No sabem el que trobarem en el camí, ens anem...Tenim l'objectiu d'arribar a França i, si és possible, seguirem cap a Alemanya”. Són paraules del jove Bolikostar que acaba d'arribar a la plaça de Sant Joan d'Irun, deixant enrere a la seva família, als seus amics i tot, de qui va de camí. Es tracta d'altres quatre joves de Mali i Guinea, coneguts la vespra, que han passat la nit en l'alberg de la Creu Roja i s'han acostat a la cita de la Xarxa d'Acolliment d'Irun. Els voluntaris d'aquesta xarxa ciutadana s'han desplaçat cada matí des de les 10.00 fins a les 12.00 hores a la plaça de Sant Joan per a atendre, assessorar i ajudar als immigrants. Des de 2018, més de 15.000 immigrants han estat acompanyats, 2.000 en el que va de l'any passat.

Saben que la parada contigua serà la de Baiona, encara que fins llavors mai havien sentit parlar de Baiona. En l'altra part del Bidasoa trobaran una altra xarxa de col·laboradors, i també tindran la parada de Pausa, un punt de suport durant un parell de dies.

Quan el Govern francès així ho ha decidit, tenim pendents alguns passos entre Ipar i Hego Euskal Herria, i la COVID-19 també ens limita el moviment i l'acolliment amb rapidesa des de l'any passat, ens hem posat de cara a la realitat dels immigrants que tenim entre Irun i Baiona. “En el primer confinament van venir molt poques persones, però encara així van continuar venint; a l'estiu van tornar més. Com la marxa de tota la societat, hem hagut de canviar molt la nostra, hem hagut d'adaptar-nos a la nova realitat per a garantir les mesures de seguretat”, afirma la voluntària Anaitze Agirre. I ho han aconseguit perquè, de moment, ningú ha recollit la COVID-19 en aquests moments d'acolliment.

Des de 2018 s'ha desenvolupat un camí que va del nord d'Àfrica al sud d'Espanya, que ha anat complicant la resta de les rutes fins llavors –l'entrada de Grècia i Itàlia a Europa s'ha tornat cada vegada més complicada, i l'accés a Croàcia ha estat brutalment violent, com ens han advertit les notícies de les últimes setmanes–. I maleruski, el nou camí que s'obre, sempre és pitjor que l'anterior, segons adverteix Agirre.

En els últims temps, les Illes Canàries són el principal punt d'accés –i per descomptat, observant les circumstàncies: perquè opcionalment ningú prendria el que es coneix com “els camins més letals”–. Si sobreviuen a un llarg dia i una llarga nit en la mar, amuntegats a l'illa com a campament de la vergonya, romanen en ella durant setmanes senceres. Segons les xifres del Ministeri de l'Interior espanyol, en 2020 van arribar a Àfrica 23.000 persones, enfront de les 2.687 de l'any anterior. Res de tot el que va partir, malèvol: L'any passat es van devorar 2.170 immigrants, el 85% d'ells en trànsit marítim cap a Canàries, segons dades de l'ONG Caminant Davantera (ONG). “No volen parlar d'aquest moment, només diuen que han passat una por tremenda. És molt dur i no volen mirar enrere” diu Agirre.

El més irritant és que és conseqüència d'uns jocs polítics entre Estats: “La policia de migració està en la costa del Marroc. Depenent de la situació en la qual es trobi, flexibilitza o endureix els controls sobre què vol aconseguir el Marroc i Europa. Ara es flexibilitzarà perquè vol aconseguir alguna cosa”. És a dir, tenen com a instruments per a pressionar a l'Estat de davant els que són vies de vida o mort per als inmigrantes.la
següent etapa transcorre entre Irun i Baiona, amb més por i dificultat, amb un límit administratiu en el centre. L'any passat es van intensificar els controls –el president francès, Emmanuel Macron, va anunciar al novembre la seva decisió de duplicar el nombre de policies– i es van dur a terme, a més, el tancament de fronteres atípiques entre abril i juny.

