Aritz Galarraga (Hondarribia, 1980) desitjaria passar l'eternitat en el cementiri de Biriatou: “No em sembla el pitjor lloc, encara que sé que després faran el que vulguin”. No sols per al descans de sempre, sinó per al diàleg, i sobretot per a les fotografies, li sembla un lloc únic, no diguem al capvespre: “Allí lluny el sol desapareix d'una manera molt bella”. No obstant això, una vegada posada, tria com a escenari la tomba de Joseph Eyheramendy, assassinat en la batalla de Galipoli en 1915. Està content i culpa en gran part al llibre: “No tenia moltes expectatives, i el que estic rebent està sent bell. Crec que el llibre aconsegueix connectar d'una manera o una altra amb la memòria del lector, li activa alguna cosa i es posa a recordar”. Ens ha plogut, però amb l'esperança que no ens aguanti ens hem resguardat en un bufo i hem dialogat.

Aquest és el primer llibre en solitari, però ha dedicat molt de temps a la literatura: darrere del que fas escriptors col·lectius, crítics, columnistes... gairebé sempre es nota la intenció literària.

Sí, intento mirar les coses d'una altra manera. En la columnalidad –i en el periodisme en general– la gent el percebo molt lligada a l'actualitat, i a mi l'actualitat no m'interessa, almenys no com a capaç d'escriure: és molt efímera, la qual cosa avui sembla de gran interès potser demà no ens interessa res. Per tant, sí, intento aixecar una mica la mirada i escriure alguna cosa que pugui ser llegible demà o passat. Al final, els temes literaris, que ens impacten, no són molts. En realitat, fer una cosa més atemporal és molt senzill: exigeix prendre la literatura com a font de coneixement i experiència molt important, això és, la qual cosa la gent ha escrit prèviament i, sobretot, el que ha perdurat des de l'escrit fins avui. Crec que aquí hi ha un material molt interessant, que es pot aprofitar per a parlar des d'avui.

I ara, acabats de complir els 40 anys, vostè ha publicat –per dir-ho d'alguna manera– un llibre de memòria. Els exercicis de memòria es realitzen al final d'un cicle vital, quan un mira cap enrere i ha de comptar. És senyal que es troba en aquest moment?

Sí, jo crec que també ho té. En qualsevol cas, crec que caldria escriure un llibre de memòria en qualsevol moment, primer perquè no sabem si arribarem als 80 anys per a poder escriure un llibre de memòria convencional. Però si el llibre és el tancament o el dol d'alguna cosa. Els 40 anys són una cosa simbòlica –la meitat de la vida, segons les estadístiques–. Com deia Stefan Zweig, una espècie d'ascensió és la meitat de la vida, mentre que la segona meitat és la baixada.

Aquesta cita ja la hi he sentit abans.

Sí, però llançaré una cita que he volgut portar expressament per a aquesta entrevista, en qualsevol moment, a veure si l'agafes [riures]. Continuant amb el fil, per tant, ara mateix estaria en aquest punt mitjà, la qual cosa molts han anomenat la floria de la vida, és a dir, perquè encara no es notin les vicissituds de la joventut bastant envellida, i perquè ja no caiguin en la innocència de la joventut. Dante deia [riu]: Nel mezzo del cammin di nostra vita. Perquè això, estem enmig de la vida, si tot va bé. I hi ha un dol, un desig de tancar les coses: quin és el balanç? A aquesta primera meitat plorarem i descobrirem el que hem estat en aquesta pujada.

Empezaste a escriure aquests exercicis de memòria per a acumular material, per a després utilitzar-los en columnes o no sé on utilitzar-los. Quan i per què va pensar que aquí podia haver-hi un llibre?

