I sempre des del mateix lloc: les entitats financeres, el Banc d'Espanya, l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), la Patronal i les seves terminals mediàtics… Els principals responsables estan en els alts càrrecs dels millors sous i mai han secundat la paga SMI.

Ara es discuteix la possibilitat d'una pujada del SMI del 0,9%, i ja s'han escoltat els arguments dels qui asseguren que portarà la catàstrofe. L'any passat aquesta ajuda es va passar de 900 euros mensuals a 950 euros en catorze pagues. El Banc d'Espanya va advertir llavors del risc que “uns 125.000 treballadors perdessin la seva ocupació”, mentre que l'AIREF va anunciar la destrucció de 80.000 llocs de treball. Mentida, no va succeir res semblant, al contrari, sembla que la creació d'ocupació es va accelerar fins a l'arribada de la pandèmia.

La Unió de Professionals i Treballadors Autònoms de l'Estat espanyol, que agrupa més de dos milions de treballadors, ha assenyalat que pujar l'SMI a 1.000 euros al mes en l'economia de les famílies seria molt important i en general serien 1.400 milions més.

Governs, partits i sindicats hauran de treballar perquè l'SMI vagi creixent progressivament, perquè els profetes de la catàstrofe no surtin victoriosos. Si repartim l'SMI en dotze pagues, l'Estat espanyol ocupa el lloc tretze en el rànquing mundial, amb 1.108 euros, molt per davant de l'Estat francès (1.539 euros), el Regne Unit (1.583), Alemanya (1.584), Bèlgica (1.625), Holanda (1.680), Irlanda (1.706) i Luxemburg (2.142). Si volem deixar de costat les desigualtats, l'SMI hauria de ser similar en tota Europa. Però estem massa lluny.