- Se m'ha oblidat el telèfon en el cotxe.
- Agafa el meu.

En aquell bar hi havia un bon retrat. Entre andròmines, records i altres records, un os de cap amb el barret de FMLN i al costat amb les espases dels pirates croades. Natura morta en el qual qualsevol ànima vol fotografiar.

- Joe, oh! Treure retrats sí, però no tocar més!

Un parell d'apps desapareixien d'un moment per a un altre. Li vaig llevar el telèfon de les mans amb una estirada. No em vaig enfadar, perquè els empipaments cal guardar-los per a qüestions importants i sabia que va ser sense voler. Però no em va fer gràcia.

No li va semblar bé a l'esclau que estava assegut en la taula lateral. No recordo quina va ser la seva primera frase, la primera purrustada per a entrar en el diàleg de ningú. Però sé que em van fer menys gràcia encara tots els comentaris i les incursions que van venir a continuació. Cridem per a entendre'ns entre nosaltres i nosaltres, per exemple, el senyor Roncal.

En opinió de Roncoso, havia d'haver actuat més “emancipat”. Tal vegada esperava un somriure molt aplaudit. Havia de dir el que havia de dir-li a l'home del costat de manera natural, dòcil i de forma, si havia de dir alguna cosa, clar. Però les paraules de Roncoso no estaven especialment dirigides a mi; les seves mirades buscaven el consens de l'altre home. D'un mateix grup, com ell mateix, havia pres la seva complicitat. L'objectiu era disciplinar a aquest altre home perquè aprengués a disciplinar-me. Però com per a aquest home l'única disciplina vàlida és el ruc olímpic, va seguir concentrat en la cervesa. El primer fracàs.

A Romócolo se li anava empitjorant a poc a poc. Torn de la segona purrustada: Sota la denominació de “Marisabidilla”, la nena pensava que igual es poden silenciar també les dones que no es vesteixen. Culpabilitzar amb orgull a les dones que manifesten la seva confiança és una disciplina més. Algú va dir que desfer-se de l'autoestima és la via més directa per a convertir a les persones en buits.

Però com és l'enèsima que ha intentat en aquest Roncal, ho va fer amb intents inútils fins que vaig parafrasejar a un autor. “Això és un masclista!” em va respondre amb un to de ràbia. Jo pensava que tenia molts visionats i escoltats, però, com els números, la precarietat d'alguns sembla infinita.

Com explicava un periodista espanyol en un article recentment, el masclisme, per a escapar de les seves responsabilitats, ens culpabilitza: les dones o estem en abusos o som censors. I l'interlocutor, que fins a aquest moment es va centrar en la posada de manifest de les meves possibles histèries, li va arribar el moment de l'expulsió del paper censor.

No sé si aquest autor és especialment masclista o va ser inventat per Roncoso amb altres interessos, però no m'importa especialment. Deia que havia de censurar, ell i tota la seva aportació, i, per tant, descomptar el que jo també vaig dir. Si no tinguéssim en compte l'aportació de tots els masclistes dels mil·lennis anteriors, desgraciadament no tindríem història, ciència, art, tecnologia. Més que ocultar-los, caldria ensenyar-los i ensenyar-los, per descomptat, perquè el desenvolupament dels éssers humans sigui també en valors. Roncoso no tenia interès des de llavors.

Els de Roncal són molts i en qualsevol lloc. Demostrar que les seves teories són correctes en la pràctica.
Nosaltres ho vam fer a casa: un amb les fotos que volia; l'altre, que tal vegada aquell dia mereixia un article al cap.