Vas participar en una jornada recent celebrada en la UPV/EHU: “COVID-19 i poders públics a Euskadi. Una mirada a la jurisprudència espanyola”. Primera conferència “Estat d'alarma, salut. Qui mana?”. Perquè la pregunta, qui mana? La primera tendència,
en l'Estat espanyol, va ser reivindicar l'estat d'alarma, és a dir, una situació realment excepcional. Això va donar lloc a la centralització. La Constitució Espanyola parla molt poc dels estats d'alarma, excepció i lloc. I hi ha una llei orgànica que regula aquestes situacions. És de 1981, molt prop de l'època de Franco, i així fa olor: és totalment centralitzador. Suprimeix la competència de les Comunitats Autònomes i estableix una autoritat única. Aquesta és la idea que està en la base de la situació d'alarma i no hauria de ser així. A Alemanya, al Regne Unit… es gestionen d'una altra manera situacions extraordinàries com la cooperació, sense vulnerar competències… Aquí, l'Estat central l'ordena i l'executa altres administracions. Es va prendre aquest camí i va ser un error.

Per què?Perquè
això no és una crisi d'ordre públic, sinó una crisi de salut. I les competents són les comunitats autònomes. Hi ha legislació suficient per a facultar als poders públics perquè aquests dictin les limitacions dels seus drets, sense passar a la situació d'alarma. En aquest sentit, m'ha sorprès que el govern d'Urkullu hagi instat a prolongar la situació d'alarma. Crec que, sobre la base de la legislació sanitària, es pot ordenar el tancament dels bars, donar l'ordre de mudança...

Hablemos d'aquestes limitacions de drets. Què opina de les decisions preses pels diferents governs? L'aspecte
tècnic és de gran importància i els epidemiòlegs han de dir quines mesures poden ser adequades. A més, hi ha una altra qüestió: quin risc volem assumir com a societat? Els governs ho han decidit sense la participació de la societat, i crec que la societat té alguna cosa a dir. Per exemple, utilitzarem el sistema Zero COVID com a Austràlia (si una persona es contamina tancar tot el barri)? Aquest és un model. Una altra, molt més liberal, és la de Noruega, els confinaments menys exigents, etc. El que passa és que cal fer un debat públic sobre el risc que volem assumir, i el Parlament Basc no ha funcionat en aquesta línia. D'altra banda, no és lògic que el Govern proposi mesures, que els jutges les rebutgin, i que el Govern es queixi d'això però no es recorri. Amb la intenció que els jutges es facin responsables d'alguna manera.

Les mesures restrictives han estat improvisades o les lleis a les quals ha fet referència estan ben definides les restriccions que es poden aplicar?Alguns
casos estaven previstos però poc utilitzats. Al començament de la pandèmia, al febrer de l'any passat, un metge em va cridar de l'hospital: “Iñigo, tenim aquí a una persona diagnosticada de COVID que ha sol·licitat l'alta voluntària. No sabem què fer”. En aquests casos, la legislació preveu que acudeixi al jutge perquè aquest li ordeni la seva permanència. Aquestes situacions estan previstes i els professors les hem ensenyat a les escoles, però com a exemple extrem.

Existeix un debat sobre la reducció d'uns certs drets als no vacunats.
És un tema relliscós i crec que és una de les claus. La vacunació no és obligatòria avui dia, però si existeixen efectes jurídics, si no s'incorporen. Per exemple, en alguns casos en els quals la residència té la tutela de l'usuari s'ha plantejat la incorporació obligatòria, per ordre de la direcció. S'han dictat sentències per l'oposició de familiars d'alguns d'aquests residents, i els jutges han dit que les insercions obligatòries són correctes. Però després la fiscalia diu que no cal fer la vacunació obligatòria. Jo crec que hi ha una mica d'imposició en relació amb la vacunació.

Es corre el risc de normalitzar algunes restriccions de drets?
No es planteja cap debat social sobre la delimitació de drets. Nivell de risc assumit i no assumit. I quin impacte poden tenir les mesures en el futur. Crec que és un debat que la societat té pendent. Jo soc crític amb la gestió que s'ha fet, i sembla que els polítics han viscut molt tranquils des que es proclama la situació d'alarma. És difícil saber quina és la mesura adequada, però crec que hem utilitzat molt barat la situació d'alarma, la limitació de drets, la centralització, el comandament…

En grau més alt del que justificava la gravetat de la malaltia?
Sí. En això s'enfronten ara, com si fos una crisi d'ordre públic, i no com una crisi de salut. Policia i control social. A vegades sembla que els poders públics, les autoritats, volen demostrar qui té l'autoritat. Potser perquè creuen que els jutges els estan llevant part del seu poder.