Amb el dia d'Any Nou s'ha instal·lat una d'aquests costums difícils d'entendre: anar a la muntanya amb alegria, com si l'any nou comencés en la punta d'un pujol i es netegessin tots els bruts de l'any vell. Un costum encara més difícil d'entendre és que la quota esportiva del dia es pot satisfer amb els salts d'esquí de Garmisch-Partenkirchen. I si almenys fos Any Nou; si aquesta època d'angoixa no estengués a tots els dies de festa la intenció d'anar a la muntanya, una necessitat insaciable. Davant la menor oportunitat, anem tots als cims. Petrarca té la culpa de tot.

Francesco Petrarca, el 4 d'abril de 1336, i amb 32 anys, l'ascens al Mont Ventoux i els seus posteriors textos, que obren no sols la tradició de les cròniques de muntanya, sinó sobretot el camí del sentiment modern de la muntanya, el de pujar sense més. Encara en Petrarca no és total, ja que acaba el text amb un sentiment de culpabilitat i llegeix algunes paraules de Sant Agustí d'Hipona: “et eunt homines admirari alta montium (...) et relinquunt s'ipsos”, és a dir, que l'home admirarà les altures i s'oblida de si mateix. Però sens dubte supera l'escepticisme del pastor que el propi Petrarca troba en el seu camí –puja al cim, per a què?–, i dona pas a la conquesta de l'inútil que s'aconseguirà més tard.

Però ben mirat, no és això nostre actual sinó la proclamació de l'inútil, del superflu, la demostració d'una nova utilitat, la que no ens llancem a alleujar les càrregues del cos, sinó les de l'ànima, que no les del cos? No venerem així el cos convertit en un déu contemporani en nom de déus com la sanitat, la productivitat, l'excel·lència? I em sembla que la conquesta de l'inútil en general no és tan insignificant, tan insignificant, perquè la deixem perir tan fàcilment.