Dibuixar ha estat la teva passió eterna?De
petita omplia tots els tòpics: anava dibuixant en tots els llibres i després els professors em renyaven. Sempre m'ha agradat, però el meu pare no em va deixar estudiar Belles Arts o disseny gràfic i vaig fer l'Administració i Direcció d'Empreses. Després vaig treballar com a socorrista, però amb el pas del temps veia cada vegada més clar que el que realment volia fer era dibuixar. Vaig començar a enviar els meus dibuixos a tots els llocs i així vaig aconseguir, per exemple, fer una secció d'humor gràfic en un periòdic econòmic. No tenia molta gràcia, però bo. Ara no ho faria. Al principi agafava tot el que em donava visibilitat o diners. A més, per a poder treballar en això has de ser obstinat i cridar a tots els llocs sense vergonya. Avui, afortunadament, puc decidir què fer. Viure d'això és molt complicat, però es pot aconseguir.

Va estar en Kukuxumuxu durant diversos anys. Com va ser l'experiència?
Allí actuàvem amb gran llibertat, com avui dia Katuki Sagüyaki. Teníem un bon ambient en l'equip de treball de Kukuxumusu i entre tots els dibuixos que fèiem. Per a això vaig haver d'aprendre molt, però primer el que estava pensant a desaprendre. És molt difícil fer dibuixos senzills i sintètics. Ara puc fer l'ajuntament de Pamplona amb quatre línies, per exemple. Jo estava de la il·lustració i no ho entenia, però m'ha vingut genial per a aprendre a sintetitzar.

Ara estic treballant en Katuki Sagüyaki amb Mikel Urmeneta. És un projecte molt interessant, però encara cal desenvolupar-lo molt. Recentment ha realitzat un curtmetratge sobre autisme protagonitzat pel toro Bulit, que es presentarà als premis Goya.

Al final els jutges van haver de decidir que els personatges d'Urmeneta eren d'Urmeneta… Quin era el trist final, no?
Sí, semblava que estàvem fent mercaderia. A més dels 8.000 dibuixos transferits, el nou amo Ricardo Bermejo volia que els personatges no fossin utilitzats per nosaltres. No podia creure com podríem estar asseguts en el banc dels acusats en un judici, com en les pel·lícules, per fer dibuixos.

Què és el que més t'agrada del que fas?
El còmic, la novel·la gràfica, perquè tu has de fer tot. El repte és major i l'adrenalina també és impressionant. La meva primera experiència en aquest camp va ser bastant dura. El Govern de Navarra [Yolanda] em va fer un encàrrec en l'època de Barcina amb motiu del V Centenari de 1512 per a fer un còmic infantil en bilingüe. Una aventura es deia en tres temps. Vaig fer el guió i els dibuixos, el van acceptar tot i quan ja estava en impremta van parar la rotativa perquè algú de dalt sembla llegir-lo amb criteris polítics. Em van dir que no era acceptable tal com estava, i que calia fer moltes esmenes. Vaig treballar amb tres historiadors i ells tampoc estaven d'acord amb les esmenes. Vam tenir un fort debat. Al final vaig canviar unes poques coses i van afegir el pròleg que ells van voler. Va ser impresa en 2011, però després no es va fer difusió per no ser del seu grat. Després la Fundació Osasuna em va encarregar un altre còmic infantil i em vaig quedar més a gust.

Després va fer una gran biografia il·lustrada de l'anarquista Lucio Urtubia. Content?
Sí, totalment. Es diu Gerez-El tresor de Lucio. La sisena edició va en castellà, la quarta en basca i, a més, en francès, català, gallec i danès. Vaig estar a Copenhaguen fent la seva presentació.

La veritat és que el treball de Lucio ha estat un caramel. La idea va ser la de Txalaparta. Lucio va veure obres similars a Durango i va dir que ell també volia contar la seva vida “en dibujicos” i l'editorial em va proposar fer-ho. Ja coneixia una mica la seva història. Després vaig llegir els seus llibres, vaig veure el documental de la seva vida i a més vaig tenir l'oportunitat de reunir-me amb ell diverses vegades en Cascante i a París. Per a mi el veritable tresor ha estat conèixer al mateix Lucio. M'ha canviat la vida. La manera de pensar, el dia a dia… Ara veig que no necessitem tantes coses per a viure. Abans tampoc era molt materialista, però ara menys. Després d'estar amb ell, tornava a casa carregant piles i amb la il·lusió de canviar les coses. Tenia vuitanta i tants anys i va ser un gran emprenedor fins al final. A la vista del seu model, estic convençut que jo també soc a temps de dir i canviar les coses.

A ell li va agradar l'hora de Cirera?
Sí, molt! Al maig de 2018 li vaig llegir a París, en l'ordinador. Va ser emocionant. Va plorar diverses vegades. Lluitar amb ell durant l'elaboració del llibre era un assumpte molt curiós, però era molt simpàtic i al final ens enteníem com a família. Ell també em posava les seves condicions en tot moment. Perquè estava viu o era conegut en Cascante per a no dir alguna cosa sobre aquesta persona. Em deia moltes coses d'aquesta naturalesa.

Era una persona molt interessant. Com ell deia, un humil paleta de Cascante que només havia llegit la pàgina de la parròquia. Deia que la seva sort va ser un desconeixement, per això va entrar en aquells assumptes de robatori i falsificació. A París es va trobar amb els anarquistes de la CGT, però ells només van escoltar música i llegien i escrivien poesia. Lucio era un activista i per això va ser anarquista dins de l'anarquisme. Mai es va afiliar a la CNT. Lucio enaltia l'obra. A mi moltes vegades em preguntava si tenia acabat el llibre, i en dir que no, em responia que era un vague.

