argia.eus
INPRIMATU
Lian Monserrate, Murals Lian
“La grafitis és una de les poques fortaleses que es manté activa enfront del capitalisme”
  • Autodidacta, crítica i gens conformista. Malgrat no tenir diners per a comprar el material, mai ha estat un problema. Les parets blanques de les ciutats grises són gratuïtes i un aparador ideal per a la difusió de missatges. L'esprai a la mà pren consciència de l'espai públic i s'enfronta als estereotips establerts, dibuixant dones fora de norma i realitats silenciades. Coneguda com a Murals Lian, Lian Monserrat (els EUA, 1981) ens ha permès conèixer-la més.
Leire Regadas @leireregadas 2021eko azaroaren 08a
“Emakume ez-konbentzionalak irudikatu nahi ditut, beraien burua identifikatzeko espazioak aurki ditzaten”.(Argazkia: Hodei Torres)

Com va començar en el món de l'art de carrer? Recordes el teu primer treball?
El meu primer mural ho vaig fer en dos trossos de fusta de contraxapat extreta d'una galleda d'escombraries de Boston, quan era adolescent. Quan era petit els diners eren escassos i la meva relació amb els meus pares era complicada. Pintava la rebel·lió com a acció. Al poc temps em vaig mudar a Barcelona. Sempre amb pocs diners. Els llenços i els materials de belles arts mai van estar disponibles per a mi, però sí les parets. A la fi de la dècada dels 90, en aquella Barcelona, en la qual el menyspreu per la propietat privada estava creixent, em vaig trobar cara a cara l'infinit subministrament de parets blanques.

Totes les parets blanques dels carrers al teu abast, el muralisme és una reivindicació per a recuperar l'espai públic?La
societat sol centrar-se en els possibles danys que pot causar la grafitis. La meva pregunta és: per què no parlem del mal que provoquen les imatges repetitives de cossos aparentment perfectes que ens bombardegen a través dels anuncis en l'espai públic? Per a mi això és molt més important per al debat. Els artistes de carrer no són els únics que utilitzen l'espai públic, sinó també publicistes, empreses, polítics i ciutadans. Llavors, de qui són els carrers? Són neutres?

Hi ha diferències entre grafitería i muralisme?
Pintar parets és tan vell com el Neolític i tan contemporani com un prestigiós street artist amb marca pròpia. Avui tot es capitalitza. Però la grafitis, a diferència del muralisme, és una de les poques fortaleses que manté activa enfront del capitalisme. En aquest sentit, la societat no els accepta de la mateixa manera, perquè un ocupa l'espai públic i en l'altre es capitalitza l'espai públic. En el meu cas, tom políticament l'espai públic, però també el faig per encàrrec en alguns treballs, sempre que estic d'acord amb la idea i els valors.

Fotografia: Hodei Torres

Els murals poden ser una eina de comunicació de missatges. Quin és el teu objectiu? Com
street artist i com a dona, vull imaginar a dones no convencionals perquè trobin espais per a identificar-se. Exemple d'això és el mural de la Guerra Civil espanyola que vaig pintar en la Plaça de Bilbao, una petició veïnal quan es va reformar l'edifici, ja que s'esborrava l'anterior mural. Vaig prendre la mateixa foto de la Guerra Civil que hi havia abans i la modernizé, afegint subjectes que no eren homes blancs. També vull reflectir altres realitats, com les migrants o les preses. Tinc una estreta relació amb els moviments socials, ja sé que a través dels murals no canviaré la realitat, però poso així el meu granet de sorra.

Què diries que és el poder del muralisme?Aquesta
expressió artística s'ha convertit en una alternativa per a recuperar els espais grisos de les ciutats i crear vincles entre els seus habitants, enfortint la seva identitat social. Les parets tenen una gran capacitat de comunicació amb el poble.

Amb aquesta capacitat de comunicació amb el poble, els murals ens conviden a trencar amb el ritme ràpid de la nostra vida?La
part més bonica de l'art de carrer és que no has de pagar, i que et pots enxampar per sorpresa trencant amb la teva rutina. Amb una mica de sort, la persona que es trobi amb ella deixarà de mirar per un moment el mòbil, trencant el seu ritme de vida ràpid, obrint un espai per a la reflexió.

Ha deixat la seva petjada en diferents racons i edificis. Quin treball destacaries?
Estic molt orgullós del mural que vaig fer en el gaztetxe de Leitza, és sens dubte el que més m'agrada. Em van proposar algunes paraules clau: auzolan, autogestió, solidaritat... El resultat va ser una dona anciana que està trenant el pèl de colors.

Què és el que va voler reflectir en aquest mural?Es
pot entendre com una mescla entre el vell i el nou, el tradicional i l'avantguardista. Però pot anar més enllà i interpretar que la senyora és un poble, i que hi ha idees -juntes– que s'uneixen per a fer una cosa bella i fort -la txirikorda-. La senyora del Mural porta un anell amb el símbol d'Alde Ondo com a gest que abans que l'edifici fos una caserna i que es posés de manifest la lluita contra l'ocupació de terres per part dels bascos.

I aquest mural també té guardada una història personal… La dona que apareix
en la imatge és molt important per a mi. La meva mare biològica està morta i des que vaig arribar a Catalunya la considero la meva mare. És una persona lluitadora que m'ha ensenyat molt de sobre la vida. L'any anterior el vaig portar a veure el mural. El tracte rebut va ser impressionant. Tot el poble va servir per a treure la catifa vermella. Ho van fer sentir com a casa… Va ser un moment molt bonic per a nosaltres.

Quan Paret parla “vaig néixer als
Estats Units, però no m'agradava res la cultura, ni la divisió de gènere binària. Em vaig reunir uns dòlar i vaig arribar a Barcelona. He viscut allí durant gairebé dues dècades, per això dic que soc català. Pintar al carrer és una simple adrenalina, un repte a superar. És una gran responsabilitat, però, no sé per què, és el que més m'agrada del món. Soc una persona tímida, plena de contradiccions, però en trobar la paret per endavant em converteixo en una persona segura i apoderada”.