les grans idees i relats del progrés que va caracteritzar la modernitat estan en crisi des de fa anys. En el seu lloc, els relats sense vincles tan estrets van cobrar força, i el subjecte col·lectiu va ser dominat per l'individu. En la realitat, no obstant això, aquest intercanvi entre l'individu i la superioritat del relat col·lectiu és molt antic, és a dir, que aquest conflicte ja s'ha produït abans. No obstant això, a partir de la dècada de 1990 (i hauríem de tenir en compte la caiguda de la Unió Soviètica, la superioritat militar dels Estats Units, l'augment de la crisi de l'anomenat Estat del Benestar, etc.) semblava que la modernitat s'estava quedant enrere i que s'estava iniciant un nou temps, encara que no hi havia consens a posar nom a la nova etapa i limitar les seves característiques: modernitat avançada, modernitat tardana, postmodernitat, etc.

Crec que aquesta tendència no és tan clara en els últims deu anys. Després de la gran crisi econòmica iniciada en 2008, que sembla passar als llibres de la història amb el nom de Gran Recessió, els autors moderns van tornar a la primera línia en l'àmbit del pensament polític. Així és, almenys, si ens centrem en les vendes de llibres. En qualsevol cas, al costat d'aquestes tendències generals estructurals, em sembla indubtable la força que han adquirit els discursos centrats a nivell individual en el debat públic, i que darrere hi ha objectius polítics. Perquè, igual que els canvis estructurals requereixen d'un marc teòric general, una pràctica diària també és imprescindible per a no limitar-se a la pràctica dels lemes generals, i es converteix, per tant, en un intercanvi fonamental entre tots dos.

La capacitat de les Administracions Públiques per a definir la realitat i difondre els discursos i concepcions que es converteixen en protagonistes de la societat fa que juguin un paper destacat en tot aquest assumpte. Vull dir que de la mateixa manera que des dels governs i des de les institucions es poden impulsar polítiques i relats que prioritzin la dimensió col·lectiva, també poden limitar la realitat a les pràctiques i responsabilitats individuals. Sempre m'ha semblat molt clarificador, i paradoxal, com en les vagues obreres es reivindica el dret al treball des d'unes administracions que haurien de defensar els interessos de la majoria, quan i només en aquests contextos de vaga, impulsant una lectura individualista. Desgraciadament, són molts els exemples que van en aquesta direcció.

Perquè crec que aquesta elecció està en auge en el context de la pandèmia. L'emergència sanitària associada al COVID-19, el risc d'emmalaltir, els límits imposats a la vida social… estan fent pesos i es nota cansament en qualsevol lloc. Segurament serà difícil que sigui d'una altra manera. Però en un context general que porta a la lògica individual, en el qual “jo, per mi i per a mi” pot ser el lema, crec que des del poder polític hi ha un paper fonamental que posa la força en la direcció contrària: en les pràctiques concretes i en els relats que prioritzen i cuiden el nivell col·lectiu.

Afortunadament, a nivell local, sobretot, hi ha exemples d'aquest tipus al nostre país. Des de les iniciatives comunitàries de cura impulsades per determinats ajuntaments, a la intensa i variada actuació dels moviments socials. Un home aïllat i egoista, somiat pel neoliberalisme, que no és possible en el món real, i es planteja una vegada i una altra que l'ésser humà és un ser social, fins i tot en aquest context pandèmic erroni.