Al principi apuntava els records en un quadern a mesura que arribava. Per a llavors ja havia llegit el llibre I remember de Joe Brainard. Em va impactar: la memòria era un llibre, sí, però gens convencional, i la seva mecànica t'atrapava en una inundació i et portava. Em va semblar una bona fórmula per a acumular material per a columnes, sense més intencions. Un dia el compte va agafar una mica de volum, vaig recopilar centenars de records, i em vaig adonar que la col·lecció tenia trets que s'atribueixen a la literatura: la composició d'un personatge, com a peripècies, i un to. Vaig començar a fer una cerca més activa de records, mirant fotos, veient pel·lícules, visitant de nou llocs… No ha estat una cerca molt profunda, perquè he volgut deixar que la memòria faci el seu treball capritxós. Finalment, he volgut arrodonir l'obra utilitzant elements de la literatura perquè el resultat s'identifiqui com a obra literària i no com una mera col·lecció de records.

Haurem d'incloure-ho dins de la literatura del jo?

Aquest és el tema que m'ha donat molt a pensar últimament. Kontxo, porto 20 anys escrivint, publicant coses en la premsa, i parlo bastant sovint de mi, o fico a un personatge que té el meu aspecte. Jo, que tinc a algú que es vol passar desapercebut, que crec que no tinc cap ambició ni ambició, per què parlo tant de mi? Perquè crec que és el que millor conec, encara que ho conec malament, perquè soc jo. D'altra banda, no tinc cap fantasia, potser si vaig començar a escriure una novel·la de ficció ho faria, però almenys la ciència fictícia, o que per a mi suposa inventar un món molt estrany, no. Per tant, el meu combustible és el viscut, el sentit, la qual cosa m'han comptat. I vaig al jo, pensant que fent per aquí puc arribar a més gent, i que puc parlar de nosaltres i del que ens envolta. La literatura del jo es relaciona amb la situació, però a mi no m'interessa res contar el que em va passar ahir sense més. Només la utilitzo si el que m'ha passat a mi té una lectura més universal.

Ana Arsuaga em va comentar una cosa així en una entrevista: que l'anècdota que pot ser la seva vida no li interessa a l'art. Ha tingut aquesta preocupació a l'hora d'escriure el llibre, per a quedar-se en els anècdotes?

Sí. I, sobretot, que no fóssim llegits com una cosa personal –encara que així sigui necessàriament–. No he publicat aquest llibre perquè crec que la meva vida és molt especial, sinó perquè, adaptada al codi literari, podia tenir una lectura més universal. Sadollant el meu ego a altres formes, però no a través de la literatura: no entenc la literatura com a teràpia, i molt menys com a teràpia per a l'escriptor, ni per al lector. No he escrit aquest llibre per a superar el trauma, per a això aniria a un psicòleg. És cert que ho he presentat com un llibre autobiogràfic. Però Flaubert deia… [rient].

Jo diria que ara ve la maledicció…

Has encertat [riu]. Bé, ara haig de tirar-ho bé: Flaubert deia que el gènere autobiogràfic és el més fals de tots els gèneres, precisament perquè vol donar una imatge d'honestedat. Sent conscient d'això, i presentant el llibre com a autobiogràfic, m'agradaria superar la lectura personal i no quedar-me en el detall: no és una cancel·lació –estic en pau amb la gent, almenys sé jo–.

A mesura que he llegit el llibre he distingit dos tipus de veus: els simples records, d'una banda, i els comentaris actuals dels records, que generalment es donen en to irònic, per un altre. No hi ha un recurs conservador en aquest to irònic, com si la mera emissió de records no fos suficient?

És curiós, no m'ha preguntat ningú, però un dels quals van llegir el llibre abans de publicar-lo va assenyalar aquests comentaris valoratius, dient que tal vegada no coincidien amb l'esperit del llibre. Has enxampat la maleïda cita, però mira, Julian Barnes deia que a ell li venien records, però les emocions associades a aquests records no. A mi m'han passat dues coses: venir només un record, però també sentir en el moment alguna emoció associada a aquest record –a vegades les emocions de l'època i altres les que han sorgit en el present–. I per això hi ha en el llibre aquests comentaris valoratius, perquè a vegades veig els records amb una distància irònica des de la perspectiva del temps. En qualsevol cas, ha estat difícil trobar la mesura: no volia fer sempre una cosa, no sempre altra.

Es pot dir que les plomes per a donar-te compte a la ironia?

