argia.eus
INPRIMATU
Marta Bellvehí. Il·lustrador
"M'agrada no saber en quin treball d'aquí a uns mesos"
  • Després dels estudis de disseny gràfic en la Universitat de Barcelona, Marta Bellín va realitzar un postgrau d'il·lustració (Palamós, Catalunya, 1989). Va debutar com a il·lustrador en la revista Enderrock i des de 2014 està immers en el seu propi projecte.
Saioa Baleztena @Saioabaleztena 2021eko maiatzaren 18a
"Bertze artisten lana ikusteak lagundu zidan kontzientzia feminista hartzen". (Argazkia: Laura Garcia)

Què és el que més t'agrada del teu ofici?
La meva llibertat per a gestionar el dia a dia en funció del meu ritme. Quan treballava en les empreses odiava haver de complir un horari determinat. A vegades no hi havia res a fer i havia d'escalfar la cadira fins a arribar a les set. Era terrible sentir que m'estaven robant el temps! Des que treballo com a freelance valoro més el meu treball. De la mateixa manera, treballar com a il·lustrador em permet submergir-me en diferents projectes. M'agrada no saber en què treballaré d'aquí a uns mesos.

La crisi va esclatar quan estudiava. Com el va afectar? La
veritat és que mentre estudiava no vaig tenir massa preocupació perquè, afortunadament, comptava amb el suport econòmic dels meus pares. Però és veritat que quan acabava l'últim curs vaig sentir un buit. No tant per la meva professió, que les persones que cursaven altres estudis tenien la mateixa incertesa. D'alguna manera acceptem que en un temps indefinit hauríem de treballar en algun ofici que no era el nostre, fins que arribés alguna opció. La meitat dels meus amics es van mudar fora i jo, mentre vaig estudiar postgrau d'il·lustració, vaig treballar com a becari en diverses empreses, fins que vaig començar a treballar com a dissenyador mitjançant contractes limitats.

Fa sis anys va arrencar el seu propi projecte. Va ser difícil?
Bé, havia estalviat una mica i no m'espantava cobrar-me poc en els primers mesos. Al principi vaig fer retrats per encàrrec, però em faltaven contactes i em sentia perdut. Em resultava difícil preveure el volum de treball, saber quant havia de cobrar per cada projecte i gestionar la incertesa. I sí, el pagament mensual de la tarifa d'autònoms era insostenible. Afortunadament, va haver-hi nous projectes i des de llavors he pogut treballar com a il·lustrador.

Quin paper han jugat les xarxes socials en la teva carrera?
Utilitzo moltes vegades, sobretot Instagram. És l'aparador del meu treball i l'utilitzo per a inspirar-me i informar-me del que fan els altres il·lustradors. Això sí, el pitjor és entrar en les comparacions i és important prendre distàncies de tant en tant. També he parlat amb altres il·lustradors sobre l'estrès que suposa haver de crear continguts contínuament. És possible que estiguis preparant un llibre, fent moltíssimes il·lustracions, però si no tens espai per a publicar continguts en Instagram no ho veus.

Fotografia: Anna Bellvehí

Les seves il·lustracions tenen un segell propi. Què t'inspira?
Segueixo artistes molt diferents, faig fotos de paisatges i guardo imatges de pantalla de coses que m'agraden. Sovint els dibuixos sorgeixen d'un sentiment meu o d'una experiència viscuda que he volgut expressar com ho he sentit. M'agrada dibuixar expressions de persones diverses, sobretot de dones, i combinar-les amb elements naturals.

Combina dues passions, la il·lustració i la música, donant vida a les cançons.
Vaig començar el projecte Dibuixar Cançons (Dibuixar cançons) quan estudiava. Vaig decidir obrir un blog i publicar una sèrie d'il·lustracions que em permetés experimentar amb diferents estils. En aquella època escoltava molts grups de música i em va semblar una bona manera d'interpretar les cançons. Per a mi també va ser una manera de reivindicar la música en català. En 2013 vaig començar a col·laborar amb la revista Enderrock i durant cinc anys vaig publicar una il·lustració en aquesta. Als Països Catalans he ensenyat el curs del mateix nom, sobretot amb els joves. I a part d'això, he pogut compaginar aquestes dues passions treballant amb Cesk Freixas, Andrés Suarez i el grup Hesian.

Des de quan és present la lluita feminista en la seva obra?
Fa set o vuit anys dibuixava dones amb bellesa normativa: primes, cabells llargs… i expressava l'amor a través d'homes i dones cis. Veure l'obra d'altres artistes em va ajudar a prendre consciència feminista i a ser més crític amb algunes de les actituds que tenia normalitzades. Així vaig començar a dibuixar altres realitats. També vaig adaptar el curs per a fer-lo des del punt de vista feminista. També he participat en l'elaboració de murals en diverses campanyes contra la violència masclista.

Alguna vegada he llegit que ha sofert relacions professionals paternalistes per ser dona.
Sobretot quan era més jove. Vaig treballar en una agència de publicitat on les úniques dones eren becàries o júnior: en bromes, esments i actituds dels directius dominaven la masculinitat tòxica. I quan vaig iniciar la meva pròpia trajectòria, sobretot en els primers encàrrecs, em vaig sentir pressionat i van aprofitar la meva falta d'experiència per a pagar una misèria. O en dibuixar murals i participar en fires i fires he escoltat sovint comentaris inadequats. Afortunadament no és el més habitual.

Sempre era
dibuixant “Quan era petit m'agradava passar molt de temps a casa: la meva germana va néixer quan tenia sis anys i, com no tenia cosins, estava acostumada a divertir-me només. Els meus pares van veure de seguida que volia dibuixar i em van apuntar en plàstica fos de l'escola. Record que també em van comprar una pissarra magnètica que portava a qualsevol lloc: era la versió primitiva de l'iPad que utilitzo ara per a fer il·lustracions digitals. Vaig començar a guanyar els concursos de dibuix que se celebraven a l'escola i la gent deia que aquest seria el meu ofici. La veritat és que jo també em veia dibuixant contes de major”.