Vostè va néixer a Sant Sebastià en 1941, però un mes després estava a Pamplona.
És al revés, si vols, perquè els seus pares vivien a Pamplona un any abans. El meu pare treballava en una empresa química en la gestió. No obstant això, tant el pare com la mare eren donostiarres, estaven en estreta relació amb la gent de Sant Sebastià, i van preferir tenir fills a Sant Sebastià, expressament. Així vam néixer els quatre germans a Sant Sebastià, encara que vivíem a Pamplona. En els meus fills vaig ser jo el primer a venir.

Us vau criar en basc?
No. En aquella època, a Sant Sebastià, en l'àmbit privat, diria que el basc s'utilitzava en funció del coneixement i, en el nostre cas, no s'utilitzava, excepte algunes expressions. No obstant això, record que al carrer de Sant Sebastià es feia una graella en basca, encara que el seu ús formal estava prohibit. Record que l'aigua mineral Insalus, encara en la dècada de 1960, portava la bandera espanyola en les ampolles. I que en les cabines de telefonia de Tolosa es podia parlar en castellà, francès, anglès o italià, però no en basc.

No en basc.
El basc i la política formaven música silenciosa en aquella època. L'ambient popular també seria tan intens després de la guerra civil i de la dura postguerra. Jo no em donava compte molt d'aquestes coses. No obstant això, tinc dos recordatoris molt vius. Una, el meu pare em va comptar... Durant la Segona Guerra Mundial, [Winston] Churchill ho va dir en l'emissió francesa de la BBC: “Il faut nous livrer de la pestilence nazie” (Hem de deslliurar-nos de la pestilència nazi). I l'altre, uns anys després, el que jo vaig escoltar… Estava en la perruqueria i el periòdic portava una entrevista a Franco. En resposta al periodista, Franco afirmava que Pierre Laval, antic ministre del Govern de Vichy que en 1945 va ser a Barcelona a la recerca de refugi, va tornar voluntàriament a França. Llegint això, el perruquer que m'estava tallant el pèl es va posar al foc dient en veu alta “Això és el paroxisme del desvergonyiment!” (Això és un paroxisme del desvergonyiment! ). Em van sorprendre la seva cultura i, sobretot, la seva valentia. Així era l'ambient, que era d'agredolç.

Nascut a Sant Sebastià, criat a Pamplona, cursant estudis a Saragossa i Madrid…
Pamplona era del districte universitari de Saragossa i vaig anar a Saragossa en 1958. Passar un any aprenent ciències i després a la universitat. Vaig estudiar els programes d'enginyeria i em vaig qüestionar si vaig estudiar Enginyeria Agrònoma o de Montaña.me agradaven més les muntanyes i els boscos que el cultiu o el creixement, i vaig decidir fer Enginyeria forestal. Llavors només podia estudiar a Madrid, i em vaig anar allí. El paisatge d'Euskal Herria humida era el que jo havia volgut des de nen i el de Saragossa em va resultar àrid. El de Madrid, per contra, sabia que no era molt millor, però perquè és una saudacia que se supera i a Madrid!

Quin ambient hi havia entre els estudiants de Saragossa? Hauria estat allí molts bascos? La
veritat és que vaig passar poc temps gaudint de l'ambient que m'envolta. Em vaig ficar de ple en l'estudi. Volia acabar el curs com més aviat millor. Però sí, hi havia bascos a Saragossa. Entre ells, el que era Xabier Arzalluz. També el vitorià Alberto Sarazibar, que després seria el meu metge. No obstant això, li diré un dels records més agradables de Saragossa: escoltar a la primavera la cançó de l'ocell Upupa epops, del gall de llum, obrint la finestra de classe.

Va estudiar Enginyeria forestal a Madrid, i també va estudiar en basca, amb la gramàtica d'Andoni Urrestarazu Umandi… Si.
En els últims cursos de la carrera estàs més tranquil i tens més temps per a tirar endavant altres temes que t'agraden. En el meu cas, el basc estava esperant. Sentia el basc, des que era nen, i em passava molt a prop, però no em vaig portar dins, perquè no sabia basc. I no volia viure amb aquesta manca. Així, una vegada vaig comprar la gramàtica d'Umandi en la llibreria Espasa-Calpe, situada en el Gran Via de Madrid, i vaig començar a aprendre pàgina a pàgina. D'altra banda, a Madrid hi havia un grup d'estudiants vascófilos amb els quals em vaig posar en contacte. Comencem a organitzar missa en basca en la residència d'estudiants Joan XXIII, on vivien molts d'ells. Allí vam estar, per exemple, Manuel Odriozola Lesaka i José Antonio Retolaza, creador de la revista Kili kili. Manuel Odriozola impartia classes en basca, intercalant cançons. Van ser moments agradables, vam poder conèixer-nos i conversar.

