Molts hem tingut algun avortament, alguns intencionats, altres involuntaris. La meva va ser de les últimes, quan l'embaràs va durar tres mesos. En la consulta no es va esmentar la paraula. De seguida vaig passar a la tercera persona, un espectador comprensiu d'una representació que per a mi no era. Entenc de veritat que al principi així ho necessitava, per a molts és una notícia terrible i van actuar com si haguessin donat compte d'una mort. El to no es va atenuar encara que sortís d'allí. I jo estava molt tranquil: “No és greu, encara sort”, pensava. Dues pastilles, el dolor, però limitat i llest. Un pas més en el procés de tenir un fill. No tant els altres em van enviar missatges de condol, els del meu entorn van estar atents al fet que la meva tranquil·litat fos una fase de negació. La meva mare i la meva germana van passar la nit i el dia amb mi, i llevant el moment del dolor (i va ser curt, dí tot el que feia falta perquè així fos), el van convertir en un dels moments feliços de la meva vida, perquè el passem ben junts. És a dir, un avortament gratuït i segur pot ser molt tranquil. També quan sigui triat.

Recentment, després de parlar del tema, un amic em va regalar el fanzine Avortaments feliços. L'autora, Elisabeth Falomir, proclama que els avortaments seleccionats poden ser encoratjadors, sense sentiments de culpa, fins i tot celebrables. I el text em va alegrar el cos. És veritat que hi ha moltes raons per les quals l'avortament no és una diversió, que converteix a l'avortament en una dramàtica successió d'obstacles. La il·legalitat en molts llocs mata o deixa milers de dones amb conseqüències irreversibles. L'últim que ens han comptat els seus titulars sobre l'avortament ha estat que a Madrid, on l'avortament és legal, una dona no ha pogut avortar en un hospital públic. Ho van derivar a una clínica que ho practiquen. I hem conegut el relat perquè la dona no ha cedit fins que algú li ha escoltat. I a més, perquè aquest avortament era terapèutic. Estava en joc la vida de la mare. “Sent la meva professió, alguns companys van tirar d'ells i em van operar aquesta mateixa tarda. Però dones que no treballen en salut? Perquè vas a casa i t'esperaràs dos o tres dies, dessagnis i cames estretes, sense saber si el fetus encara està viu o mort”, explica la protagonista. Com sol ocórrer en els que un obté el titular, el relat d'un s'ha revelat com el d'unes altres milers de dones. L'onzè que no ha obtingut el titular. No sembla que els que inicien l'avortament per la via pública hagin d'arribar a un lloc en el qual el facin des del pròleg d'una festa; si tens sort, t'insultaran davant la clínica, o més horroritzaran, et resaran, et resaran oracions.

I enmig d'això, em sembla important que algú recordi que l'avortament pot ser, per si mateix, alegre: per a això cal garantir unes certes condicions (drets). Cada testimoniatge ens ensenya, a més, a afinar les conductes davant l'avortament. No podia treure la portada de 2014 amb ganes llegint això de Falomir: “Jo també he avortat”. Maite Asensio Lozano va publicar en el periòdic deu dones (María Jesús Berrotaran, Idoia Eizmendi, Mari Luz Esteban, Gema Lasarte, Monika Sojo Plazaola, Sorkun Rubio, Ana Etxarte, Alaitz Tresserras, Hegoa Ugalde i Ekiñe Zurutuza) el seu relat. No té per què ser encoratjador, alegre... però que sigui en funció de les peculiaritats de cada dona, de les dificultats que ha hagut de caminar per a poder avortar, de les seves conseqüències i dels discursos que, encara que parteixin, sempre arriben a la culpa. Que, almenys, sigui nostra.