Malcom Ferdinand: La idea principal que m'ha impulsat en aquest estudi ha estat com pensar l'ecologia, la crisi ecològica, partint del món del Carib, dels contextos i cosmogonies del Carib, més concretament de la història de l'esclavisme que té aquesta regió.

Què vols dir en dir ‘ecologia decolonial’?

En els meus estudis, i també en la meva vida, m'he trobat amb el que en el llibre dic ‘doble pausa’ [double fracturi], amb una doble pausa de la modernitat: d'una banda els patrimonis del colonialisme, els pensaments postcolonials, els decoloniales… i per un altre els pensaments ecològics i mediambientals.

A mitjan segle XX han estat els moviments crítics amb la modernitat: d'una banda el moviment ecologista amb totes les seves variants, i per un altre els moviments independentistes, anticolonialistes, pensaments postcolonials, decoloniales. Tots dos crítics amb la modernitat, però que han fet el seu propi camí, sense creuar-se, sense discutir realment entre ells.

Aquesta doble ruptura pot apreciar-se, en primer lloc, en l'entorn sociològic dels ecologistes: és ben conegut que en la composició de la militància es troben poques persones de minories negres i racialitzades en organitzacions ecologistes no governamentals, a banda i banda de l'Atlàntic, a França o als EUA, o en dos Amèrica. Hem esmentat la composició sociològica dels moviments, però també podem referir-nos al món de les referències conceptuals que han construït els ecologistes per a analitzar la crisi ecològica. També en aquestes referències crida l'atenció l'escassetat de personalitats racialitzades, de la diàspora, principalment negres.

El que passa és que en les seves bases, en el seu pensament, en la seva formació, en la seva praxi… El moviment ecologista occidental ha deixat enrere la història de la modernitat decolonial i, sobretot, de l'esclavisme. El quadre inicial del moviment ecologista mostra aquesta absència de manera dolorosa. En molts dels diccionaris d'ecologia, en fer referència o genealogia al pensament ecologista, sovint se citen dos noms: Henry David Thoreau als EUA i Jean-Jacques Rousseau a Suïssa, els suïssos ho coneixen molt bé.Aquí estan el llibre de Wald de Thoreau i Els Rêveries du promeneur solitaire de Rousseau.

En els quadres que il·lustren aquests esments hi ha dos homes, nascuts en famílies bones, blancs i amb una relació social amb la naturalesa: només treballen. Sens dubte tenen relacions eco-socials amb els no humans, però en el fons són homes blancs i lliures en societats post-colonials i post-esclavistes, a vegades en societats colonials i esclavistes.

Aquesta interessant observació històrica que fas, en realitat, no ha estat escoltada a molts altres. Però a més, què fa l'ecologisme colonial d'avui?

Per a començar, és important desmuntar el discurs, destacar que només s'ha pogut difondre el discurs ecologista sota la condició de silenciar el passat colonial. Això pot explicar per què avui tenim conceptes i pensaments que no són capaços de considerar i explicar les experiències de la majoria dels habitants de la Terra, sobretot les poblacions colonitzades i fruit de les migracions colonials.

Això significa que la nostra gramàtica, el nostre vocabulari, en les seves pròpies definicions, deixa a la lliure o involuntàriament a bona part dels habitants del planeta. Conceptes com l'antropoceno, o les teories del col·lapse… són conceptes que fomenten essencialment el que Gloria Wekker va denominar en un bell llibre ‘la innocència dels blancs’ [white innocence]. Tot això suposa allunyar al moviment ecologista de tota una part de la Terra.

Vostè parla del Negroceno com a alternativa a l'Antropoceno… Què significa això?

El nou concepte d'antropoceno va ser proposat pels geòlegs i ha estat molt criticat, sobretot pels antropòlegs, perquè amb aquest concepte no es poden entendre les diferències entre els causants de la destrucció dels ecosistemes terrestres. Sabem que no són les persones que viuen en les barraques de Nairobi, Port-au-Prince o Martinica les que han provocat l'escalfament del clima actual, però inventant l'abstracció com Anthropos-Home s'homogeneïtzen i es disfressen tantes relacions de desigualtat i poder diferents, tantes injustícies que formen part d'aquestes destruccions. Amb la creació d'aquest ésser abstracte, les injustícies es queden en secret.

Antropòlegs com Anna Tsing, Donna Haraway, etc., o pensadors com Andreas Malm, historiadors com Christophe Bonneueil o Jean-Baptiste Fresoz… han proposat altres conceptes perquè en el mateix terme apareguin diferents relacions de poder, com el Capitaloceno [Capitalocène], el Plantaziozeno [Plantationocène], etc. Certament, en el meu llibre esmento la importància que ha tingut el tràfic d'esclaus per l'Atlàntic en el naixement de la modernitat i el paper que han exercit els africans esclavitzats en el poblament colonial de la Terra.

