Vaig tirar la pedra i vaig guardar la mà: quan parlava de la mitjana de la vida de l'individu, que se situa al voltant dels 80 anys, vaig dir que la dels homes era sempre menor, citant una de les principals causes que crec que pot ser: la masculinitat nociva. És a dir, que a més dels factors biològics, una masculinitat basada en el desistiment, la violència, la toxicitat pot escurçar la vida dels homes. Hi haurà més intuïció, d'acord, perquè les recerques demostren una cosa i la contrària. Però la motivació d'aquest pilar no és precisament establir la causa de l'esperança de vida, sinó parlar d'una forma de masculinitat, criticar aquesta forma de masculinitat, evidenciar que existeixen alternatives a aquesta forma de masculinitat, que són encara més saludables.

Perquè, no ho pensis, la masculinitat m'ha estat sovint font de conflictes. El que podem dir masculinitat hegemònica: parlo humilment, no m'importa apartar-me perquè passi un altre, és totalment indiferent als diners, només m'interessen els cotxes per a moure's d'un lloc a un altre. I he passat pels vestuaris dels equips de futbol burlaize, la taquilla de l'esquena. Clar, soc un penis –no a tots segurament noruec–, soc un home leido. I tinc privilegis que són conseqüència d'aquesta lectura, els trec partit –a vegades a contra corrent–. Però això no m'ha impedit que comenci a preguntar-me què és ser home, que intenti identificar, problemàtica, desedificar, que continuï buscant una masculinitat més sana, les coses socials i culturals que construeixen la virilitat. Per exemple llegint a Ivan Jablonka, la seva autobiografia genèrica, l'autobiografia de gènere, Un garçon comme vous et moi. I quina és la conclusió de moment: que encara hem de fer molta feina, no sols la paritat, sinó la situació que m'agradaria més per a aconseguir-lo, no especialment binari.