Allí va ser on es va doctorar: Tenies una tesi sobre la toponímia basca (Espècies forestals arbòries en la toponímia basca).
Vaig acabar els meus estudis en 1965 i, quant al doctorat, dos professors d'Edafologia a Madrid em van posar la intenció, però no a Madrid, sinó en Arrasate: Eren Antonio Nicolas Isasa i José Manuel Gandullo. Van venir a Euskal Herria per a estudiar les relacions entre Pinus radiata i la terra. Jo tenia vells amics els arbres i els noms, i vaig pensar que trobar-los en la toponímia era una opció interessant i atractiva. Així va sorgir la tesi. La correcta assignació dels noms dels arbres sempre és adequada, i procurar que els noms foscos o difuminats siguin més clars és sempre una tasca agradable.

Va realitzar els seus estudis en 1965. En 1968 estava a
Vitòria… Sí, després d'estudiar, em van oferir treball a Madrid, però jo volia aquí. En Laboral Kutxa [Caixa Laboral Popular, llavors] vaig trobar treball per a ajudar en l'assessorament de les cooperatives agràries. En 1960, els pares van llogar el restaurant El Portalon i tota la família va venir a Vitòria. Jo vaig fer els de Madrid i vaig venir aquí, a casa dels meus pares.

La primera ikastola de Vitòria-Gasteiz és la de desembre de 1963. D'aquell incendi va sorgir un grup que va mantenir reunions al gener-febrer de 1968 en el monestir d'Estíbaliz. El seu nom figura en l'acta d'una d'aquestes reunions.
Tots els diumenges ens reuníem amb el P. Isidor Baztarrika Munduate, el Prior. Era un home i un mónaco acollidor i atractiu. El nostre objectiu era organitzar misses i classes de basca per tota Àlaba, i el lloc més adequat per a això va ser Estibaliz. La policia va tenir sospites polítiques sobre aquestes reunions i en els periòdics es va revelar informació errònia, en veu alta, sobre aquelles reunions tranquil·les i amistoses, i a la porra per sempre les reunions. Cadascú funcionaria per separat.

Isidor, o Isidro, Baztarrika. No tinc més que saber d'aquell expert...
Li diré. Aquest any, a la tardor, va ser el Congrés d'Euskaltzaindia en Arantzazu, la unió del basc. Vam anar plegats el Pare Baztarrika i jo. Vam ser tots els dies. Anava a Estíbaliz, agafava a Aita Isidor, i a Arantzazu. En fosquejar, a casa. Tenia un amic de cor i un dolor, i el tinc, dins de mi. També va batejar a les nostres tres filles en Estibaliz.

Hi havia un ambient de basc en les dècades dels 60 i 70 a Àlaba?A
excepció d'Aramaio, part de Legutiano i alguns parlants de la zona de Gorbeia, el basc estava pràcticament perdut a Àlaba. Record que en Entzia, en 1964, a una barraca se'n deia “la txabola del basc” (la barraca del basc), perquè allí hi havia un pastor basc. A Vitòria, per contra, el basc és escàs, almenys si no és un cap de setmana. Al final de la setmana, Aramaio, Legutiano, Otxandio, Ubide i, sobretot, els que venien de compres de la conca del Deba a Vitòria euskaldunizaban l'ambient, encara que en algunes hores. No té semblances actuals. El canvi ha estat molt notori, tant a Vitòria com a Àlaba. Per exemple, si comparem Pamplona amb Vitòria, la presència del basc a Vitòria és avui major que a Pamplona, i fa cinquanta anys era al revés.

En 1969 li van nomenar membre corresponent de l'Acadèmia...
Mentre treballava en Mondragón i Durango, i en part a Vitòria, vaig anar aprofundint en el món del basc, i així vaig teixir relacions amb un bon nombre de treballadors de la cultura basca. La veritat és que en 1969 Euskaltzaindia va voler estendre la seva iniciativa a tots els territoris i per a això va posar delegacions en totes les capitals. A Àlaba, el Pare Baztarrika era membre corresponent de l'Acadèmia de la Llengua Basca, i l'any passat va proposar a dues persones que van acudir a aquestes reunions d'Estíbaliz per a ser nomenat corresponent i reforçar la representació d'Àlaba. Pel que sembla, Aita Baztarrika va donar els noms de Peli Martin Latorre i els dos. I això és el que em faig en Euskaltzaindia.

