Porteu amb l'acampada de resistència poc més d'una setmana. Quina valoració fan de l'anterior?

Aintzane Ariztegi: Estem forts i ens hem reunit un munt de gent aquesta setmana, gent que dia a dia segueix aquí. Des de Baztan i des de tota Euskal Herria estem rebent la solidaritat, i percebem que cada vegada tenim més suport i que la nostra lluita s'està fent ressò. Estem contents amb això.

Quina és la filosofia de la iniciativa popular i del campament Aroztak?

Garbiñe Elizegi: La desobediència és ara el nostre camí, perquè tots els altres camins estan esgotats. Durant tots aquests anys hem intentat paralitzar el projecte d'una altra manera, sense utilitzar forces i amb el menor risc possible per a nosaltres, però no hem estat escoltats. En aquests temps en els quals s'estan intentant frenar les protestes i els moviments populars en nom de la pau social, nosaltres hem decidit posar en marxa l'acampada de resistència. No hem teoritzat massa sobre la nostra filosofia, però en la pràctica diària tenim eines com l'assemblea i el treball veïnal, perquè així hem crescut i és la base de la nostra cultura. Per tant, aquesta acampada pot considerar-se un nou format d'assemblea i de treball veïnal, i sempre es té en compte la mútua vigilància.

El coronavirus ha dificultat molt l'organització de l'acampada i l'atracció de gent…

R.V.: És veritat que hi ha gent que no veu venir aquí per la situació. Nosaltres ho entenem, i també hi ha treball per fer des de fora, per la qual cosa no hi ha cap problema. Aquí hem tingut en compte des del principi la situació del coronavirus; si qualsevol d'ells està en perill o li ha tocat algun cas en el seu entorn, ha de sortir fora. En l'acampada també tenim tests ràpids perquè quan algú té alguna sospita ho faci com més aviat millor. No obstant això, nosaltres, a més de la pandèmia actual, veiem també l'impacte en la salut de projectes com Aroztegi. Per això diem que aquí cuidem la salut no sols prenent les mesures necessàries, sinó també cuidant el nostre entorn. En definitiva, aquí estem lluitant per la vida.

Com funcionen i com és el dia a dia aquí?

A.A: Ens organitzem a través de torns, tots els dies la gent canvia, no es repeteix i s'impliquen les noves persones que arriben. Hi ha torns de menjar, neteja de les coses que embrutem, repartiment de menjar i manteniment de l'entorn ordenat, per exemple. Per a decidir les coses tenim les assemblees diàries, on es distribueixen els torns, s'organitza la resistència i es defineixen els següents passos. D'altra banda, cada matí quan s'inicien les obres, tots estem preparats per a acostar-se al lloc necessari i parar les màquines.

I des del punt de vista lingüístic, com s'estan adaptant a les reunions?

R.V.: Tot ho fem en basc. Lekaroz és un poble euskaldun i un dels pilars de la nostra lluita és el basc. Entre els arguments per a oposar-se a aquest projecte destaca el de la llengua, ja que està demostrat el mal que aquest tipus d'urbanitzacions i macroprojectes causen en les zones respiratòries del basc. Per tant, en les assemblees –i si no– funcionem en basca, tant dins com fora de l'acampada. Quan arriben els parlants espanyols i francesos els hem dit que busquin un traductor entre nosaltres, i no han tingut problemes per a trobar murmuradors.
Separen l'acampada “dins” i “fora”. Hi ha tota una xarxa organitzada també fora d'aquí, no?

A.A: Sí. Pel tema del coronavirus, per les limitacions petsonales de cadascun o per la manera d'entendre la lluita, hi ha gent que no ve a acampar però que està participant d'una altra manera. Per a formar part d'això no fa falta passar aquí dues setmanes en un càmping, on estan les persones que fan torns de menjar i tota la xarxa que ens protegeix de l'exterior, que estan treballant perquè nosaltres estiguem acampats aquí. Tota aquesta cura és el nostre suport, sense això no podríem ser aquí.

Moltes persones i agents externs a Baztan i Lekaroz s'han sumat a la lluita.

A.A: Al principi érem gent d'aquí, però vam veure que havíem de mesurar les nostres forces, i com és alguna cosa a llarg termini, també necessitàvem protecció externa. Hem fet una proposta d'acostament a diversos agents del moviment popular navarrès, que en un principi s'oposen als projectes reductors i a la defensa del medi ambient i del medi rural, però després a uns altres. Al final, això no és només una lluita pel medi ambient, és una lluita contra un model de societat que dona lloc a l'adhesió de molts agents diferents. A Euskal Herria Euskaraz, per exemple, ha tret un cartell per a donar suport a la nostra lluita, des d'aquí anem fins a Bilgune Feminista, passant per la lluita contra el TAV…

R.V.: Bé, per a nosaltres la lluita és única. No és una lluita pel medi ambient, una altra és feminista, una altra és basca… Tot això som nosaltres. Però és veritat que aquest projecte ens creua per molts costats, per això estem gent de diferents grups.

