Cuidat en el centre, és?Amb
aquesta epidèmia s'han posat al límit les dificultats que hi havia abans en la cura. Sobretot perquè no s'han posat més recursos. Una dona no professional que s'ocupa de la cura d'una persona dependent, per exemple, ha perdut les petites respiracions que tenia. Augment de les dificultats emocionals i estructurals. La gestió d'algunes situacions ha estat molt difícil. Aquestes situacions requereixen una gran inversió personal, ja que es tracta d'un procés llarg i dur. Moltes vegades amb poca empatia externa. “T'ha tocat”. Molts se senten gairebé sense possibilitat ni dret a queixar-se. La pandèmia, a més, augmenta la sensació de culpabilitat. Moltes persones tenen por de contagiar el que han sortit al carrer i ho han deixat a casa si es prenen algun temps per a agafar l'alè fora de la seva cura. Pot produir-se remolí tòxic, i si el procés de cura es prolonga molt, el cuidador pot sofrir també danys psicològics: culpabilitat, frustració, crisi d'ansietat, depressió...

Com es pot ajudar al cuidador?
L'empatia és molt important. Un dels familiars sol ser el que més es preocupa i altres es queden al seu voltant sense implicar-se tant com ell. La comunicació i l'empatia són molt importants en aquests casos. És imprescindible actuar de manera preventiva. En la societat individualista i accelerada en la qual vivim no sabem quedar-nos, reflexionar i mirar als altres. Si parlem d'una autèntica cura, la societat ha d'organitzar-se col·lectivament, perquè correspon a tota la societat i no sols a cada llar. Sembla que estem obligats a treballar contínuament de manera productiva i les autoritats rarament o gairebé mai parlen de parar-se, de reflexionar, de cuidar-se de veritat. És que no donen recursos per a això! Encara que se sap que és el factor més important que sustenta el sistema. Hi ha molta hipocresia.

Sabem què és la custòdia de cinema?
La persona ha de ser cuidada des del naixement fins a la defunció. En l'actualitat s'identifica més amb sectors concrets com la infància i l'edat. A més, en la majoria dels casos es representa a un com a donant, no com a receptor. L'autocura es parla molt poc i és imprescindible. Per a cuidar bé als altres, cadascun ha d'estar bé, i avui dia la situació està molt desequilibrada. Ens rebutgem, ens apartem i ens oblidem en casos extrems per a cuidar a l'altre. Però si un no està bé, no cuidarà a l'altre. Sempre estem funcionant, deixant de costat l'emocional.

Què és l'autocura?
Hauríem de fer-ho des que naixem, és una forma de vida. Ensenyem als nens comportaments saludables, però a causa del ritme quotidià els abandonem en l'edat adulta. El rebuig a la pròpia consciència és imprescindible. En la ikastola aprenem a gestionar les dificultats, per què no continuem en l'edat adulta? Si un familiar ens toca cuidar és imprescindible conèixer-nos per a cuidar bé a l'altre.

Com es fa?
Hem de conèixer les nostres limitacions per a saber fins a on som capaços i què estem disposats a fer. La formació en funció de la malaltia de la persona a cuidar també pot ser de gran utilitat. No és el mateix estar amb algú amb càncer que estar amb algú amb demència avançada. Les converses internes són molt importants: “Què em dic? Com em sento en aquesta situació?” També és molt important treballar la qüestió de la culpabilitat. En massa ocasions pensem que podem fer més o que ho estem fent malament. El cuidador pot trobar-se amb molts elements contraposats. Estimem molt a qui pateix la malaltia i no ens permetem acceptar “estic fins al mentó, no puc més”. Ni nosaltres ni la societat, està mal vist. No obstant això, és un sentiment molt natural, és normal. També és convenient treballar el dol. Sovint el malalt comença amb vida, forma part de l'autocura.

La síndrome de Burnout també és aquí.
Sol ocórrer en professions que generalment no ens agraden, però també es dona en el cas de la cura. En definitiva, ens sentim obligats i sense més opcions, la qual cosa accentua la síndrome burnout: al cuidador ja no li importa res, té les emocions anestesiades, parla bruscament a la persona que li atén… Sol ser l'última síndrome emergent, però aquí està.

Podríem arribar a fer la vigilància amb plaer si el sistema fos diferent?
Sens dubte. No obstant això, caldria bolcar el sistema. Les institucions haurien d'abordar el tema des de l'arrel, oferir formació i recursos als cuidadors (econòmics, psicològics, estructurals...), perquè no se'ls concedeixi com a condemna, sinó com una opció lliure. Perquè de fet és bonic cuidar del que vols. I si ho fas amb plaer o sense tant de sofriment, el dia a dia i el dol posterior es fan més fàcils.