Últimament cada vegada són més els temps d'espera entre cridar a un lloc i escoltar per telèfon una veu humana no automàtica. Des del principi sento que les fórmules de comiat robotitzades em solen posar en el paraigua, i la melodia repetitiva que em senten herbir quan em tranquil·litzi no serveix normalment perquè jo m'inquieti encara més.

Com no era urgent, vaig decidir per casualitat que intentaria prendre-ho amb calma. Vaig passar tot el dia pegat al mòbil i cada vegada que em sorgia un buit em vaig vincular a marcar la mateixa seqüència de números tantes vegades com sigui necessari. Vaig estar cridant i cridant, no els diré exactament a on. No els diré exactament a on, perquè va ser un lloc determinat, però podia haver-hi un altre, perquè podia haver-hi molts més.

Alguna cosa estranya em va succeir des que vaig cridar per primera vegada. La veu del contestador em volia proposar alternatives diferents, i em va preguntar sobre l'idioma primer de tot. Si vols que et contesti en basc, prem 1 i em va sorprendre que almenys en el que a l'ordre es refereix es prioritzés el basc, però vaig pensar que no hauria de sorprendre'm perquè per a mi. Si desitja que es respongui en basc premi 1 i per a finalitzar la frase tenia el dit índex damunt de la tecla 1. A continuació van venir altres dues preguntes a respondre numèricament, seguides de la música.la
música, la música i més música fins que em vaig molestar del tot.

L'endemà, a pesar que ja havia esperat bastant, el dit índex va voler saltar pel seu compte fins a 2 tecles. Se'm va rebel·lar i no vaig poder impedir-ho. Va arribar el torn de la música. Era la mateixa melodia penetrant de la vespra, però afortunadament no es va allargar tant com la vespra. Una veu femenina la va interrompre en pocs segons. Clar que se'm va dirigir en castellà. Li vaig explicar els dubtes que tenia i va construir la monotonia amb un aire. La crida va durar a penes dos minuts.

Quan colgé el telèfon, em vaig quedar mirant la pantalla per un moment. Em va semblar un bon exemple per a parlar de nosaltres. Amb una diglosis que travessa el nostre poble de costat a costat. Amb la caparrudesa dels parlants, amb el temps que ens impedeixen, i, al final, amb la frustració acumulada que suposa haver de cedir desesperadament.