Han passat
deu anys des de l'accident en la central nuclear de Fukushima. Un dels accidents nuclears més greus de la història durant una dècada ha estat convertit pel Govern japonès en un mer fet històric i en un detall del passat. L'Organització de les Nacions Unides ha confirmat recentment el repetit pel seu govern: “L'accident nuclear no ha produït efectes negatius sobre la salut dels ciutadans de Fukushima”. “En el radicionegacionismo”, segons l'autor del llibre Thierry Ribault Contre la résilience, à Fukushima et ailleurs (Contra la resiliència, Fukushiman i altres llocs), i això amb una clara estratègia de “fer que l'apocalipsi sigui normal”.

Aquest radionegacionismo rima amb la manipulació de les xifres i la conservació de la veritat. Un dels exemples més clars és que les autoritats han pujat la barrera de contaminació a una radiació de 20 milisievert, que per exemple s'ha situat quatre vegades per sobre del nivell de Txernobyl, i que la Conferència Internacional de Protecció Radiològica CIPR fixa en 1 mSv. Un altre exemple és la decisió política de parar els tests per a mesurar la radioactivitat per zones, en la creença que “augmentava l'estrès”.

Plantejat aquesta falsa realitat, el govern porta temps fent que els ciutadans tornin als pobles que s'han buidat en 2011. En primer lloc, per a ttipar els costos, que han acabat les ajudes socials a les persones refugiades. Per contra, ara destina una subvenció als quals tornen al poble: 1,2 milions de iens o 9.500 euros a la família local que acudeix almenys a cinc anys; i 4 milions de iens o 32.000 euros a la qual inicia l'activitat econòmica.

Recordem que, res més produir-se l'accident, el Govern de Tòquio va donar l'encàrrec d'evacuar els pobles pròxims a la central, en un principi per als dos quilòmetres perimetrals, i en breu es va estendre també als vint quilòmetres, en total 80.000 persones van migrar forçades i altres 80.000 de la zona. En l'actualitat la superfície de desguàs és de només 336 km², el 2,5% de la regió de Fukushima. Dotze pobles estaven buits en 2011, deu anys més tard no poden tornar a Okuma, Namie, Tomioka i Futaba, els més pròxims a la central, encara que tinguessin permís per a realitzar desplaçaments. Dels 160.000 refugiats, més de 120.000 són retornats als voltants de la central. “Als traumatismes acumulats s'afegeix el nou traumatisme amb el retorn, perquè no els queda res del paisatge del passat”, afirma Cécile Asanum-Brice, sociòleg establert al Japó. I, com no, també lamenta la fatiga que suposa viure en un mitjà radioactiu.

Resiliència... Seguint a Wikipedia, “quan diem que una persona o un grup tenen resiliència, ens referim a la seva capacitat per a fer front als sinistres, fins i tot pot ser que d'aquesta situació surti un reforçat”. Aquesta noció que la crisi global del coronavirus ha posat en boca dels nostres governants va ser assumida anys abans pel Govern japonès.

“Resiliència” a dalt i a baix

Ribault analitza l'ús d'aquesta paraula en el seu llibre Contre la résilience, à Fukushima et ailleurs: La resiliència és per a ell la “tecnologia del vistiplau”, el “mecanisme gairebé erligioso d'adoctrinament”. L'endemà de l'accident nuclear, el Govern va constituir el Ministeri de la Resiliència, a més de nombroses lleis i Llibres Blancs amb marques de segell de resiliència. Oficialment, encara que s'han realitzat amb l'objectiu de buscar la cooperació ciutadana, Ribault es planteja un altre objectiu: “Eina per a l'erlabitización de la catàstrofe”.

Sabu Kohso, autor del llibre Fukushima et ses invisibles : cahiers d’enquêtes politiques (Fukushima i els seus invisibles: quaderns d'enquestes polítiques), també veu les maniobres de normalitzar la vida en el mitjà radioctivo. “Plantegen un nou règim de gestió de la crisi en el qual els ciutadans són segrestats”. Defineix un element explicatiu de la factibilitat: “Les conseqüències de la radioactivitat són graduals, invisibles i disseminades en el temps i en l'espai, no es manifesten violentament”. En aquest sentit, tenen autoritzada la pesca, estan habilitades campanyes publicitàries per al consum d'aliments de Fukushima, tenen reobertes les classes, etc. És a dir, vida normal.
Però, a pesar que la radioactivitat no és visible, la realitat de les escombraries radioactives és inexpugnable.

Impedint l'eliminació d'escombraries

El Govern està tractant d'abocar a l'oceà 1,2 milions de tones d'aigua contaminada actualment emmagatzemades en cisternes, la qual cosa suposa un increment diari de 140.000 litres d'aigua de pluja i aigua de refrigeració de reactors. En l'article de Reporterre, Fukushima nous a fait entrer dans l’ère du ‘capitalisme apocalyptique‘ (Fukushima ens introdueix en l'era del ‘capitalisme apocalíptic’), podem llegir que ja han contaminat 300 tones d'aigua cada dia abocant a l'oceà. Totes les cisternes seran plenes per a l'estiu de 2022. Oficialment, abans del seu abocament, la majoria dels elements radioactius són filtratados, a excepció del triti. No obstant això, tant el govern com la central asseguren que un bon mesurament i dilució de les quantitats d'aigua pot evitar l'angoixa.

També contenen altres residus: catorze milions de metres cúbics d'escombraries radioactives acumulades (vegetals contaminats, terres contaminades, roba protectora i altres materials radioactius). Per exemple, disposen de milions de sacs plens de terra amb Cesium 137 elements radioactius, que van raspar a cinc centímetres el sòl dels voltants de la central.En lloc de llançar-se a la mar, les autoritats japoneses tenen una altra solució: incinerar tot en les incineradores, almenys perquè els materials a emmagatzemar amb gran seguretat ocupen menys espai. La descontaminació total de la central trigarà altres 30-40 anys a comptar. Greenpeace ha denunciat que, quan s'ha sol·licitat tornar als pobles d'al voltant de la central, només han executat el 15% de la descontaminació.

És a dir, Fukushima és la “catàstrofe perpetuada”, segons Sabu Kohso. L'accident de 2011 continua sent una realitat quotidiana, però les autoritats es cobreixen d'una altra realitat. Prova d'això són els Jocs Olímpics que se celebraran aquest estiu al Japó i que començaran amb la flama olímpica a 20 quilòmetres de la central. El Joc Olímpic té instal·lada en l'estació de Fukushima una pancarta en la qual s'informa del nombre de dies que queden per davant... més concretament, fins fa poc, en el lloc de la pantalla que informava de la radioactivitat de l'aire.