Fins a quin punt el “paga-ho” és un insult habitual a les escoles, entre els alumnes? Què vol castigar aquest insult?
Kepa Blázquez: L'escola també és un reflex de la societat i, per tant, hauríem de preguntar-nos quant es diu “paga'l” al carrer, en el bar, en el gaztetxe… Però és veritat que a l'escola també s'utilitza aquest insult. No castiga la pràctica sexual, sinó treure-la de les caixes, en concret de la caixa de model de noi. No obstant això, quan es produeix un atac homòfob, sempre s'insisteix que algú ha estat agredit per ser homosexual, però el focus no hauria de ser això, sinó que l'agressor és homòfob: l'origen de l'agressió no és l'homosexualitat de la víctima, sinó l'homofòbia de l'agressor. Al mateix temps, serveix a qui assenyala a un altre com paga-ho per a garantir la seva virilitat, assenyalant el que ha sortit de la caixa per a situar-se dins d'aquesta, dins de la norma.
Usua Martínez: Jo no he vist, quan els alumnes treballen entre ells, una espècie de «ella és un paga-ho»; en canvi, com a insult sovint, per exemple, si algun noi ha mostrat alguna feblesa per la seva virilitat. També m'ha passat el que no m'esperava: quan el primer dia de classe es presentaven joves de 15 anys, més d'una noia va dir que era lesbiana o bisexual. I no és casualitat que siguin nenes totes les que així ho van manifestar, i que fossin noies que estaven molt empoderades amb la resta dels alumnes. Veig molt més difícil que un noi faci una presentació així, perquè dir que ets gai suposa baixar molts graons del poder de la teva masculinitat.
Blázquez: Jo crec que gràcies a la lluita del feminisme ser vollera no et lleva la dona davant la mirada dels altres. Per contra, quan els nois ens presentem com maritxu es posa en dubte la nostra virilitat. Com hi ha diferents maneres de ser dona, no crec que hi hagi tanta diversitat per a ser home.

Intervenen els professors en l'escolta d'aquesta mena d'insults?
Blázquez: Tornaré a la primera, intervé la família, el barri...? Perquè sembla que és responsabilitat exclusiva de l'educació. En els centres escolars, normalment es produeixen en contextos informals, no dins de l'aula, i no és tan fàcil treballar. Com a violència es talla, s'intervé en el moment, però més enllà d'això trobo a faltar una estratègia a llarg termini. I aquesta estratègia hauria de ser per a tots, sigui com sigui l'orientació sexual, entenent que tots sofrim l'opressió de les caixes, encara que ens dessagni més; al que ha cridat “paga-ho!” cal plantejar-li que la seva virilitat s'està herviendo. El discurs de la majoria dels missatges contraris a l'homofòbia és “deixa'ls estimar com vulguin”, però caldria orientar el discurs cap al treball i la desactivació de la pròpia homofòbia, entenent que aquesta opressió també influeix en un mateix, més o menys.
Martínez: Intervé en el moment, sí, però amb això no anem a cap lloc, perquè tots hem après molt el discurs, fins i tot els alumnes. Saben que cridar als paga'ls no està bé, i de seguida li diran que estaven fent broma o posen una excusa. És a dir, no es tracta de fer veure que aquesta acció no està bé, perquè saben, i no obstant això repeteixen una vegada i una altra aquesta violència… En la línia del que deia Kepa, necessitem estratègies per a començar convertint als centres en espais segurs i còmodes, que protegeixin a totes les identitats sexuals, perquè avui dia no és així en absolut. Parlem de cridar a algú paga-ho, però la violència cap al no heterosexual ve de tot arreu a l'escola, des del currículum fins als comentaris que fem els professors.
Blázquez: Atesa la necessitat d'estratègia, jo sempre he tingut una sorpresa: com gràcies a la lluita de l'euskara s'ha aconseguit la formació Irale (cursos per al professorat, per a reforçar el basc i la cultura basca), plantejaria una formació similar, basada en la coeducació, per a prendre consciència d'aquests temes. En definitiva, no fer res és transmetre i estabilitzar la norma, i aquesta no és natural, té estratègies de propaganda i sancions, i no hi ha consciència suficient d'això. La noia surt a la quadrilla juntament amb el noi que té la ploma al pati, i allí s'anirà a dir al noi “el bé que estàs en companyia”.

Fins a quin punt us sembla útil que els professors no heterosexuals explicitin la seva identitat sexual? Surten els professors de l'armari o el deixen la majoria per a l'àmbit de la vida privada?
Martínez: No sé si els professors solen sortir de l'armari, però per a mi és important fer-lo, difondre el missatge “hola, som aquí, som bolleras, som maricas, transsexuals, no binaris, som professors i estar tranquils”, per a convertir l'escola en un espai segur per a totes les identitats sexuals. És un discurs estès entre heterosexuals “què necessites per a dir-ho?”, doncs, precisament, la necessitat que vostè no té. Ens diuen que no hi ha necessitat d'etiquetar tot, però no s'adonen que si no dius res, l'etiqueta que tens directament és “heterosexual”. “No importa el que ets i amb qui t'acostas, tots som iguals”, i no és cert, perquè per ser heterosexual tenen uns privilegis que no tenim els altres. Dit això, reconec que em costa dir “soc vollera” davant els alumnes. A vegades ho he dit i a vegades no, perquè el propi grup a vegades et porta a parlar d'aquest tema i altres vegades no. L'últim 25 de novembre, per exemple, els alumnes van entrar alterats, volien parlar de violència masclista i acabem parlant d'altres identitats diferents als homes ciseheterosexuales.
Blázquez: Tenim les nostres lluites internes i els nostres dubtes, i fem el que podem. A vegades estàs més fort i a vegades més vulnerable, pots tenir contradiccions en una temporada… però clar que la visibilitat és molt important, no sols per als alumnes, sinó també per a mi, per al meu procés. Si sent un referent no utilitzo aquesta referencialidad per a posar la meva mariquitismo sobre la taula, prevaldrà la norma i si no poso l'etiqueta s'activarà l'altra etiqueta, tal com indica Usua. “Per a què has de dir?”, doncs, sense dir-ho, l'heteronorma fa el camí. Precisament, en els temps en els quals he tingut parella, he dit més còmode que soc gai, perquè com més s'acosta a la norma més fàcil s'obre la porta. Ara he començat a anar a escola amb la bossa de l'arc de Sant Martí.

