S'ha reforçat la idea de replantejar el model de les residències durant l'últim any. Quina és la teva lectura? Les
mancances de la cura s'han posat damunt de la taula, desgraciadament, d'una gran misèria, però ha estat una oportunitat o ocasió per a reflexionar sobre la vellesa i això és meravellós. Crec que ha caigut, tanmateix, en la redundància; que els debats són més públic-privats, ràtios… Molts altres temes passen sense tractar en relació amb la sostenibilitat de la vida o la vellesa. Per exemple, on estan els drets socioculturals en les residències actuals?

El model de les residències té molt a veure amb el nostre imaginari de la vellesa.
La perspectiva de la fraternitat segueix present en la nostra societat. La vellesa s'ha estereotipat, per això parlem de l'apoderament feminista dels majors o de l'envelliment activista, perquè cal canviar el xip per complet. Des d'una estructura amb consciència pròpia, hem d'avançar cap a la nostra sobirania i una conscienciació política, des de la posició d'un mateix. Encara no ha arribat el punt en el qual viurem amb orgull l'envelliment.

Quins més temes creu que queden per tractar?Amb les
tasques de cura cada vegada més individualitzades, com els nostres avis són un recurs, continuem deixant la conciliació a les seves mans. Un altre tema és el procés de digitalització de les residències, la relació amb la tecnologia; la crisi de cures es resol socialment amb les persones. Per descomptat, la tecnologia és d'ajuda, però no podem convertir-la en una solució o en una alternativa. Quant compliquem una cosa que és molt simple…

Existeix la idea que les persones majors han de ser cuidades sense tenir en compte els seus desitjos?
Cal desmitificar la vigilància. Si no és triat, consensuat i treballat políticament, la vigilància és autoritària. On està el dret a la intimitat en aquesta filosofia d'acompanyament durant vint-i-quatre hores al seu familiar? O plantejaments amigables, que són amb freqüència proposades infantilizadoras… En envellir no necessitem amics, sinó drets dignes i dret a decidir, no reproduirem aquests patrons.

Quina és l'estratègia a seguir per a construir un nou model?Necessitat de crear
altres infraestructures per al desallotjament de les residències. Necessitem una estratègia ciutadana per a integrar les cures relacionades amb el dia a dia. Les relacions i els rumors socials són moltes vegades l'única cosa que necessiten les persones per a sentir-se actius i auditats mental i emocionalment, i aquests no els hi donarà un cuidador, que és la relació sanitària amb el qual manté, no serà el teu amic. Per a sentir-se cuidada és necessària una xarxa entre iguals, les infraestructures soci-sanitàries garanteixen l'atenció, no la vigilancia.es

important que cadascun decideixi de quina manera vol viure la vellesa.Cada
persona té la seva pròpia responsabilitat col·lectiva; nosaltres, per exemple, iniciem els processos d'apoderament de l'ancià a partir dels 55 anys i la gent s'oposa. Jo sempre els dic: “Vols fer bé els deures o prefereixes que algú decideixi sobre el teu futur el dia de demà?”. Perquè aquesta és la situació més habitual… Es pot

treballar aquesta prevenció d'una manera global?
Existeixen municipis que han començat a desenvolupar aquestes estratègies: Lezo, Beasain… A poc a poc s'estan duent a terme estratègies d'apoderament de l'ancià. En aquest procés es discuteix quin tipus d'equipaments comunitaris o municipals són necessaris i es reflexiona sobre altres qüestions com la sexualitat, la sobirania econòmica, la cura

dels nets… Els habitatges comunitaris són una alternativa a les residències i al model de vida actual, però fins a quin punt podem cuidar-nos col·lectivament?
Quan es parla de comunitari, la gent situa diferents expectatives dins del grup, i després sorgeixen disgustos. Per a evitar-ho cal decidir què es cuidarà col·lectivament i què no, què és comunitari i què no… la negociació és obligatòria.Els espais col·lectius han de tenir una vida col·lectiva consensuada i per a això has de ser honest i transparent. Cal arribar als consensos, treballar-los i tenir una actitud no judicial i més oberta.

És, per tant, un procés llarg, plagat de decisions i de consensos.
L'objectiu ha de ser viure en la diversitat, però no és gens fàcil. La vida comunitària ha d'estar lligada ineludiblement a una participació sostenible en el temps i en el cicle vital, amb uns mínims i màxims. Una de les grans claus és no crear models de globus col·lectius que s'inflen molt ràpidament i es buiden alhora.

És optimista a mitjà termini?Crec que venen temps
molt estratègics, perquè l'Estat del benestar està canviant; quant al replantejament de la cura i de la societat, també està canviant el model de família... Hi ha molt a fer des del moviment popular.