Malgrat haver finalitzat l'Euskaraldia de 2020, encara es veuen xapes als carrers de Pamplona, en aquest inici de 2021. També va ocórrer en la primera Euskaraldia: Molts bascos de Navarra van preferir allargar el temps de portar la xapa d'ahobizi o belarriprest. Van veure un avantatge fonamental: conèixer-se immediatament, saber que a mesura que veien a un xapat, tindrien l'oportunitat de parlar en basca amb ell. I molta gent, almenys a la comarca de Pamplona, va decidir aprofitar al màxim l'ocasió. Crec que alguns homes es van llevar els abrics i es van ficar en l'armari amb la xapa posada.

Enguany he vist menys xapes a Pamplona que en la primera Euskaraldia, però també és normal, perquè la pandèmia ens ha impedit caminar més pel carrer, que les xapes s'ajuntin més vegades amb els bascos de la ciutat, que parlem amb més bascos (coneguts i desconeguts). No obstant això, encara es veuen xapes en els abrics –jo també he dubtat: tornaré a vestir-me?–. Perquè a Pamplona és
difícil començar a parlar en basc si no és amb coneguts.

A mi sempre se m'encén un escàner mental. Intentaré parlar en basc? Coneixerà el basc? No li asseurà malament? I de sobte, no sempre però en moltes ocasions, d'alguna manera (pot ser suficient un “iepa”), m'adono que sí, que amb aquesta persona puc parlar en basca, i, d'alguna manera, m'acompanya (parla). Aquestes dues coses, la presa de consciència i la paret de parlar en basca, produeixen en mi una alegria inesperada –i sempre em recorden l'arrelament que sentia el seu pare quan una infermera de l'hospital li parlava en basc–.

A vegades em pregunto com serà parlar en basc amb desconeguts sense escàners previs, natural, sense recels per a rebre un gest de rebuig o una negativa amarga. O perquè no sap basc sense molestar a l'altre. Igual que en castellà. I em dic a mi mateix que és una mica rar que així sigui, amb els dubtes, no amb el missatge, sinó amb el llenguatge amb el qual es transmet el missatge.

Han passat quatre dècades des que vaig començar en basca, i poques vegades he fet en basca sense pensar en si tindré el “permís” per a fer-lo amb un desconegut.

Per això entenc molt bé als quals no volen llevar-se la xapa d'Euskaraldia. Les xapes ens estalvien molts problemes psicosocials: veient un –poc importa si és ahobizi o belarriprest– podem començar còmodament en basc amb el portador. Podem donar-li la xapa amb tranquil·litat i comoditat, en basca.