No es tracta de crear un concepte més universal que el d'Antropoceno, sinó de reemplaçar l'Antropoceno amb una paraula més. Jo no estic en aquesta ficció que creu que totes les experiències de la Terra es poden agrupar en una sola paraula, estic a favor de la pluralitat de paraules que aglutinin diverses dimensions del que avui vivim. El concepte Negrozeno posa l'accent en la dimensió política i social de l'esclavisme. És a dir, posa en relleu la servitud de l'ésser humà, però també la seva dimensió metabòlica i energètica, ja que els éssers humans oprimits han estat aquestes economies basades en la violència, l'energia i la matèria primera que han alimentat aquest sistema que han destruït els ecosistemes com els éssers humans.

Els seus estudis se centren principalment en França i en la colonització que ha realitzat França més enllà de la mar. Creu que els temes que presenta tenen un caràcter més universal, són aplicables a altres exemples?

Les meves arrels estan en el Carib i el Carib no és només francòfon. Per això he donat un capítol en el meu llibre a Puerto Rico, un altre a Haití. Però també tinc arrels a Occident i estic discutint amb la tradició dels pensaments ecologistes d'Occident. Això abasta tot l'Occident, pertany a la seva naturalesa imperial, supera el marc de l'Hexàgon i de les regions que aquest té a l'altre costat de la mar. Perquè sigui a les illes Maurici o en l'anomenada la Indoxina, en l'antiga colònia dels Països Baixos o en els mateixos Estats Units.

Prenguem, per exemple, l'exemple de les nuclears. El moviment ecologista ha sorgit en gran manera sobre la crítica a la bomba nuclear, molt clarament en el cas de Greenpeace. Aquest moviment, que se situa en un context més ampli de crítica de la tècnica, fa callar que el que ha fet possibles aquestes tècniques ha estat la situació colonial.En 1945 les bombes atòmiques que es van fer esclatar sobre Hiroshima i Nagasaki estaven fetes d'urani congolès.

Aquí pot veure que el camí s'ha fet sense aliances amb gent que ha fet una crítica anticolonial de la tècnica. Els colonitzats s'oposaven a aquestes tècniques, com els que als EUA van ser expulsats de les seves terres pels habitants de Navajo, que van tirar endavant el projecte Manhattan i van realitzar proves de les explosions de les bombes. La gent de Ghana, amb Kwame Nkrumah al capdavant, es va oposar al fet que els francesos fessin proves atòmiques en el desert algerià. Al cap i a la fi, sempre han existit pobles colonitzats que s'han enfrontat a l'esforç de destruir els seus cossos i la Terra.

No obstant això, s'ha inventat un relat que dona avantatge a alguns oblidant les responsabilitats del succeït fins ara, com si hagués inventat l'ecologisme que un home blanc estava passejant per una naturalesa verge… quan aquesta naturalesa no era precisament verge. Fent això s'ha despolititzat l'ecologisme, i així hem arribat a la situació actual, on es continuen repetint en els discursos les mateixes discriminacions que abans.

Això ens ha portat, per tant, a la creació i actuació paral·lela de dos grups d'activistes, d'una banda activistes anticolonialistes i per un altre, ecologistes. Explica'ns l'origen d'aquesta duplicitat i per què et sembla perjudicial. I què es pot fer perquè els dos s'iniciïn en el diàleg.

La ruptura té arrels en les bases colonials de la modernitat. Per a posar un exemple, quan John Muir, el fundador dels parcs nacionals als EUA, parla de Wilderness [salvatge, intacte, sense contacte humà, nature vièrge, naturalesa verge], utilitza un llenguatge racista per a parlar de la naturalesa, que exclou als Primers Pobles d'Amèrica que habiten en aquesta naturalesa.

El mateix pot dir-se de França quan parla del famós Pierre Poivre sobre les illes Maurici, l'home que va ser el primer a establir una connexió entre la destrucció dels boscos i el canvi climàtic en aquell lloc, era el responsable d'una colònia esclavista, també l'amo dels esclaus. Per tant, la ruptura no l'han provocat els qui lluiten contra la colonització, sinó tot el contrari: els qui han construït el discurs de l'ecologisme sense esmentar la raça, el racisme i el colonialisme, són els que han provocat la ruptura. Per tant, avui dia sembla que el discurs antiracista i el discurs ecologista són dos mons diferents.

Què ha passat, doncs? En la lluita per recuperar la seva dignitat com a poble colonitzat, altres teòrics han deixat enrere qüestions ecològiques que tenen a veure directament amb el que avui ocorre en el món. Segurament perquè s'ha sentit que en els moviments ecologistes no tenien cabuda els problemes dels pobles indígenes i colonitzats. Desgraciadament, hi ha una desconfiança mútua.

Per què creu vostè que és desgraciat?

