El passat 26 d'abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica, vaig impartir una conferència per encàrrec d'una universitat. Em va costar que em donés el vistiplau. En primer lloc, vaig assumir que no soc una lesbiana buida, completa, total (veure projecte Nola esan/hissen bollera euskaraz) i que sento la síndrome de l'estafat quan em prenen com a referent la lesbiana.
El 17 de maig, dia internacional contra la LGTBI-fòbia, he entrevistat a Cris Lizarraga, membre del grup de música Belako, per a un documental, perquè últimament està fomentant la visibilitat de la bisexualitat, i parlar amb ell m'ha donat les claus per a entendre aquesta sensació.
La nostra trajectòria és similar: per falta de referents i oportunitats va créixer en l'heteronorma, va viure experiències difícils amb els nuvis, i quan va començar a tenir relacions lèsbiques, el bollera va optar políticament per la identitat. No obstant això, quan va escoltar l'entrevista de l'educadora sexual La Psicowoman en Pikara Magazine a l'activista bisexual Elisa Coll, es va adonar que el lesbianisme polític encadenava en la síndrome de l'engany que jo he esmentat. Gràcies al discurs de Coll, desconstruyó la sentència de la bisexualitat en el si del moviment LGTBI (que no és dissident, que és binarista*, que la bifòbia no existeix…).
Llavors, amb el reconeixement de la seva bisexualitat va adquirir una gran tranquil·litat: “Ha suposat pacificar amb el meu passat, també amb el meu futur”. Aquesta frase m'ha xocat. A vegades m'he vist intentant forçar una coherència biogràfica. És a dir, he negat o ocultat d'alguna manera que he viscut l'amor, que he viscut el desig, que he viscut el plaer amb els homes. Que ha estat autèntic i no fruit de l'alienació o imposició heteropatriarcal, a pesar que el masclisme sovint l'ha frustrat.
Al futur se m'ha fet una referència especialment interessant. Al cinema (The kids llauri all right, La Vie d’Adèle…) i en les sèries (The L Word, Orange is the new black) es reforça constantment l'estigma que patim les dones bisexuals en la societat: que som canviants, promíscues i deslleials. Que abans o després tornarem a l'heterosexualitat i serà una traïció d'alt nivell per als quals ens envolten. Aquesta narrativa masclista es converteix en un fantasma per a les lesbianes polítiques i també perjudica l'autoestima de les lesbianes completes.
Elisa Coll també esmenta en el seu llibre Resistència bisexual que la bisexualitat és l'única que no té comunitat entre les sigles LGTB. Aquesta desprotecció afecta a la salut emocional i aquesta identitat és un altre obstacle per a viure amb orgull.
Ser bisexual significa, en aquesta societat bifòbica, viure contínues crisis d'identitat. Com Colle a Lizarraga, el músic de Belaco m'ha fet el més important. M'ha causat incomoditat la percepció que aquesta bifòbia interna ha influït en el procés d'autocomprensió i d'integració social.
I, no obstant això, també soc bollera, viu bollera, viu lesbofobia, estimo la cultura lèsbica.
Potser ser canviant no és un error sinó una virtut.
Potser la nostra sexualitat és més rica que la simple dicotomia peix/carn.
Tal vegada no hem de triar l'una o l'altra.
Potser podem reivindicar el “Bollera és l'únic camí”, sense oblidar que les senderes són belles.
És possible que siguem violents.
*S'ha proposat Pansexual com a bisexual binarista, però, segons Elisa Coll, una bona definició de bisexual és que t'agradi el teu gènere i altres gèneres.