El 9 de maig Deriva i Nens Futurs van pujar a l'escenari en el temple, en el bar LeBukowski (envoltats de belles fotografies d'Iñaki Peman). Només cabia per a 30 pobres, i com les entrades es van vendre en l'aire, van fer dues rondes. En gran part de la carrera musical del solista es consideraria un èxit tenir una trentena de públics. Record, ceba tendra, un concert que va tocar en el bar Complot; estaríem una dotzena asseguts i ens va venir sorpresa la seva germana preguntant-nos què fèiem allí; nosaltres encara, jove i fins i tot verd, i parlàvem en basc. Però, com és sabut, la mort embelleix la vida, i en aquests homenatges s'ha produït en diverses ocasions la duplicació de concerts i, no obstant això, l'esgotament de les entrades. Evidentment, no va posar debades a un disc seu el títol Paradoxa.

Llavors, a quina hora i a les 16.30 vam ser a un concert que homenatjava a Berrio, i no podia evitar imaginar el tipus, allà on està, un somriure sardonica en els llavis. Vaig començar a seguir la seva trajectòria en el disc Harresilanda de Deriva (distribuït per Gaztelupe Hotsak) i vaig sentir cançons actualitzades de l'època prerrafaelita que desitjava, l'antiga Rafa Berrio. Els membres d'aquest grup, Alberto Bosch, Borja Iglesias i Jon Intxausti, van ser els primers a pujar a l'escenari amb l'ajuda de Mariano Hurtado (teclat) i Usoa Uribe (veu). Van començar amb la cançó La pell a tires (Azala tiratan), que arrenca de la muralla, i van intercalar cançons d'aquest disc i de l'anterior Plans de fugida. Els discos els uns amb els altres són bastant diferents quant a producció; el primer té un to electrònic que s'ha envellit bastant malament, el segon tendeix cap al pop sotilago, i en aquest cas el grup va donar a les cançons un to lourdes (Lou Reed, una de les principals referències del cantant, si no era la principal), encara que també va haver-hi espais per a cançons més pausades com a Basta (La Guerra). No en va, van acabar la seva bitlla amb una versió de la cançó Femme Fatale.

Nens Futurs va ser el nom per a l'oci del grup format per Pablo Fernández (veu) i Toni Medina (guitarra), Andoni Etxebeste (bateria), Ikerne Giménez (baix) i Romanès Power (teclat i guitarra) de Gran Days. Berrio va recuperar en els últims anys en directe alguns dels temes de Deriva, com la misantropo rodona cançó Perfecte en solitud (Bakardadean bikain), centrant-se sobretot en el disc Paradoxa, i portant les cançons cap al rock & roll que Els Braco té, tocant amb Els meus ayeres morts (Ahir morts).

També va haver-hi marge per a una altra paradoxa. En aquesta situació era difícil no acordar amb aquella nit del 23 d'abril de fa cinc anys: Berrio va colpejar en Bukowski (sense fraks, clar), i per aquell memorable concert el bar va rebre una multa, perquè a l'interior hi havia més gent que la capacitat permesa. 2016 era un any cultural, i a partir d'aquí, a diferència del que succeïa en anys anteriors, les facilitats per a organitzar concerts en els bars eren bones. No hi havia res a capitalitzar.

El concert ofert en el Victoria Eugenia el 19 (i 20) de maig va ser molt diferent, més professional, amb més mitjans, a més preu. Però les paradoxes seguien aquí. Aquest mai va poder tocar com a solista en el Victoria Eugenia. Amb Amor a Traïció va tocar a les 80 a la sala Principal, on també va estar el seu últim en solitari a l'octubre de 2019. Adios a la bohèmia (comiat de Bohèmia), òpera de Pablo Sorozabal i Pío Baroja, amb Joserra Senperena, va ser estrenada en el Victoria Eugenia. Però la seva vida no li va donar l'oportunitat de la mort.

L'homenatge va consistir en un concert dirigit musicalment per Senperena i en el qual destaca, a més, la seva obra. No és tasca fàcil que un concert en el qual van participar tantes músiques (i tan diferents entre si) no es caigiera en el tret, i en el cartell (Rafa Rueda, Charly & Pavlyuchenko, Amateur, Virginia Pina, L'Orella de Van Gogh, Petti, Paul San Martín, Sanchvasís i Jocano, aquest primer perill, Txabretxo, Murillo, Gourita, Mikel, el. Tanmateix, no va ocórrer. I això va ser possible fonamentalment pel treball realitzat per l'equip format per Senperena (piano i òrgan), Joseba Irazoka (guitarra i veu), Karlos Aranzegi (bateria) i Lutxo Neira (baix i contrabaix). En la majoria de les cançons ells van ser la banda, i el teatre dels músics i els arranjaments de les cançons brillants i coherents van fer que la qualitat estigués al mateix nivell que l'homenatge.Va ser precisament l'ocasió perfecta per a veure que la diferència amb el mainstream no és aleatòria ni discursiva: L'Orella de Van Gogh va realitzar la versió de Les tornes canvien (La situació canvia), i encara que va funcionar correctament en el seu registre, la diferència amb els altres va ser notable, tant en arranjaments com en execució.

Va haver-hi moltes coses bones que no podien destacar-se, però em van agradar especialment les adaptacions del dylandés El principi d'una bona ratxa (inici de la bona ratxa), amb Amateur, i del molt transformat No penso baixar més al centre (no baixaré més al centre), amb Diego Vasallo.

Va ser l'última excursió al centre de la ciutat, per cert, a Victoria Eugenia. Bé, ara ja saps, la fraca també et dona bé, amic.