Estic fart dels meus companys de cotxe, però, com em fot molt passar-me pel mateix lloc, m'agrada provar amb el meu cotxe noves carreteres, de segona categoria, que van fora dels camins de guia. Val la pena: en la majoria dels casos no superen els deu, vint, trenta minuts; la pèrdua és molt petita en comparació amb els beneficis. Entrem en Villanueva de Sierra en l'últim viatge abans que un company de cotxe sortís el desdejuni –qualsevol excusa per a desviar-lo és bona–. Al poble natal de Miguel Servet.

Jo coneixia el nom, des que Alfonso Sastre li va escriure Flores vermelles per a Miguel Servet, una novel·la, sense ficció –que Jon Etxaide va fer amb Etxahun Barkox-. Una novel·la, pensareu, no és la millor manera de conèixer la biografia d'un personatge històric. No oblidem, no obstant això, que una novel·la pot ajudar-nos a comprendre l'experiència humana millor que el més rígid llibre d'història. Servet va ser metge i teòleg, sobretot un personatge discutit, de convicció, potser temerari. Alguns li reconeixen la nacionalitat navarresa, ja que en alguna ocasió va signar a Tudela, però sembla més un estratagema per a escapar dels perseguidors. El primer va descriure el circuit de circulació sanguínia; en l'organització de l'Església, més revolucionària que reformadora, pertorbadora per a catòlics i protestants. Va ser acusada: Negar la Trinitat Santa, la divinitat de Crist, i que era panteista. Tenia 42 anys quan va ser assassinat en un incendi a Ginebra en 1553. Per ordre de Calvino. “Matar a una persona no és defensar una doctrina; és matar a una persona”, va escriure Castelló.

En el corredor Hondarribia-Barcelona, he vist amb massa freqüència Aragó com un tràmit, fins i tot una cosa molesta; millor si no existís. No obstant això, per atrevir-se a les carreteres secundàries, hem conegut millor les de Servet. Petiteses que mai hauríem conegut si ens haguéssim anat de l'autopista.