaben d'acceptar el desnonament dels grans propietaris d'habitatges a Berlín. És un model per a vosaltres?
Clar. El referèndum ha estat un exercici democràtic impressionant i ha posat sobre la taula un tabú sobre què fer per a limitar els beneficis dels especuladors que han fet tot el que volen durant dècades. Aquí també hi ha eines per a limitar els privilegis i l'especulació dels fons voltor. Cal actuar amb imaginació.

El Govern d'Espanya acaba d'anunciar un bo d'ajudes per a joves.
Aquest bo afectaria l'1% dels joves. Tot està dit. El Govern d'Espanya té una oportunitat històrica per a legislar el primer habitatge dels últims 30 anys i garantir el dret a l'habitatge. Són moltes les organitzacions que estem fent proposades per a això. Però desgraciadament no som els únics que estan treballant per a convèncer a la gent; el lobby immobiliari té molts recursos perquè el dia es cridi als ministres per telèfon. Què passarà? Depèn en gran manera d'aquests aspectes que poden donar suport als pressupostos del Govern.

I en mans de qui lluita, segurament.Al carrer
lluitem tots els dies, a palades, perquè no tirin al veí de baix. Tots els dies estem parant els desnonaments.

L'habitatge, el tema de la lluita “Tinc 32
anys i avui soc un dels tres assalariats de Sindicat de Llogateres. Soc tècnic de comunicació en l'organització. Vaig arribar a Barcelona als 18 anys, a estudiar des del meu poble, des d'un poble de la comarca de Franja de Ponent [frontera entre Aragó i Catalunya]. Llavors vaig començar a polititzar, al principi en moviment estudiantil. Ara soc militant del sindicat d'habitatge del barri barceloní de Poble Sec. Treballem per un model de barri basat en la col·lectivitat”.