Sí, sens dubte. I precisament això és el que he hagut de frenar perquè el llibre no es carregués massa en aquesta direcció. Em passa en columnes i en qualsevol activitat humana, tant oral com escrita. Segons l'interlocuente, necessito frenar-me per a no ser massa pesat. Moltes vegades he pensat que l'humor, i més concretament la ironia, és un ganivet de dues boques: com per a desembussar una cosa complicada, pot servir també per a no enfrontar-se a alguna cosa. Intento prendre la mesura. En qualsevol cas, res és tan important. Per a començar, nosaltres mateixos. Qui es pren massa seriós té un gran problema. I a partir d'aquí, tot: si ve una època d'ideologies fortes o d'identitats molt fortes… aquest escenari em fa molta por. Com més dures siguin les identitats defensades, menor és la distància a la llibertat. Ocorre amb la identitat nacional, sexual...

En el llibre es rebutja, entre altres coses, la masculinitat hegemònica.

Crec que és una porta sense obrir que ens obliguin a ser homes. A Espanya hi ha gent –Antonio J. Rodríguez, per exemple, o també a França, Ivan Jablonka, que estan obrint camins que poden ser d'interès per als altres. Els que tenim algun conflicte amb l'assumpte hauríem de parlar de l'assumpte.

“Record que la vasquidad ha arribat a ser un problema”, diu en un altre moment.

Aquest record està relacionat amb la necessitat de presentar-se sempre com a basc davant el món. Sobretot en l'exterior, veus fins a quin punt la imatge que la gent té dels bascos és estereotipada i plena de clixés. Llavors, en un moment pot arribar a voler una mica més neutre. Respondre a la pregunta “D'on ets?” de “X” i que aquesta “X” no generi res, en general prefereixo provocar una indiferència que una enlluernadora i infundada fascinació. Però després em dona la sensació que els bascos tenim part de culpa, perquè sempre caminem, per exemple, pujant el basc i baixant el basc, amb tots aquests policies de la llengua, més preocupats com cal dir les coses correctament que amb res. Vivim la nostra existència d'una manera molt agònica, com si desapareguéssim demà mateix. Bé, potser si… i què? Perdem massa temps i energia en les destrosses, i no sé si aquesta actitud agònica accentua el possible procés de desaparició. Per contra, si tinguéssim una actitud més tranquil·la, sense drama, si visquéssim d'una manera més natural, no asseguro res, però potser…

També es percep una espècie de fatiga respecte a la idea de la pàtria.

Sí, i en una època, fa força temps, també la fixació. La pàtria és una d'aquestes idees el que reps pel teu context i per la teva educació, i el que fas, perquè sembla que no hi ha una altra cosa en el món, i el que no poses en dubte fins que tens una consciència més madura i crítica. Però sí, el nacionalisme en si mateix és un assumpte bastant perillós. Diuen que es cura de viatge, però en el sofà de la teva casa també es pot curar amb uns llibres.

En el llibre també apareix Bartleby, d'Herman Melville, i em sembla que és un bon descriptor de la seva actitud cap a la vida: “A triar, prefereixo no”.

Sí, però després ho faig. Viu en una gran contradicció: soc un tipus de molt poca energia, però encara així hi ha alguna cosa, una força interna, que m'impulsa a participar. Sorgeix una batalla entre la teva suposada situació natural –estar tombat en el sofà– i el teu desig de pertànyer a alguna cosa. No obstant això, a l'hora de participar, des de molt fora, entre altres coses perquè estic convençut que la mirada exterior és una mirada privilegiada i no la de la qual està enmig del remolí. Em passa moltes vegades amb Catalunya, la gent em crida pensant que puc tenir una mirada privilegiada respecte a la d'allí perquè viu, i crec que és just el contrari.

Miri, un altre que pugui permetre el privilegi d'equidistància.

