La violació de les normes no és sempre una maldat. I, benvolguts camarades, infringir les regles no sempre és una transgressió. Però la literatura sembla ser una infracció. Es creu que la regla de la lògica, la del comuna, la de l'inevitable, és pel que la literatura s'encén en gran manera, fins que la regla es trenca massa per la repetició i la infracció es converteix més aviat en norma que en literatura, o en tòpic, clixé, o en col·loqui mort (o en literatura dolenta, en un ressort). Per infracció, la Literatura compta amb les seves pròpies normes i fites. La narrativa, per exemple, es veu obligada a casar-se amb la llei de la versemblança.

El cas és més antic que la tos: algunes de les coses que realment succeeixen (per la raresa del cas estrany, per l'extraordinari de l'extraordinari, per la casualitat d'algunes anècdotes o fins i tot èpoques surrealistes que es volen comptar immediatament als més pròxims) són gairebé massa realistes, massa reals perquè, per exemple, en la prosa narrativa, siguin versemblants. Es necessita molta feina i mestratge i, en general, menys recursos materials i una mica de sort per a portar i funcionar aquestes coses massa reals a la literatura i a l'art. Afortunadament, existeix la possibilitat de fer-ho.

“El final que triaria l'art no sempre el tria la vida, encara que després la vida creï en el que li conta l'art. Aquesta és la victòria de la fi de l'art: la credulitat del món cap a ell”. Heus aquí les paraules del narrador d'Harkaitz Cano, La veu del faquir. La pregunta pertinent és, per tant, per a què porten els escriptors el que porten llavors (perquè els escriptors en general solen portar més que endevinar): per a saber què i com ha succeït? O per a creure i persuadir que ha succeït d'una certa manera? O és per a creure i persuadir que la vida és el reflex d'alguna cosa més o menys desitjable o visionari que la literatura compta, i no un reflex més o menys desitjable o visionari de la vida literària?

“T'has adonat que quan es compta un somni, les coses canvien, no es poden comptar com s'han somiat, són massa per a explicar-les, no es poden donar en una narració natural?”. Són les paraules d'un dels protagonistes de Font d'Unai Elorriaga. I la memòria sempre té aquest vague matís somiador; si no, no seria una qüestió tan important i difícil, ni la mateixa memòria, ni el seu desgraciat relat. El problema és que així com els somnis són un altre món, així el passat és un altre món, i mai es pot comptar el món des de dins d'aquest món en un instant. Des de l'interior, massa a prop, no és possible. Els oftalmòlegs li diuen hipermetropia. Per a relatar, classificar i valorar d'alguna manera el succeït, fa falta perspectiva, és a dir, distància i temps, però en aquest camí de madurar una perspectiva, es perden els detalls, les marques que la van transformar en el que va ser; és a dir, es difumina com va ser això del que ens estem referint: un episodi d'ansietat d'eufòria o de tristesa d'alegria, de pells de patata o de botifarra o de barba, de desgràcia, d'oci. Entre altres coses, tenim la literatura com a punt de partida, aquesta infracció oral i escrita.

No sols els historiadors, sinó també els historiadors, elaboraran la memòria dels nostres (kuts)temps a partir de les lents del matí evaporades.