argia.eus
INPRIMATU
Velvet Màfia, la comunitat gai que va desencadenar la cultura pop de 1960
  • En el nostre imaginari popcial s'assenten radicalment els comportaments irracionals que la melodia i els ritmes dels grups de rock masculins de la dècada de 1960 produïen en el públic femení: els gales salvatges, els tremolors corporals primitius, la dansa frenètica i els marejos provocats per la frenesí del sexe. No obstant això, el gran públic sap molt poc que darrere de les famoses bandes de nois adolescents que representaven l'explosió pop que va sorgir a Anglaterra i que es va exportar als EUA i a Europa hi havia diversos gais. Precisament els gais van modelar el fenomen de la Swinging London (el Festival de Londres), una escena de la moda i la cultura que va florir a Londres en la dècada de 1960, una explosió colorista i hedonista que després es va estendre per tot el planeta, superant l'oest. Així mateix, aquells empresaris gais de la cultura van construir una sòlida xarxa d'ajudes per a ajudar-se mútuament, perquè tota la indústria cultural depengués d'ells i, finalment, per a omplir les butxaques amb fades gastades pels aficionats adolescents.
Julen Azpitarte @poppilulak 2021eko ekainaren 15a
Brian Epstein, atzean Beatles taldea duela zuzenekoa ematen.
Brian Epstein, atzean Beatles taldea duela zuzenekoa ematen.

Darryl W expert en l'àmbit LGBTQ. L'autor anglès Bullock recull la història i les històries d'un col·lectiu gai basat en l'amistat, Velvet Màfia. The gai men who ran the swinging sixties (Màfia de Belus. Els gais van iniciar els anys festius de la dècada de 1960). Aquesta màfia de vellut va estar formada, entre altres, pels següents homes: El manager del grup Beatles Brian Epstein, l'empresari Larry Parnes, el manager de la banda The Who Kirt Lambert, el productor de discos Joe Meek, el cap de la discogràfica EMI Joseph Lockwood, el manager de Bee Gees i Cretonam Pittont Stigwood, i la casa del músic Board-Board-David Napatier. El relat comença en la dècada de 1950, amb els primers rockers importats dels EUA i creats a Anglaterra, i es prolonga fins a la dècada de 1970, a la llum dels raigs brillants i andrògins del moviment glam.

L'activitat sexual dels poderosos homes gais va ocórrer en secret, ja que l'homosexualitat al Regne Unit no es va despenalitzar fins a 1967. A conseqüència d'aquesta limitació administrativa, els empresaris es beneficiaven de les estrelles joves que estaven sota la seva protecció per a escalfar llençols i cors. No obstant això, i com destaca l'autor del llibre, l'objectiu principal dels amos de managers, productors i discogràfiques de temporada va ser enriquir-los al màxim. “És importantíssim que la gent entengui que les persones LGBTQ no eren només part del que va originar la cultura del rock actual, sinó que van ser la força motriu que existia darrere d'ella. Eren persones que impulsaven les coses cap endavant. Els que buscaven l'últim per a començar la revolució cultural”, explica Darryl W. Bullock en el diari The Guardian .

No obstant això, les trajectòries musicals d'algunes estrelles nounades van acabar violentament en negar-se a mantenir relacions sexuals, com la pionera empresa musical Larry Parnes, que havia substituït a les joves estrelles per unes relacions molt conflictives, els va oferir una gran ajuda per a canalitzar la seva creativitat i triomfar, però també les va explotar econòmica i sexualment. Parnes va intentar ficar-se al llit amb jovenets de rock, encara que fossin menors d'edat. El mateix van fer Brian Epstein i Robert Stingwood. “Tenien un costat totalment immoral”, però com el seu objectiu principal era fer fades, moltes estrelles van desenvolupar llargues i reeixides rutes, gràcies a l'acceptació sovint de ser tractades de manera violenta. A canvi, els músics van rebre un gran suport artístic per part dels millors managers. En molts casos es va produir una relació de total confiança, com la de Kit Lambert i la del líder de The Who, Pete Townshend, un manager que va utilitzar tot el seu coneixement artístic i musical perquè el guitarrista realitzés l'òpera històrica Tommy rock.