És perjudicial, perquè és contraproduent que l'ecosistema vulgui defensar-se sense adonar-se que si no es canvia l'opressió sobre els éssers humans no se solucionarà l'opressió a l'ecosistema. I d'altra banda, pel que fa al pensament anticolonialista, és evident que els pobles racialitzats, els països colonitzats, els del sud, són les primeres víctimes de desastres ecològics. Per tant, està pendent una aliança que organitzi una visió molt més unitària del problema ecològic que està en joc avui.

No obstant això, aquesta aliança no es podrà dur a terme sense una anàlisi crítica de la ruptura, una anàlisi crítica de l'ocultació del pensament ecologista sobre la història del colonialisme.

Tens esperances que aquesta aliança vagi a succeir? Als Estats Units, per exemple, hi ha un moviment molt fort anomenat Environmental Justice [Justícia Ambiental] que tracta d'assimilar les conseqüències dels problemes mediambientals en les persones racialitzades…

L'ecologia decolonial no l'he inventat jo en aquest llibre, en 2019, molts pobles ho fan molt abans. Als EUA, molt abans del moviment al qual vostè es refereix, la gent dels primers pobles, els que han fugit de l'esclavitud, etc., han treballat en aquesta línia. És cert que el moviment per la Justícia Ambiental dels Estats Units [Environmental Justice] és molt interessant, perquè vincula el racisme amb el medi ambient, el concepte en si mateix és una resposta a la idea del ‘racisme mediambiental’ que denuncien. Però existeix el risc que aquest esforç també sigui recuperat per a tornar a tapar el passat colonial.

És el que ha ocorregut a França, per exemple: aquí el moviment per la justícia ambiental s'ha establert de forma totalment despolititzada. A França es creu que aquest tema es planteja d'una altra manera als Estats Units, on hi ha molt de racisme, però aquí les diferències no ocorren de la mateixa manera que allí… bàsicament, es continua pensant que el racisme i la qüestió del colonialisme no tenen res a veure amb l'ecologisme.

No obstant això, no cal perdre de vista que la pèrdua d'ecosistemes que ha sofert la Terra en els últims 500 anys sol ha estat possible sobre l'opressió dels primers pobles a tot el món, a Amèrica, Àfrica, Àsia. Avui volem reconèixer les pressions sobre els pobles indígenes sense reconèixer les destrosses al medi ambient. Per això tenim discursos tan exòtics: “Mireu com viuen els primers pobles, en harmonia amb la naturalesa”, s'aplaudeix aquesta forma de vida, aquesta cosmovisió, sense donar per bo les peticions de justícia que continuen fent aquests pobles.

L'any passat, Oskar Temaru, de Polinèsia en mans de França, ha demandat a l'Estat francès per crims de lesa humanitat en la realització de proves atòmiques. Fins a 1995, França ha realitzat 196 explosions atòmiques a Algèria i Polinèsia, per la qual cosa no s'ha arribat a fer justícia sobre aquest tema. Algunes d'aquestes bombes han estat diverses vegades més violentes que les llançades pels Estats Units al Japó, i pensen en els danys que han causat a la població local.

Tornant a la pregunta, sí, és cert que hi ha ponts que s'han construït, però que han de ser molt més forts, i que la justícia no es faci només per a uns pocs de tots els pobles, sinó per a tots.

Per a acabar, en aquests temps estem veient una revitalització de les teories maltusianes entre els moviments ecologistes, sobretot els que lluiten pel canvi climàtic. Diuen que “si neixen menys nens, suposem que a Níger, els països amb les taxes de natalitat més altes, bastarà per a totes les persones de la Terra, aquesta és la solució del canvi climàtic”. Creu vostè que hi ha risc que es reforci aquest pensament?

No és un error, és un discurs clarament racista. Perquè sempre són els països racialitzats els que han de limitar la seva proliferació. I és un discurs molt misogin, perquè torna a insistir en el control dels ventres de les dones racialitzades i colonitzades. Si partim d'un discurs que només fa referència a la quantitat d'éssers humans que viuen en la Terra, sense tenir en compte els diferents modes de vida que porten un nord-americà, un suís o un francès i, per contra, un de Níger… i les conseqüències que tindran aquestes vides… tractem d'igualar les diferències, com hem fet amb el concepte d'Antropoceno. Des que estableix la responsabilitat de la crisi ecològica [amb el maltusianisme] en la suposada producció de ventres de dones negres, està fent un discurs racista i misogin.

Això no vol dir que els pobles no tinguin ganes d'adaptar la seva demografia. Però el discurs que esmentes ve de fa molt temps i sempre vol difuminar les responsabilitats d'Occident. Com si no fos un problema com vivim als Estats Units o a Europa, el nostre consum, com exportem els efectes del nostre consum, la violència que generem lluny de nosaltres…