Marie Darrieussecq, en la seva lluita contra l'insomni, afirma que una de les coses que ha provat –teràpia, barbitúric, alcohol– ha funcionat –encara que sigui parcialment, no ha superat totalment la falta de somni– és la migdiada. La migdiada, sí, la migdiada, el cop de somni. Sembla una contradicció, arreglar la falta de somni amb el somni, però sempre hi ha una hora al dia, en la qual el món no espera res, en la qual tu tampoc esperes res del món, i en la qual a més no hi ha pressió de dormir nocturna. Darrieussecq aconseguia fer una migdiada cap a les 18.00, la qual cosa li ha salvat no poques vegades de l'insomni nocturn.

La migdiada, una pràctica que antigament s'associava a la mandra, a la desídia, que avui s'ha convertit en un molón, fins al punt de recomanar entrenadors personals, revistes de moda, programes de salut, sempre com una pausa entre treball i treball, per a tornar a ser completament productiva després d'haver descansat una mica, i així generar tensió entre la dificultat de dormir i la necessitat de dormir ben descansat i productiu. Però Miguel Ángel Hernández, com un do, ho entén com una virtut en el seu llibre El do de la migdiada. Migdiada seria una el·lipsi, un tall improductiu, un temps propi, una cerca del sobirà. El temps d'autocompanyia. Un petit plaer que ens acostés a alguna cosa semblança a la felicitat. Només pel que deia Hannah Arendt: “per a pensar és necessari apartar-se del món i endinsar-se en les ombres”. Un do, per tant, un regal, un refugi, una pausa, un breu moment de felicitat enmig de la tempesta. Hauríem de tornar al mode en què la naturalesa ens ha programat dormir. Els romans deien la sisena, indistintament al migdia, al migdia, després del desdejuni, o abans del sopar. Perquè no ens pot passar gens dolent mentre fem la migdiada.