Una mestra, Marina Garcés. No sé què pensarà d'això Jordi Llovet. Bé, sí, sé que en el judici de l'1 d'octubre li va retreure algunes paraules, perquè no eren prou filosòfiques. I que Garcés expressava el seu pesar. Però potser comparteixen més del que sembla –han participat en l'editorial, en l'Institut d’Humanitats–. A més, em sorprèn que Llovet, que és gent de lletres, perdi el temps amb aquestes coses, amb les misèries de la política d'infanteria. Sigui com sigui, no tinc cap problema, ja que m'esdevé que m'agraden els escriptors de les antípodes, que semblen enemics, que em són igualment interessants. No tinc un afecte incondicional: prendre de cadascun el que necessito i sempre abans.

Cada nou llibre que treu Garcés és una festa. L'últim és Escola d’aprenents, que ens porta a preguntar-nos sobre educació, perquè preguntar com volem educar suposa preguntar-nos com volem viure. Tots els éssers humans som aprenents, més que estudiants, sense necessitat d'estar en una escola reglada. Què podem aprendre els uns dels altres? El repte és que cadascun sigui capaç de pensar per compte propi, juntament amb els altres, sobre els problemes de cada època. I per a arribar aquí, professors reals, no que diguin “fer com jo”, sinó “fer amb mi”. Prenguem junts el risc d'aprendre.

L'escola, per tant, com a centre educatiu principal, no és només un lloc per a aprendre a aixecar-se primerenc o a fer qualsevol cosa a canvi d'un premi, sinó un lloc per a aprendre el que sorgeix de la interacció entre professors i alumnes, com a societat, en el seu conjunt, per a assumir el debat sobre el coneixement. Clar, sense la solució de totes les coses. Però avui més que mai refugi per a l'ànima i el cos. No escolaritzem als nens perquè ens estimin. Però no perquè visquin el més a pit.