Des del passat 14 de gener, s'han tornat a instal·lar diverses carreteres amb ensulsiades, per la qual cosa es desconeix el termini d'execució de la mesura. Oficialment, es tracta d'una mesura de "lluita contra el terrorisme", segons han informat fonts de la lluita antiterrorista. “El terrorisme és una excusa, és més per a controlar i limitar els desplaçaments i en gran manera els moviments de les persones sense papers”, afirma Maite Etxeberri, jurista de l'associació Cimade, que assessora les persones immigrants en el centre d'acolliment obert en Hendaia en 2008. En el primer confinament, la prefectura va prendre la decisió de tancar el centre, alliberant els interns o enviant-los a altres centres. En general, mira amb preocupació l'any 2021: “Ja sigui amb l'augment dels controls fronterers o amb les legislacions debatudes a nivell europeu, estem en la lògica ‘tot és de seguretat’ i estan promovent el confinament i l'expulsió”. De moment, no hi ha xifres de l'any passat, però en 2019 es van retenir a l'illa a 355 migrants d'origen estranger.

No obstant això, l'augment dels controls no redueix la determinació a les persones immigrants: “Ho intenten, i ho continuen intentant fins a aconseguir-ho, i així fins a superar una altra etapa”, afirma Agirre. Agirre resumeix bé la realitat: “Si són cinc hores per a nosaltres París-Dakar, per a ells poden ser anys”. A pesar que la setmana passada van estar mig tancats els límits administratius, tenim la prova que uns 25 van arribar a Baiona. Evidentment, cada intent és una mica de temps, diners, por, cansament i injustícia...Els
membres de la xarxa solidària tenen clar que són “controls racistes ”, i els tenen encara més intolerables quan són il·legals, és a dir, quan són enviats per la policia francesa a l'altre costat de la frontera sense cap notificació. “Seguint la llei, cal notificar aquests moviments, almenys així sembla que aquesta persona existeix, perquè també tenen drets: pot demanar asil, pot ser menor d'edat amb els drets que això comporta”, explica Agirre.Tots
els entrevistats coincideixen que l'any passat, plagat de confinaments i ordres de desnonament, ha estat "dur". Suposem que 115 persones van haver de parar en l'espai Pausa de Baiona, refugi de tres dies per a immigrants durant tot el primer confinament (dones i nens es van desplaçar a un altre espai de la ciutat, de manera que es respectessin millor les distàncies de protecció).

Després del confinament, quan es va reobrir la frontera administrativa entre Ipar i Hego Euskal Herria, 780 immigrants van passar pel centre Pausa de Baiona al juliol, 420 a l'agost i 400 al setembre.

En el centre ‘Pausa’, cada vegada menys acolliment i cura

Al novembre de 2018, la ciutadania i institucions van obrir en col·laboració l'espai Pausa, un espai d'acolliment per a persones immigrants –un espai per a dormir, menjar sopars calents, netejar, recollir les atencions sanitàries, adquirir noves peces de vestir o preparar amb tranquil·litat les etapes posteriors–. La base és l'associació Diakite, la xarxa ciutadana d'acolliment i suport organitzada en la Plaça dels Bascos de Baiona abans que la casa del poble ofereixi l'espai Pausa. No obstant això, al desembre de 2020, els voluntaris de l'associació van decidir sortir de la Pausa. “Ha estat molt dur prendre aquesta decisió i hem sortit de Pausa amb el cor destrossat; és dolorós imaginar que no reben més ajudes que oferíem”, diu Lutxi Bortairu, president de la Diakite.

El treball de col·laboració amb les institucions en l'hivern de 2018 es va convertir en un moment conflictiu, prova d'això va ser la decisió de l'associació Atherbea, encarregada de la gestió del centre, de treure de Pausa al novembre de 2019. En aquesta ocasió, els de Diakit han estat els que han desallotjat el lloc. Pel que fa a la gestió de la pausa, les institucions i elles es basen en l'existència de “definicions diferents”, “rebuig a totes i cadascuna de les sol·licituds prorrogades” i “falta de diàleg”. Per exemple, tant el rebuig de les institucions a instal·lar una cuina col·lectiva en l'alberg en l'època del COVID-19 com el rebuig a la presència de Metges del Món han obligat els voluntaris a prendre la decisió d'abandonar l'alberg. “Metges del Món està en molts punts d'acolliment d'immigrants; nosaltres demanàvem el mateix, no era presentat com una concurrència del servei de l'hospital de Baiona, sinó com un component: el servei de l'hospital està dos dies i mig a la setmana, l'estructura Mèdics del Món que nosaltres volíem en altres dies”. Atherbea i Diakite, que treballen en la lluita contra l'exclusió social sense la xarxa de ciutadans i ciutadanes militants, han canviat l'ambient i la zona d'acolliment de Lapurdi.

