Un pensament que m'està imposant en els últims temps: els diners no és important. O cosa que és el mateix, els diners no m'importa. Fins i tot la seva existència és absolutament molesta. Bé, més que beneficis, em produeix malestar. És a dir, si no existís, millor. I parlar de diners serà tabú, però es pot dir que els diners parla de nosaltres, que ens defineix la nostra manera d'utilitzar-lo. Jo no soc un gastador compulsiu ni un estalviador patològic. Ni intercalacions. No. La indiferència és total. Si tinc suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques del dia a dia i, d'acord, per a comprar algun llibre de tant en tant, avanci. En aquest sentit, jo li dic una mica d'enveja al protagonista de la novel·la Money de Martín Amis, Jon Neró: té moltes addiccions, beguda, tabac, menjar ràpid, pornografia, però sobretot els diners és la seva principal droga.

David Graeber ens diu que des del principi hi ha crèdit, deute, diners. I potser no hi ha mitjans més eficaços per a l'intercanvi –i en aquest cas el meu problema seria no tant els diners, sinó l'intercanvi amb altres persones–. I potser el problema és l'elevació excessiva dels diners, l'elogi, la divinització, la col·locació en el centre de les interaccions –i així recuperaria una mica de fe en la interacció i buscaria d'una altra manera–. Perquè, segur, una desconfiança en Sant Agustí, que és ric, o és un lladre, o el fill dels lladres. Ambrose Bierc té una altra definició: “Mandrós, que gestiona els béns dels incapaços, dels veïns, dels envejosos i dels desafortunats” –i, com no soc ric, m'agradaria saber en quin d'aquestes categories, o en quantes em fico–. És a dir, que és més fàcil passar el camell per l'ull de l'agulla que ficar al ric en el meu regne. I, per contra, em sembla que totes les persones tenen cobertes les seves necessitats materials, per no dir l'única tasca principal de la política.