Per a poder entendre les ciutats actuals i les lluites que es desenvolupen en elles és necessari recordar d'on venim. Elaboració de la memòria. Les lluites dels barris, les associacions de veïns i les aportacions de la ciutadania a nivell local, van transformar les nostres ciutats i pobles, i continuen marcant en gran manera l'actual Euskal Herria. De la mà de Karlos Trenor, l'Associació Centre Cultural Recreatiu Eguia-Atocha de Sant Sebastià, hem rebut una petita memòria d'aquesta lluita democràtica.

Trenor ens ha recordat el clima que vivia en els últims anys del Franquisme en l'anomenada Transició: “En les dècades dels 60 i 70 hi havia un ambient polític especial. La repressió contra les organitzacions polítiques i sindicals era violenta”. Recorda la por de les persones que van viure la Guerra de 1936, dels afusellaments. Però, sota la influència de les noves generacions de joves i dels moviments emancipadors internacionals, “en els llocs de treball es van trencar l'organització i les lluites dels treballadors, i als pobles i barris vivim els inicis dels moviments assemblearis, que amb el temps van adquirir gran força”.

En aquella època, Trenor diu que les condicions de vida dels barris eren precàries: “A penes hi havia equipaments: no hi havia escoles, ni serveis sanitaris, ni instal·lacions esportives. Els barris van sorgir en l'urbanisme anàrquic, impulsat per constructors sense escrúpols, buscant un benefici fàcil a curt termini, amb el suport de l'administració”. Per això, l'advocada ha destacat que les primeres reivindicacions de les associacions veïnals estaven molt lligades a l'urbanisme.

En 1964 es va aprovar la llei d'associacions, coneguda com a Llei Fraga, que legalitza per primera vegada en el Franquisme les associacions culturals i veïnals. Les associacions havien de redactar estatuts formals per a aconseguir la legalització, però Trenor ha destacat que en la pràctica funcionaven de manera assembleària. Exemple d'això és l'Associació Centre Cultural Recreatiu Eguia-Atocha, creada en el barri donostiarra d'Egia: “Funcionàvem horitzontalment, podia participar i decidir qui volia”, diu.

Bàsicament, aquestes associacions de veïns buscaven millores en les condicions de vida dels barris. Aquest era l'objectiu principal. “Lluitàvem per millores urbanístiques, en temes relacionats amb el trànsit, en l'habitatge, en els serveis sanitaris, en els equipaments culturals o esportius...”, ha recordat Trenor. La lluita en defensa de la casa Vila Salia d'Egia ha d'emmarcar-se en aquest context (veure quadre).

Tanmateix, en les assemblees de barri també es produïen debats que superaven les problemàtiques concretes dels barris. Tant durant el franquisme com en els inicis de la Transició, els partits polítics encara no estaven legalitzats. En conseqüència, no hi havia espai per als debats polítics, i les associacions de veïns es van convertir, en gran manera, en llocs per a això. Per exemple, Trenor recorda que actuaven entorn de l'amnistia. Però no sols en el diàleg, sinó també en les lluites, més enllà de l'àmbit local, sense limitar-se als problemes concrets dels barris. La lluita contra la repressió, la solidaritat internacionalista o l'energia nuclear també van tenir el seu lloc en les associacions de veïns. “Hi havia molt d'activisme, i la participació dels joves era massiva, en manifestacions, assemblees i fent pancartes o propaganda”, reivindica el veritable.

Si bé existia un menyspreu de les associacions veïnals pel seu caràcter interclassista o interclassista, no se centraven en l'eix antisistema, és a dir, en el conflicte capital vs treball. No obstant això, “es va demostrar que aquestes lluites eren capaces de complementar-se i alimentar-se mútuament. Per exemple, des dels barris se solidaritzava amb les lluites del moviment obrer, desenvolupant mobilitzacions, caixes de resistència...”. Prova d'això és la forta resposta que des de les associacions de veïns de Sant Sebastià es va donar als fets del 3 de març.

Herència fins avui

Totes aquestes associacions i lluites veïnals han deixat una petjada profunda. Destaca la seva influència política: van ser un espai de politització i conscienciació, un espai de formació en militància bàsica, un espai per al desenvolupament de la identitat basca i la consciència i l'orgull de classe. Per si no fos prou, també van servir per a provar noves formes d'organització i lluita. En definitiva, lluitar en els barris, tibant els sistemes polítics cap a la democratització, projectant als habitants dels barris com a “ciutadans” amb drets, estenent els drets polítics. Les associacions veïnals van ser un reflex organizatorio d'això, perquè es van convertir en un instrument per a impulsar la participació política dels sectors socials –del personal, etc.– que el sistema deixava al marge.

També des del punt de vista urbanístic es van produir importants transformacions heretades. Gràcies a ells, els barris han aconseguit un nivell d'equipament generalment acceptable, tal com ens ha recordat Trenor: ikastoles, poliesportius, cases de cultura o associacions de veïns.

Avui dia és evident que la realitat social, i especialment els barris, ha canviat molt, els equipaments no tenen res a veure amb els de la Transició. Però l'advocat té clar que han aflorat nous reptes: “De l'habitatge, de la gentrificació, de la situació dels adults... Les generacions esdevenidores hauran de donar resposta a aquests problemes i inventar altres formes d'organització i lluita”.