És un fenomen curiós el de perdre la raó. Es poden utilitzar verbs com perdre, no ser, donar… A mi m'agrada robar, em van robar la raó. És més correcte, sense eufemismes, perquè la raó no es perd per si mateixa sense rumb. Algú et lleva alguna cosa. L'acció té un subjecte clar. Es tracta, doncs, d'un fenomen curiós, el de robar la raó.
"Els fonaments de la raó s'esfondren, em faig un enderrocament. Llavors haig de començar el dol, el procés d'acceptar la pèrdua del que m'han robat"
Record que en els meus temps d'estudiant, amb un company de classe que ara tinc un amic íntim, anotàvem en un paper les raons que es robaven els uns als altres. Un i buit, un, dos i un, tres. Al costat del nom escrivíem les victòries amb guions pintades amb llapis, la raó a l'altura dels gols i les canastres, com un partit per a no equivocar-nos en la zona que cadascun ha de defensar. Quan et roben la raó cal passar un dol, un procés d'assimilació. Almenys jo haig de passar-ho. La paraula “dol” sembla exagerada, però és així. Perquè fins llavors has alimentat la teva opinió de diferents fonts de coneixement, de reunions de gaztetxe, de debats amb els teus, de llibres d'intel·lectuals que vas comprar en la Fira de Durango, d'aquella desena que vas treure en una assignatura del centre, de la qual el teu referent va dir una vegada… Acumula legitimitats de la raó en el seu interior. Maó a maó cus totes les idees i guarda en el seu interior un conjunt de premisses que exalten la teva identitat. Et deixes hibernar i en les discussions que vindran expulsa tot el que has costat i construït prèviament. Com més es construeixi, més a prop serà la raó.
Però aquest interior em fa crispar quan em roben la raó. En pocs segons sento un terratrèmol de 7,5 en l'escala de Richter, i totes les idees que hi havia en la hibernació, tots els arguments construïts de maó a maó se m'arraquean. Les esquerdes pugen, les columnes em balancegen i gairebé no se'm mantenen drets. Soc conscient: en aquest moment tinc més esquerdes que el sistema. Els fonaments de la raó s'esfondren, em faig un enderrocament. Llavors haig de començar el dol, el procés d'acceptar la pèrdua del que m'han robat.
No té per què, però moltes vegades és dur. Començaré a construir-ho des que se m'ha desconstruido en el fons. I en la paradoxa del que puc guanyar gràcies a una pèrdua, m'he posat a pensar si no em converteixo en una mica més ric que el que soc cada vegada que em roben la raó.