argia.eus
INPRIMATU
Baiona en xarxes de trànsit esclau
  • La construcció naval de la capital labortana va tenir un gran desenvolupament gràcies a l'esclavitud, ja que els vaixells també es construïen per als tractants de Nantes i Bordeus. Bascos, bearnesos i gascons van participar plenament en la colonització de Saint-Domínguez i, segons fonts, van deportar a 4.500 esclaus a Baiona fins a finals del segle XVIII.
Urko Apaolaza Avila @urkoapaolaza 2021eko irailaren 21a
Baionan esklabo trafikoan erabiltzeko itsasontziak eraiki ziren, besteak beste, eta hiriko ontzigintzaren garapenean eragin zuzena izan zuen negozio horrek. (Argazkia: Gaizka Iroz)
Baionan esklabo trafikoan erabiltzeko itsasontziak eraiki ziren, besteak beste, eta hiriko ontzigintzaren garapenean eragin zuzena izan zuen negozio horrek. (Argazkia: Gaizka Iroz)

Des de mitjan segle XVII fins al segle XIX van partir de la costa atlàntica del regne de França 4.220 expedicions a Àfrica per a embarcar als negres i ser venuts com a esclaus en les colònies americanes, segons dades facilitades pel Memorial de l'Abolició de Nantes, de la qual només van sorgir 1.714 expedicions. L'esclavitud va ser una font de riquesa per a grans ciutats com Nantes i Bordeus, i no serien el que són avui sense aquell negoci. Però també els tractants de ciutats més petites es van enriquir venent cossos humans, entre ells els de Baiona.

Segons l'associació anti-racista Mémoires et Partages (Records i compartiments), els negres deportats en aquest temps a la capital labortana van ser almenys uns 4.500, mentre que Baiona va ser el vuitè port négriego, molt per darrere de La Rochelle, L'Havre, Sant-Maloù i altres. D'un estudi realitzat per l'historiador Jean Mettas es pot concloure que en el segle XVIII van sortir deu vaixells en la costa africana per a segrestar els esclaus, com a L´Hereuse (Feliç), conduïts per Pierre Dolhon, que van portar 249 esclaus a Haití en 1765.

L'investigador bordelès Jacques de Cauna ha anomenat a aquest territori “El Daurat d'Aquitània”. A Haití encara hi ha topònims que recorden als esclavistes bascos, com Labadie, Garat, Navarre, Carrère…

I en el desenvolupament de la construcció naval també va influir notablement aquest trànsit humà, ja que molts dels vaixells que se celebraven en Baiona eren per als naviliers de Nantes o Bordeus. Entre els tractants bayoneses es trobaven els germans Cabarrús –Dominique Denis i Dominique Eugène–, que van posar noms exòtics com Roy-de-Cabinde o Roy-de-Malimbe des dels ports de Guinea i Angola en viatges mortals a Cap-Français a Haití.

La petjada que van deixar a Haití els bascos, els biarnoteses i els gascons colonitzadors és immensa. Els experts assenyalen la necessitat de concretar millor les xifres d'aquesta participació, ja que milers van ser els que van acudir a Saint-Domínguez amb la finalitat d'apoderar-se de les terres i enriquir-les amb esclavitud. Mémoires et Partages assenyala que dels 30.000 colonitzadors, el 40% pertanyien a la regió d'Aquitània; no en va, l'investigador bordelès Jacques de Cauna ha anomenat a aquest territori “El Daurat d'Aquitània”. A Haití encara hi ha topònims que recorden als esclavistes bascos, com Labadie, Garat, Navarre, Carrère… “Les grans famílies de comerciants de Baiona estaven completament lligades a Saint-Domínguez”, va explicar De Caun en un article publicat en el periòdic Sud Ouest.

Negresse

Molts d'aquests colons, per casualitat dels criolls o indians, van adoptar el costum de tornar al seu poble natal amb esclaus per a dedicar-se a la cuina o al servei, explotació que es pot veure en alguns llocs de les ciutats de Lapurdi. Probablement el més conegut és el barri de La Negresse, al costat de l'estació de ferrocarril de Biarritz, conegut tradicionalment en basc com Harausta o Heustarre. Pel que sembla, La Negresse és l'àlies que els soldats de Napoleó Bonaparte han posat al cambrer negre d'una dels seus hostals; en 1986, la Casa Consistorial va retirar l'original en basc i va posar aquest nom oficial al barri.

El 22 d'agost de 2019, vespra de la cimera del G7, Mémoires et Partages va realitzar una acció informativa en l'estació de Biarritz per a denunciar el caràcter humiliant d'aquest nom, i la policia va detenir violentament a l'escriptora i fundadora de l'associació Karfa Sira Diallo. La qüestió segueix en un tribunal de Pau. No obstant això, a conseqüència d'aquesta acció i després de la repercussió que ha tingut, l'associació ha aconseguit canviar alguns noms en alguns llocs; en el mateix mes d'agost, la farmàcia al costat de l'estació ha deixat de ser La Negresse.

Detenció de Karfa Sira Diallo en l'estació de tren de Biarritz, vespra de la cimera del G7. (Foto: Mémiories et Partages)

Esclaus en la cel·la de Sant Joan de Llum

Encara que el més habitual era portar els esclaus directament d'Àfrica a Amèrica, a vegades es feien escales i els humans emmagatzemaven durant un temps com un altre producte de trànsit comercial. A Euskal Herria també hi havia llocs d'aquestes característiques, no sols en els ports, sinó també als castells.

En el seu llibre Belzenia, prison d’esclaves noirs au Pays basque (Belenia, presó d'esclaus negres al País Basc), publicat per l'investigador Kepa Arburua Olaizola en 2013, explica que en el palau Belenia, situat entre Ziburu i Sant Joan de Llum, els esclaus eren tancats en un estable de 40 centímetres de gruix. També es conserven les casetes de les guàrdies, on es van acumular més d'un centenar d'esclaus, segons els documents de l'època.

Aquest lloc està relacionat amb el doninal Michel Joseph Leremboure, alcalde de Port-au-Prince, capital d'Haití. Leremboure, amb grans plantacions de cafè de Saint-Domingo, entre elles una anomenada Donibane, va ordenar en 1802 al capità esclavista François Harismendy, d'Urruña, que portés negres de l'illa Goree del Senegal, per a la seva posterior venda als EUA. La nau d'Harismendy va fer escala als esclaus presos que havien estat en Lapurdi i Belenia.

En el palau Belenia, situat entre Ziburu i Sant Joan de Llum, es tancaven els esclaus en una cel·la fosca amb parets de 40 centímetres de gruix encara en peus.

Leremboure era un anti-abolicionista apassionat i, quan va esclatar la revolució dels esclaus en 1791, es va exiliar de la colònia –llegir aquí un ampli reportatge que explica l'origen i evolució d'aquests fets–. Quan va tornar amb la intenció de recuperar les seves propietats, el general independentista Jean-Jacques Dessalines va ordenar la seva detenció i afusellament. El fill de Leremboure, Paul Sant Joan de Llum, va anar posteriorment alcalde de Lohizune, i en aquesta localitat la seva família tenia l'elegant palau Lluís XIV.llaurin, que segurament va comprar amb els diners de les Antilles.

No es pot negar que importants personatges bascos van lluitar pels abolicionistes i la revolució, com el diputat Jean-Baptiste Gerard, no tots eren esclavistes. Però com més investiguem entorn d'aquest fosc negoci, més profund és el fang que envolta el nostre passat.