Moyra Davey (1958) és fotògrafa, escriptora i cineasta. El Museu Artium dedica una exposició individual a l'artista canadenc, un projecte d'estil, però significatiu, que reuneix obres realitzades des de mitjan anys 80 fins a l'actualitat. L'obertura de la mostra va haver de ser retardada de juny a octubre degut a la crisi sanitària i és la primera vegada que les obres de Davey es presenten en un museu públic europeu. En 2017 va presentar l'assaig visual Walking with Nandita (caminant amb Nandita) en la documentació de Kassel i les seves obres formen part de les col·leccions MoMA i Tate London, entre altres. No obstant això, ha valgut la pena esperar per a submergir-se en l'univers de Davey perquè ho ha fet més ardu i apetible.
El plantejament de l'exposició és senzill: una preciosa sèrie de fotografies impreses en blanc i negre al principi, un conjunt de postals fotogràfiques esquitxant la sala pertot arreu, i sis audiovisuals dirigits per Davey conformen el nucli del projecte. Però totes elles estan íntimament lligades l'una a l'altra. El gos negre Rosie, el fill de Moyra i els seus amics, o la jove germana de l'artista de look totalment dels anys vuitanta, se'ns presenten en les següents pel·lícules: unes vegades en fotos semblants i altres en carn i os. Al mateix temps, en entrar en l'exposició, observarem la veu de Moyra surant en l'aire, i aquesta presència ens acompanyarà durant tota la visita.
Sempre m'ha atret l'art postal, el moviment artístic que busca enviar treballs a petita escala a través del servei de correu. Moyra també inicia aquesta acció recollint i doblegant les fotografies que formen una sèrie fins que la fotografia pren forma de carta. Escriu el nom del destinatari, pega els segells corresponents i els envia per correu, generalment als seus col·laboradors i reunits. Després d'un temps, recopila les fotografies i les presenta com a peces artístiques, els plecs, les arrugues i les anades i vingudes dels quilòmetres es noten en el paper. Al llarg de l'exposició ens trobarem amb diferents grups de fotografies, algunes d'elles realitzades amb fotogrames de pel·lícules com la sèrie Notis on Blue Mailer (Notes sobre el Blue Mailer), una selecció de fotografies postals enviades a vint treballadors i col·laboradors d'Artium.
Moyra Davey ho crea de la seva biografia i de la seva intimitat. Malgrat el que es pot intuir en les fotos, en les seves pel·lícules l'univers de Davey se'ns obre per complet. El seu apartament és la ubicació dels audiovisuals que realitza, i el pas d'una pel·lícula a una altra fa que l'espai sigui cada vegada més conegut: el llit al costat de la finestra, a vegades desfeta; el vàter amb taulells blancs; la cuina petita i el frigorífic cobert de dibuixos i notes; els retrats de les seves germanes joves pegats en la paret amb cintes blaves; el munt de llibres amb una potent capa de pols, els cables oberts a mà. La casa s'ha convertit en un estudi.
Com a filòsofs peripatètics, Moyra passa d'un dormitori a un altre, amb la gravadora a la mà i absort en el seu monòleg, sense detenir-se. En la veu acte-reflexiva d'off té una fluïdesa verbal constant, generalment amb seguretat, de tant en tant amb incertesa. Hem de prestar tanta atenció a les accions subtils però simbòliques que realitza: es despulla davant de la cambra i queda tombada a un costat del llit amb les fulles manuscrites al voltant, com feia Chantan Akerman en Je La teva Il Ela doble (Ni Zu Bera Bera) (1975). En el mateix llit menjarà el menjar que li han portat en forma de take away, compulsivament, amb el mateix ímpetu amb què Akerman menjava cullerades de sucre. Les referències al cineasta belga en Hemlock Forest (Hemlock Basoa) (2016) de Davey són constants, com quan introdueix escenes del metre de News from Home (Les notícies de casa). La filòsofa Mary Wollstonecraft, barrejarà fragments i reflexions escrits per Virginia Wolf, Margerite Dures o Susan Sontag amb altres fets de la seva vida en pel·lícules que podríem qualificar com un vídeo-assajo feminista. Són, per tant, moltes les paraules d'altres autors que troben el seu lloc en les obres de l'artista i que s'amaguen en el seu arxiu viu. La citada pel·lícula, juntament amb Els Goddesses (Jainkosak) (2011) i Wedding Loop (El llaç del matrimoni) (2017), produeix un tríptic que es projecta en el Festival de Sant Sebastià.
Notis on Blue (Notes sobre el blau) (2015) posa el focus en la ceguesa i part del documental Blue (El blau) (1993), realitzat per l'artista anglès Derek Jarman. La pel·lícula es va realitzar mentre Jarman es quedava cec, amb una imatge fixa de color blau de tonalitat de klein durant 79 minuts. Moyra també va viure en la seva pell un episodi de ceguesa, i tenint en compte la pel·lícula de Jarman i els testimoniatges i escrits de José Luis Borges o Sylvia Plath, va crear aquesta pel·lícula íntima plena de referències de cotxes.
Es tracta d'una exposició que cal visitar més d'una vegada, ja que es necessita temps per a poder veure tots els audiovisuals. Com si anéssim al cinema, cada vegada que ens acostem a una pel·lícula –I confess (El confesso) (2019), per exemple, el seu últim treball–, i si li veiem amb tota la nostra atenció, estic convençut que sortirem del museu agitats i estimulats. És un autèntic plaer poder veure aquest tipus de propostes a les nostres mans.
Aquest text arriba dos anys tard, però les calamitats de borratxos són així. Una sorpresa sorprenent va succeir en Sant Fermín Txikito: Vaig conèixer a Maite Ciganda Azcarate, restauradora d'art i amiga d'un amic. Aquella nit em va contar que havia estat arreglant dues... [+]
El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello... [+]