“Les institucions veuen l'espai com un lloc de trànsit; nosaltres també ho vèiem com un espai d'acolliment: suport psicològic, jurídic o altres cures. Em pregunto si ‘vens, menges, dorm i et vas’”, diu Bortairu, preocupat. La Pausa es troba ara en mans de l'Ajuntament de Baiona i de la Mancomunitat d'Iparralde, i segons el Bolonario implicat en aquesta, al desembre hi havia uns 30 immigrants. Des de llavors no ho saben.

Segons les seves últimes notícies, la gent no es queda molt temps en Baiona, segueixen el camí tan aviat com poden: “Com no han pogut moure's tant a Canàries com en l'època del confinament, han recollit una gran beranta i han tingut temps per a preparar el viatge; en arribar a Baiona, volen seguir endavant, no tenen ganes de quedar-se durant dos o tres dies”.

No obstant això, han mantingut contactes amb els ciutadans d'Irun, mobilitzats i mobilitzats, de manera que puguin continuar fent de pont. De totes maneres, aquesta preciosa xarxa d'acolliment i suport no pot quedar-se aquí i estan reflexionant sobre nous camins per a seguir aquí. Igual que Diakite, també estan actius la xarxa ciutadana Etorkinekin o l'associació Cimade. Tots els entrevistats subratllen la urgent necessitat de la implicació de la ciutadania. També hi ha immigrants que opten per acostar-se a Baiona des d'Irun per a instal·lar-se en Iparralde. Les associacions Cimade i Etorkinekin estan canalitzant l'acolliment per a aquests col·lectius. En aquests es troba Juliette en Bergouignan, i l'any passat s'han situat menys en Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa. L'any ha estat “dur”, en primer lloc, perquè a penes hi ha hagut possibilitat d'instal·lar-se i barrejar-se amb els vilatans. També des del punt de vista administratiu diu que “tot és cada vegada més dur”. En la Prefectura es tramiten els procediments d'obtenció de papers i es diu que “cada vegada es perden més dossiers”. “No és normal que desapareguin els dossiers... Com desapareixen documents tan importants com creacions? Estan per sobre dels preceptes”.

Justament, la mobilització ciutadana també és imprescindible en relació a aquests preceptes.Etxeberri té clar que: "Els que estan en el poder a nivell europeu, a part de la seguretat i la por, no tenen res més. Bufa el vent del populisme i de l'extrema dreta, però no és necessàriament una opinió pública. Al País Basc és evident: hi ha una gran bretxa entre els poderosos i els ciutadans, la gent està disposada a rebre'ls. Les coses poden canviar si la ciutadania es mobilitza”. Etxeberri ha declarat que la política d'expulsió a la Unió Europea va en augment en els últims anys. Mentre els eurodiputats estan revisant tant la Directiva de Retorn com el Reglament Dublín, el jurista diu que van a pitjor adreça: “Estan dibuixant les regles per a canalitzar les eliminatòries”.

Pas a pas, els immigrants han d'avançar. Els que abandonen Baiona solen agafar l'autobús i el tren a la nit, tenint més control del dia. Però els controls segueixen aquí, encara que no existeixin límits administratius. Bordale, Pau, Tolosa... la policia s'ha mobilitzat ràpidament. “Hem vist en més d'una ocasió a alguns que tornaven a Pausara... controlats en l'etapa següent, que van ser enviats a la frontera i van tornar”. Perquè no tenen un altre camí: pel camí que han de seguir, sempre avanci.