L'equidistància té mala fama, sobretot en èpoques de polarització. A Catalunya el conflicte polític va adquirir una certa dimensió, ja que obligava la gent a ocupar una posició determinada. Clar, com més cru és el conflicte, les posicions cada vegada més extremes: o més blanc o més negre. En aquest panorama, agraïa enormement les veus que hi havia en cap dels dos, o les que parlaven d'algun punt intermedi, o directament d'un altre. Guillem Martínez, per exemple, era l'únic que en un moment parlava del conflicte, però quan més gent va començar, ell continuava oferint una mirada diferent, perquè no estava unit a ningú, i era capaç d'oferir una mirada panoràmica i crítica.

Ocorre en molts debats en la xarxa: el xoc bàndol cobreix el debat sobre fets concrets, i el càlcul de posició sobre el succés es fa més important que el succés pròpiament dit.

Fins i tot, si els bàndols no estan ben definits. Sigui com sigui el tema, identifiquem a la gent amb els bàndols. “Això està en el meu bàndol, aquest altre no”. Això és molt clar en el món literari basc: hi haurà alguns escriptors outsiders que caminen sols, però la majoria dels escriptors estan molt ben estructurats per grups. I un s'oposa a alguna cosa en els seus textos, però si algú del seu bàndol fa aquesta cosa, després lloarà el que ha criticat ara perquè ho ha fet el seu amic. La quadrilla és una lògica, en definitiva, una institució tan basca, retrògrada i antinatura, que et donarà suport, però estàs perdent moltes coses. El món és molt més ampli i bell que la teva quadrilla.

En el llibre també hi ha una distància a grups de gent.

Segurament la incapacitat és més que una altra cosa. No és “jo soc especial i no vull tenir relació amb ells”. Perquè després també tinc la necessitat d'estar amb la gent amb una mena de gent, això sí, en això soc una mica selectiva. Però sí, el grup i el corrent no m'atreuen. El que deia Chirbes –i prometo que aquesta és l'última cita–: si la majoria de la gent està en una cosa, tinc tendència a anar a un altre costat. És una espècie de sospita de coses massives. Si alguna cosa li agrada, jo li poso en sospita –després em puc equivocar, per descomptat–. En el grup som molt manipulables i podem arribar a fer coses que no volguéssim fer. Les grans ideologies estan orientades a moure masses de manera acrítica per a fer el que uns pocs volen. I, bo, segurament té molt de caràcter.

En la mesura en què el llibre té una intenció literària, també té la construcció del personatge. No és un basc prototípico, però se m'ha donat compte que és identificable amb una tradició literària molt àmplia: un home madur, desagafat, irònic, perdedor… Hi ha una forma molt coneguda.

Sí, el resultat del personatge que es pot formar al llarg del llibre pot emmarcar-se en una tradició –em ve al capdavant Thomas Bernhard–. Com a lector, aquesta tradició m'atreu molt més que les narratives d'herois o guanyadors. No m'interessen res, perquè en principi no sé si en la realitat tenen una cosa semblant. Qui es pot veure vencedor en la lluita contra la vida? És de gran pretensió i no es correspon amb la vida de la majoria. La majoria ens convertim en perdedors a mesura que avancem en la vida, fins i tot físicament. Eider Rodriguez té un conte molt bonic: es tracta d'una dona a la qual se li podreix el teix, com abans de morir ens moren les parts del cos, com perdem el pèl, la forma física… La pèrdua és una acumulació de vida, més que una altra cosa. Per tant, em resulta més inspiradora la vida de qui mostra les seves ferides que la de qui mostra les seves victòries i medalles d'or.

Vostè parla de molta gent. Molts de manera anònima, però amb altres noms: Santi Leoné, Itxaro Borda, Patxi Larrion, Ibon Rodriguez, Gorka Bereziartua, Beñat Sarasola… Per què aquesta distinció?

Volia fer un homenatge als meus amics, sobretot als meus amics literaris. Tinc molta sort per tenir un entorn literari molt interessant, i puc comentar els meus escrits, els llegits, els escrits, etc. Parlem tots els dies, i això, excepte amb els de casa, no em passa amb ningú més. Des del moment que triïs la literatura com a mitjà de vida –que no de vida–, és a dir, quan la tries, no des de la literatura, però viure en la literatura, doncs, els amics d'aquest món són molt valuosos, i el llibre també és un reconeixement a ells.