Si comencem a pensar en les migracions, la primera constància és que, abans de relacionar el tema amb el tema nacional, hi ha altres punts d'urgència, com les situacions d'explotació que sofreixen els migrants en general al nostre país, o la relació del tema amb les relacions d'opressió a nivell mundial. Aclarit això, m'agradaria connectar avui la immigració amb la nació.

Si es vol a nivell analític, les migracions són un camp ideal per a l'estudi dels nacionalismes. D'alguna manera, la immigració planteja la relació entre l'Estat i la nació; o, si es prefereix, ens posen de manifest les bases que els nacionalismes utilitzen a l'hora de pensar la seva nació: qui és el membre de la nació, qui s'ha pensat històricament com a membre de la nació, qui ha estat expulsat d'aquesta representació, etc. Tot això es produeix per diferents vies i recursos, independentment que el nacionalisme objecte d'estudi tingui o no Estat. Però, en tots dos casos, la immigració és un camp productiu d'estudi. Com va recordar Pierre Bourdieu, el migrant es troba en una posició social especial, no del tot fos ni del tot dins, moltes vegades entre l'autòcton i l'aliè.

Traslladant el tema a Euskal Herria, l'activitat dels nacionalismes espanyols i francesos resulta invisible en aquest àmbit, probablement perquè aquesta activitat es naturalitza. No obstant això, la posició del nacionalisme és una altra, perquè moltes vegades parteix d'un estigma: el nacionalisme basc, des del seu origen, va crear un projecte nacional tancat als migrants –aquí es poden fer molts matisos–, i alguns es limiten a subratllar-lo, amb objectius polítics clars, amb obres acadèmiques o amb productes audiovisuals. Per contra, jo crec que sens dubte cal subratllar l'evolució del nacionalisme; és a dir, el canvi que es va produir en les dècades de 1960 i 1970, en un principi des del nacionalisme d'esquerres, i el projecte nacional basc, teòricament i en la pràctica, va obrir les portes a una immigració tan abundant en aquella època.

En els últims quinze anys, especialment en Hego Euskal Herria, la realitat de la immigració ha canviat molt, destacant altres orígens. La immensa majoria dels nous migrants manquen d'una ciutadania oficial en aquesta, la qual cosa comporta una diferència fonamental respecte als processos migratoris anteriors. Però, malgrat tot, crec que la resposta als períodes de migració anteriors ha de ser una referència important. El nacionalisme va renovar el seu projecte nacional, que també va obrir als migrants. Podia ser d'una altra manera, però així va succeir; i la nació i la immigració és el punt de partida perfecte per a pensar avui dia, sense caure en idealitzacions.

Tal com subratlla la politòloga Eunice Romero sobre el procés català (revista Talaia, número 10), parlar de migracions també és parlar de nació, i el repte és crear un discurs obert sobre el tema i complementar aquests enfocaments teòrics amb pràctiques efectives. Crec que quan pensem en immigració a Euskal Herria caldria tenir en compte també la variable nacional. Sempre aprofundint en una definició oberta de la nació i, al mateix temps, sense circumscriure la reflexió sobre la nació al llenguatge, com el fem en moltes ocasions a Euskal Herria. Crec que les actuacions de fa 50 anys en aquest camí són un tresor.