Finals tràgics

En aquest context, amb les monedes i la fama a dolls, alguns d'aquests prestigiosos i poderosos professionals van viure terribles morts. Van ser perseguits per la seva sexualitat i, a conseqüència d'aquest sofriment, alguns van prendre també el camí conscient de la mort. Joe Meek, un innovador productor, es va suïcidar en 1968: va entrar en la cabina de comandament de l'estudi, va intentar treure al seu propietari de l'estudi i després d'una forta discussió li va disparar a l'esquena i després es va suïcidar amb la mateixa arma el dia de l'aniversari de la mort de Buddy Holly el 3 de febrer. Però abans, Meek va ser detingut per la policia per tenir sexe amb un home en els lavabos públics. L'esdeveniment va tenir gran repercussió en la premsa. “Aquell succés va posar les coses en marxa perquè se suïcidés”, Darryl W. Segons Bullock. Irònicament, quan en 1967 es va despenalitzar l'homosexualitat en el Gran Regne, la persecució cap als homosexuals va augmentar.

A més, molts dels mafiosos de vellut eren gais i jueus. Al fil d'aquesta doble identitat, es van produir forts conflictes en els cervells dels homes. Prova d'això és Brian Epstein, famós manager dels Beatles, cinquè beatle. “Amb tot això van lluitar apassionadament [Epstein]”, afirma Darryl W. Bullock. Era un autodestructor, drogoaddicte, que vivia enfonsat en la melancolia a la qual van afectar desafortunats i dolorosos amorantes. Va ser colpejat i fet xantatge pels homes. Enfonsar-se en el caos afectiu. Va morir en 1967 per sobredosi de barbitúrics. Després de la mort d'Epstein, John Lennon confessa que el grup Beatles estava a punt d'acabar. “Aquí em vaig adonar que estàvem en problemes”, va dir Lennon en 1970. La vida de quatre músics i milions de persones a Liverpool va ser transformada pel manager dels Beatles, que al seu torn va revolucionar la història del pop i del rock per sempre.

També destaca el final de Kit Lambert, un sagnant esdeveniment: A la fi de la dècada de 1960 es va ofegar en l'alcoholisme i va morir una dècada després a causa d'una hemorràgia cerebral causada per la pallissa d'un camell.

Segons Bullock, la nova escena creada i impulsada per aquests homes, juntament amb la festiva, va ser fonamental per a canviar els tabús, i la Velvet Màfia. A través del seu llibre The gai men who ran the swinging sixties els ha volgut reconèixer per la seva aportació. Encara que no és un merescut reconeixement, l'escriptor britànic ha revelat que darrere de la cultura pop i rock s'amagava una comunitat silenciosa LGBTQ.

Sense petjada de dones

Bullock no atén les dones en el seu treball. “Així eren les coses de l'època. En aquell moment, les dones havien de quedar-se a casa i criar nens”. No obstant això, en la dècada de 1960, en l'escena del rock i del pop britànic existien unes poques lesbianes poderoses, a pesar que els escriptors no es recollissin en el seu llibre, com el productor Vicki Wickham, que portava als grups que van participar en el programa pioner de televisió sobre música pop, Ready Steady Go. Wickham és lesbiana, però creu que la sexualitat mai ha estat un problema per a ella. “En la dècada de 1960 no vaig sortir de l'armari. No sabia què era realment. Tots sabien que jo era lesbiana, però érem tan inconscients políticament”. Wickham va realitzar una destacada carrera com manager, governant carreres d'artistes com Dusty Springfield o LaBelle. Tots dos artistes femenins. Springfield, nascut a Londres, va gravar en 1969 el clàssic disc soul titulat Dusty In Memphis, a la ciutat estatunidenca de Memphis. LeBelle, per part seva, va ser el grup soul i disc format en 1970 pel músic Patti LaBelle, que en 1975 va gravar el famós hit Lady Marmalade.