Malgrat l'Acadèmia de la Llengua Basca, sempre has estat enginyer de muntanya. Tens un treball molt especial: 52 espècies autòctones i una dotzena de plantes exòtiques, algunes d'elles d'Himàlaia, van ser catalogades pel magnífic Canó Posterior d'Arraia-Maeztu.
Com saps, l'antic poblat d'Igoroin estava dins d'una conca. Els vessants de la conca estaven proveïdes de petites fulles de roure sota el sol: Quercus faginea i Acer opalus. En la zona d'ombra, cobert de faig: Fagus sylvatica. Aquests pendents de fulles vermelles es perfilen a la tardor amb bells colors rosats. La vall estreta de l'interior d'Igoroin estava ple de vells horts de l'antiga poma. I en aquestes petites hortes es va preparar un arboretum amb diferents espècies, en el qual es van plantar, entre altres, els avets i cedres de l'Himàlaia. Així vam fer aquest catàleg. No obstant això, després, en altres departaments alabesos, i a major escala, també realitzem sessions d'espècies, ja sigui en Armentia, Albinagoia, Arrategi al costat d'Herrera, Montoria, Labastida, Basauri d'Okendo, Artxanda d'Amurrio, Izúzquiza de Gamboa… en diferents llocs!

Armentia, Albingoia, Arrategi, Basauri, Artxanda... Toponímia d'Àlaba, del basc.
La toponímia ens mostra que Àlaba era euskaldun. Aquí estan els dos noms de la capital, els dos bascos: el primer, Gasteiz; el segon, Vitòria, la Victòria del segle XII, que es va convertir en Vitòria des del principi en la pronunciació dels bascos... Si ens fixem en la petita toponímia, el romanç navarrès va brollar pel sud-est i pel sud-oest el castellà, però la major part del territori alabès està plagat de toponímia basca.

Li he llegit en alguna ocasió que la toponímia alabesa també ens mostra alguns dialectes...
Sí. El dialecte alabès, l'alabès, té un marcat caràcter navarrès i guipuscoà en l'est. Cap a l'oest, com el biscaí, però sempre amb matisos o vestigis antics propis. José Luis Lizundia ha dit que els topònims bascos es repeteixen per meridians. I és veritat, almenys així en general. És el cas de Larrea, tant en Barrundia com en Amorebieta; Hermua, tant en Barrundia com a Ermua de Bizkaia; Ibiña, tant en Gamboa, Zigoitia i Vitòria-Gasteiz, i fins i tot Ibiñaga, en Ibarrangelu; tant en Zuia i Mendialdea com en Bizkaia. El cas de la paraula ibiña és curiós: En Ullíbarri-Gamboa, en un document del segle XVI apareix el topònim Errekaibiña, que sembla ser que tenim una ibiña hidronima i que, si és el cas , és la variant occidental del gual. Més a l'oest, en Arrato, tenim el topònim d'Ubiñarrate, on s'ha realitzat l'ibina, ibiña i ubiña, a l'estil de la binomía Orozko i el rectal.

Quina relació tenen, en general, les muntanyes forestals i l'ésser humà?El
paisatge i els éssers humans són inseparables. El paisatge forma part de la nostra casa. La nostra àmplia casa. La famosa pel·lícula sense paisatge Metròpolis ens resulta asfixiant, per exemple. Els paisatges de la naturalesa són necessaris per a l'equívoc de l'ésser humà, no hi ha més remei que cuidar-los i organitzar-los bé per a mantenir la nostra casa i a nosaltres mateixos sans. Avui dia, jo crec que el problema principal és l'urbanisme de les zones urbanes i industrials. L'evolució de la naturalesa fora de l'urbanisme dependrà del clima i de les explotacions, però en l'actualitat la situació és sostenible. Una altra cosa és el que ocorre a les ciutats.

Què tenim a les ciutats?
& '97; Per les contínues obres que es realitzen als ajuntaments! La fam d'obres als nostres ajuntaments no té per fi. Trenca i obre, colpeja, sense sadollar. En totes les ciutats, i sobretot en les grans. No es respecta la tranquil·litat de les persones. Les ciutats semblen per a obres i no per a ciutats, és a dir, per als seus ocupants, cada vegada són més incòmodes. La ciutat no és per a mi, no és per a cadascun. Un altre problema dur, avui, el del soroll. En els últims anys s'ha generalitzat la propagació del soroll. Soroll en domicilis, botigues, hotels, hospitals, qualsevol lloc. Perquè la “música d'ambient” de bars o tavernes és groga! Aquesta és l'antinomía: l'ambient i la música. És més, en la majoria dels casos aquesta música no mereix aquest nom. Llicències municipals per a l'obertura de terrasses, amb independència de la població resident en la zona. L'ús dels mòbils, sobretot en el transport públic, és insostenible. Cada vegada veig menys empatia en la societat.

Fa temps que l'economia sobreviu a l'ecologia…
Però és imprescindible cuidar la naturalesa, és la nostra casa! Tant l'ecologia com l'economia comptem amb recursos per a cuidar la llar. Cada vegada hi ha més consciència que cal cuidar la naturalesa, però en l'àmbit urbs o urbà, en l'empatia que li devem a l'altre, estem cojiendo.