Treure al professor de l'armari ajuda els alumnes a construir altres models, trencar els prejudicis?
Blázquez: Si és un professor LGBT molt adherit a la norma hegemònica, no té per què fer-ho, per la qual cosa seria més útil l'home professor heterosexual que ve a classe amb la gona, per exemple. O un home professor amb ploma, que no és habitual en els homes en posició d'autoritat, però també fa falta ganes de treure la ploma de la caixa d'homes, perquè suposa riures i violència, i has d'estar preparat per a això, és més fàcil ocultar i encaixar la ploma. Malgrat tot, la clau està a llançar boles d'oxigen als alumnes, que van en contracorrent amb el model hegemònic, bé amb la bossa de l'arc de Sant Martí, per a donar-li una sintaxi amb la frase “jo i el meu noi hem anat de vacances”, o que l'alumne ha guanyat l'equip de futbol Paris Saint Germain i quan demana que faci un treball sobre ell, que jo no parlarem de les cançons en francès d'Eurovisió.
Martínez: Tal com assenyala Kepa la sintaxi, els models, exemples, currículums, etc. que s'utilitzen habitualment en classe tenen una perspectiva ciisheterosexual, que tota referència en una altra direcció és benvingut, perquè estic segur que són molts els alumnes que no se senten identificats amb la matèria que es dona. El primer pas és que els professors i professores siguin conscients del que s'amaga darrere d'aquest currículum, i després actuarem en funció del temps i de les possibilitats que tenim, perquè es posen grans responsabilitats en el professorat, però també tenim grans limitacions imposades pel propi sistema educatiu. Una altra de les tasques que tenim és gestionar les relacions de poder de classe, llevar una mica d'espai als quals mengen tot l'espai, fer-los agafar als alumnes que no tenen espai… No són trets fàcils, tenim molta responsabilitat, i aquestes boles d'oxigen ajuden en aquesta mena de dinàmiques.

Heu rebut males reaccions dels alumnes, dels professors, dels pares? Què diríeu als que pensen que “aquests temes” no són per a parlar amb els alumnes?
Martínez: Mai he rebut una mala reacció…
Blázquez: Jo tampoc. Alguns pares poden pensar que no cal parlar d'identitats sexuals als nens? Potser no s'han adonat que aquests nens beuen constantment de la font de l'heterosexualitat i que nosaltres d'alguna manera l'única cosa que fem és equilibrar-ho.

Algun alumne o alumna t'ha acollit com a “confident”?
Blázquez: En els campaments d'estiu m'ha succeït que algú ens presenti aquesta necessitat d'explicar la seva identitat, però per a això els monitors ens vam posar molt de la nostra part, perquè aquest espai que estàvem junts tot el dia fos un espai segur i còmode, i això és molt aconseguir. Si es produís en el centre i l'alumne tingués necessitat d'intervenció, la intervenció es realitzaria en col·laboració amb el departament d'orientació.
Martínez: Si durant el procés de desallotjament un alumne es dirigís a mi, jo no li redirigiria al departament d'orientació, ja que si s'ha dirigit a mi perquè vol compartir amb mi el que té dins i no delegava a l'escola la intervenció amb aquesta persona. A mi no m'ha passat això, però tinc amics dels alumnes que han rebut aquest tipus de confidències dels alumnes, dels alumnes que han sortit de l'armari amb ells.

És més fàcil la mirada del professor LGBT atrapar a aquest alumne que pot estar perdut en temes d'identitat, que necessita ajuda i consell?
Blázquez: Tens més connexió amb l'alumne que s'uneix a la teva biografia, això és així. La meva infància està dins de mi i si toca aquestes peces, els tacs, alguna cosa s'activa. Però si no tens moltes hores a la setmana amb cada grup d'alumnes, i has de donar el currículum, no pots fer gens gran, que llanci el màxim possible la bola d'oxigen que hem dit i prengui les que necessitis, respectant, per descomptat, el procés que cada alumne té amb el seu armari. No pot limitar-se a la disposició de cada professor, sent la LGTBfobia un problema estructural.
Martínez: Cada cas té diferents circumstàncies. És important transmetre implícitament als alumnes que necessiten ajuda sent aquí. En definitiva, els nens i joves passen moltes hores a l'escola, tenen moltes relacions en ella, per la qual cosa el centre escolar és un espai important per a fer front a la LGBTfobia, però hem de tenir en compte que, al mateix temps, la pròpia escola és un dels grans transmissors de l'heteronorma que internem des de petits.