El Govern francès s'ha obstinat, amb recursos parlamentaris, a establir una llei contra les classes marginades i empobrides que anomena separatisme. En el moment els separatistes són islamistes salafistes dels banlieux (o àrabs, en l'excusa de ser musulmans?) però és de suposar que en el futur tot allò que s'aixequi contra els Principis de la República, com els ecologistes, militants polítics d'esquerra, rapers, cineastes, qualsevol veu crítica al sistema neoliberal.

Els polítics de la dreta d'aquí nomenaven separatistes als membres d'ETA que venien a refugiar-se al nord en la dècada de 1970 i als nacionalistes que els envolten, amb un cert odi. Els vermells també ho eren, separatistes. Aquesta paraula ha servit, en els segles dels segles, per a ficar en el mateix sac i per a advertir a tots aquells que s'assenten enfront del poder que creu que és etern. Macron i Darmanin, així, barregen les aigües dels pous de mala olor i competeixen per una pau social feroç: què faran fins ara quan els ciutadans es moguin amb els extrems, deixin les escórpores o les brides?