Hem d'entendre, doncs, el que està ocorrent aquí com un xoc entre models de vida contraposats?

A.A: Hem d'entendre el que està passant a Baztan com una branca més del desenvolupament d'un procés més ampli i d'un model de societat, sí. El medi rural i la vida sostenible no tenen cabuda en aquest sistema, i cada any aquests projectes diminutius estan accelerant aquest procés. Baztan ha optat per centrar tota l'economia en el turisme, independentment que aquest turisme no tingui fronteres. Sembla que és la nostra única sortida i suport. Mentrestant, aquí s'estan donant altres processos: l'agricultura i la vida al poble s'estan perdent, hi ha pocs joves agricultors, hi ha enormes problemes amb l'habitatge i el treball… El camí que li interessa al sistema és que el medi rural es converteixi en un parc per al temps lliure dels ramaders i no perquè els seus habitants visquin vides sostenibles.

R.V.: Ens volen fer creure que no és possible viure fora de la vida urbana, que la nostra cultura i la nostra llengua no tenen valor. S'han desvalorat les coses necessàries per a sustentar la vida: compte, dona, terra, agricultura, col·lectiu, assemblea, treball veïnal… Nosaltres hem de donar-li la volta. Als qui diuen que a Baztan hi ha lloc per a tots els diem que no, que no totes les coses són compatibles: que aquí es construeixin 228 habitatges per als castellanoparlants que han arribat de la ciutat i que Lekaroz serà euskaldun. Això és fals.

Estan rebent diàriament les visites de la policia. Com ho porteu?

A.A: La presència policial és constant, ha arribat a vegades fins a la zona de l'acampada i la zona està sent vigilada constantment. Persegueixen especialment el moviment que hi ha entre l'acampada i l'exterior, en el qual s'inclou també el poble, que durant un moment ha estat gairebé assetjat de Lekaroz, que tots els dies hi ha controls en les entrades i sortides del poble, i que els ciutadans també han dit que estan a l'altura d'aquesta presència.

R.V.: No es pot permetre que un govern utilitzi tots aquests recursos per a defensar la barbaritat que vol fer una empresa privada. La defensa del capital s'està duent a terme de forma totalment irreverent. Per què s'estan gastant els recursos públics d'aquesta manera, per què cal estar permanentment assetjant al poble?

Potser el seu objectiu és cansar la població i oposar-se al campament…

A.A: Perquè crec que estan aconseguint just el contrari.

R.V.: Jo crec que, a pesar que durant anys la gent està en contra del projecte, des que han vist picar físicament els seus roures i arbres, el dolor i la ràbia estan més presents.

A.A: Sí, la sensació és que el nostre poble mai tornarà a ser el que hem conegut fins ara, i això genera molt dolor a la gent. Fins ara potser no ho veien, o alguns pensarien que no s'anava a fer. Perquè ara s'està fent realitat, i aquesta veritat s'està convertint en un dolor per a la ciutadania.

En quin moment es troben les obres?

R.V.: No ho han avançat massa, però és cert que una excavadora i quatre motoserres poden fer molta matança en pocs dies. Tots els arbres de l'entrada han estat derrocats i en la part superior han fet una pista. Els primers dies veníem a parar les obres, però per a arribar a nosaltres a la tarda ja havien treballat tot el matí i havien derrocat els arbres. Després, en la zona de Tellería, un lloc molt simbòlic per al poble de Lekaroz, on fèiem molts menjars en les festes, van començar a tirar els roures, i aquí vam dir: llest, basta, no els deixem tirar ni un arbre més!

També han denunciat que l'empresa TEX està fent treballs de manera irregular.

R.V.: Sí, han manifestat des de l'Ajuntament que no tenen permís per a ser aquí en aquest moment. A pesar que el projecte està declarat com UGPS, existeixen unes autoritzacions que l'Ajuntament ha de concedir i amb les quals hi ha hagut problemes. D'altra banda, no s'ha procedit a l'expropiació de l'ermita situada en els terrenys, ha estat reclamada per l'Ajuntament i es troba en els jutjats. A més, el projecte no complia tots els criteris i clàusules socials que calia complir el VPL; el sindicat LAB va recórrer i la sentència va declarar que s'anul·lava l'adjudicació. En qualsevol cas, nosaltres diem que ens és igual si tenen o no permís: l'única cosa que acceptarem és la suspensió del PSIS.

Heu anomenat acampada il·limitada i teniu cada vegada més protecció. Existeix alguna possibilitat real de paralització del projecte?

R.V.: Sí. Aquest projecte pot, ha de quedar i es pararà. Tenim clar que això és una lluita per la vida, que condicionaria la nostra vida i que és molt important guanyar. Serem aquí fins que el projecte es detingui, no ho sabem per l'acampada o altres formes, però aquesta és l'única opció que ens queda.