Vint anys després que la Revolució iraniana conclogués l'11 de febrer de 1979. Entre 1977 i 1979 es van desencadenar diverses protestes de resistència civil no violenta que van contribuir a la caiguda de la dictadura del monarca Pahlavi. Però la Revolució Islàmica no ha estat el primer conjunt d'accions no violentes protagonitzades pels ciutadans iranians. Dos dels primers van ser les Protestes del Tabac (1891-1892) i la Revolució Constitucional (1906-1911). En tots dos casos, el boicot antitabac, les vagues de basar i les sentències de les mesquites són tècniques de resistència civil no violenta que va utilitzar el poble iranià. En el cas de les Protestes del Tabac, els ciutadans van lluitar contra el monopoli de la venda de tabac que la dinastia Qajar pretenia lliurar a l'Imperi Britànic, per a crear el primer parlament triat en la Revolució Constitucional. Dit això, és molt difícil conèixer a través dels llibres la participació de les dones iranianes en la història. Sabem que allí van estar lluitant amb els seus companys al carrer o en l'espai privat. Però és gairebé impossible trobar relats que els relats que apareixen com a subjectes actius.
"Les dones iranianes són subjectes passius en aquest imaginari que han perdut sistemàticament els seus drets des de 1979. Sense tenir en compte, per exemple, el paper actiu del moviment feminista del país"
No són les úniques vegades que les dones iranianes han sofert invisibilitat en la història del país, però és un fenomen que s'ha reproduït i sistematitzat de llarg a llarg del planeta. Aquesta invisibilitat promou l'imaginari mainstream occidental de les dones iranianes. Les dones iranianes són subjectes passius en aquest imaginari que han perdut sistemàticament els seus drets des de 1979. Sense tenir en compte, per exemple, el paper actiu del moviment feminista del país, amb més d'un segle d'història i amb continuïtat en la diàspora. Una de les principals lluites del feminisme iranià és el moviment Yek Milyun Emzego-ye Laghv-e Qavnin-e Tab’iz Miz (Campanya Milió de Signatures). Creat en 2006, el seu objectiu principal és reformar les lleis que fan que les dones siguin ciutadanes de segona categoria. Es reuneixen dones de diferents trajectòries: feministes islàmiques, laiques i pragmàtiques. Els moviments generats en la diàspora My Stealthy Freedom (La meva llibertat clandestina) i White Wednesdays (Els dimecres blancs) són alguns exemples més recents. El coneixement de les accions feministes a l'Iran i en la diàspora ens ajuda a desmuntar la condició de subjecte passiu de la dona.