Recentment han portat la vida de Lucio al Teatre Gayarre amb música de jazz. Quin tipus de mescla s'ha produït?
Molt curiós. Això era el que faltava a Lucio. En l'espectacle se sent la veu de Lucio, es veuen els meus dibuixos… i tot això acompanyat de música en directe. A més, jo crec que el jazz es fundi molt bé amb Lucio, perquè en el jazz cal tocar amb una certa anarquia.

Ara què tens entre mans?
Ara estic fent un treball per a la revista de còmic de la Federació d'Ikastoles Xabiroi, faig tots els fons del programa de televisió Ena Kantak i estic treballant en una nova novel·la gràfica.

De què va?Està
situat a la Galícia de la postguerra i per això he estat allí durant dos mesos d'estiu. És una ficció basada en fets reals. El sacerdot falangista és el maco, amb pistola i motor.

Com veus el còmic en general?
Cada vegada hi ha més qualitat. Els recursos s'inventen constantment. Agafes al dibuixant com Paco Roca i veus que és una espècie d'enciclopèdia.

Es pot dir que la salut dels còmics és bona. A Euskal Herria, en general, es llegeix molt. A Durango, per exemple, això es veu bastant bé. Les obres d'editorials com Astiberri, Harriet o Txalaparta són molt bones i es venen molt. Jo crec que cada dia estem estenent el lector, però davant això cal dir que els autors estem en una posició molt feble. Nosaltres guanyem només un 10%. L'hora ens surt molt barata i a vegades no ens val la pena fer alguns treballs. Per això, ara s'estan realitzant moviments i negociacions allí i aquí per a canviar aquesta situació.

És el mateix la novel·la gràfica que el còmic?La
novel·la gràfica ha començat a dir-se ara per a donar-li més serietat. Han arribat a les biblioteques, serveixen per a comptar a les aules la memòria històrica, s'ha creat un premi nacional i ara ja no és només un entreteniment infantil. I és que cada vegada hi ha més gent que als 50 o 60 anys comença a interessar-se pels còmics.

El còmic té molt a veure amb el cinema, però quines són les diferències?
Té una estreta relació amb el cinema, però al cinema l'autor no pot parar la pel·lícula. En el còmic, per contra, vostè marca el ritme. Tu decideixes si el lector ha de llegir ràpid o lentament i el portes d'una banda o per l'altre. Aquest és el repte que més m'agrada.

Els còmic són frikis?A la sala del còmic
de Barcelona els que es vesteixen de Superman són només part del còmic.

Però l'alternatiu sí que existeix el món del còmic, no?Hi ha
comics comercials i els còmics i fanzines que donen fusta, TMEO, El dijous, Napartheid… Jo vaig estar en TMEO. No donava diners, però hi ha una manera de començar i d'arribar a la gent, i a més és molt emplenable dir el que vulguis. Els artistes seríem molt ximples si no anàvem en contra del sistema, perquè la majoria tenim una vida molt precària.

Les novel·les gràfiques són un lector inútil?
No creguis que a vegades es pot fer pesat per a empassar còmic. Si no tens costum, pot resultar difícil llegir el còmic. Haver d'anar d'esquerra a dreta, en quin ordre llegir els entrepans… tot això cal aprendre-ho. Normalment els mals lectors tenen dificultats a l'hora de llegir els còmics.

Com va el consum en suport digital?
Al còmic li agrada el paper. Les pàgines es llegeixen de dues en dues i els instants de tensió queden en les pàgines de la dreta, però la seva final sempre en les de l'esquerra per a no veure-les a ribes. Això es perd en suport digital. He llegit alguns en digital, perquè és més barat, però sabent que no ho anava a llegir tan a gust.

Com s'adapta als tallers i conferències que imparteix?
Satisfet. Sovint els nens se sorprenen de la facilitat amb la qual es poden realitzar els dibuixos. A més, està bé per a donar a conèixer i reivindicar aquest ofici. I fa il·lusió veure que algú que ha passat per la teva classe continua dibuixant. També gaudeixo en les conferències. Els he donat en el psiquiàtric, a París 365, en l'associació de sordmuts i en la presó de Pamplona, entre altres.

El món dels còmics és masclista?
Vaig fer una xerrada sobre la bretxa de gènere en el còmic. Si comences a fer una llista de noms coneguts de còmics, gairebé tots els autors surten com a homes i quan sali un personatge femení tindrà una cosa dolenta o serà la parella d'algú.

Durant anys obliguen a les noies a no agradar el còmic. No veien aquí el seu àmbit. El paper de les dones és fastigosa en els dibuixos animats. Disney és terrible. Un home sempre ha de salvar a les noies. En el camp de la il·lustració hi ha més dones, però molt poques en el món del còmic. Ara han començat a entrar i són protagonistes. És clar que per a moltes noies els còmics pispa són més atractius perquè hi ha més dones protagonistes. I més autores. El meu procés d'aprenentatge en el dibuix ha estat hipermachista i m'ha costat molt veure algunes coses. No era conscient.

Per què deixem de dibuixar a una edat?
Perquè ens obliguen. Molts ho veuen com una pèrdua de temps. Ara, no obstant això, comencen a adonar-se que en l'educació, per exemple, pot ser molt apropiat per a treballar la memòria històrica. L'art en general ens ajuda a ser més feliços, els creadors sempre estem pensant alguna cosa.

El que em preocupa en gran part és el gran salt de les noves generacions. Ara són molts els dibuixants que comencen a utilitzar eines digitals. Està molt bé i la majoria les usem, però també cal saber dibuixar de manera analògica. Si es produeix una apagada, no sabrem fer res!