Diuen que dibuixar és una manera d'expressar-ho per a tu. Des de quan?

Sempre. Quan era petit i jugava amb les meves germanes a comprar a les botigues, dibuixàvem els productes que havia comprat. Teníem de tot: fruites, verdures, vestits i fins i tot els telèfons amb els quals ens dèiem. Sempre m'ha agradat tot el relacionat amb el dibuix, la pintura i la creativitat. Però mai havia imaginat que la meva professió fos aquesta! Diria que el boom va venir quan tenia 22 anys, quan vaig ser a París a estudiar durant un any. Record que allí em van presentar a una il·lustradora i alguna cosa dins de mi va despertar: “Pot viure dibuixant?”, em vaig preguntar.

Encara que vas néixer a Vitòria, els últims anys els has passat a Madrid i Barcelona. La capital catalana és la llar de molts creadors.

Per a mi, Barcelona és una casa. Allí aterrizé després de vuit anys estudiant a Madrid i treballant en el camp de la publicitat. I el Barcelona em va rebre a la perfecció. Vaig conèixer a diverses persones que tenien les meves mateixes intencions i em van adoptar, eren pintors o il·lustradors, i comencem un nou camí junts. Creem un cotreball en el qual no existia la paraula cotreball: bo, creuem sinergies i ens reunim per a protegir-nos mútuament. Vam veure que érem més forts junts que solos. Avui dia no estem sota el mateix sostre, però són la família Guim Tió, Conrad Roset, Chamo Sant… Barcelona també és mar, calidesa, llum, terrasses, riures, projectes, cultura, festa, art… la meva filla és catalana.

Pensa quedar-se?

De moment segueixo aquí. La meva parella és de les Illes Canàries i sempre hem pensat que Barcelona no està mal com una residència intermèdia. El que sí que tenim clar és que, ara mateix, necessitem un espai urbà per a viure, per a tenir coses que ens permetin el nostre treball: jo com a il·lustrador i ell com a pintor. Però és veritat que cada vegada tiro més en falta a les meves: Euskal Herria, verda… Arrels, en el fons.

La crisi econòmica primer i la pandèmia després. T'ha costat viure de la il·lustració?

Bé, soc filla de la crisi. No he conegut els anys d'abundància. Per tant, he desenvolupat la meva professió en aquesta època de dificultats i no conec res més. Aquestes són les regles del meu joc. Però sí, clar, és difícil. Afortunadament, he comptat amb l'immens suport de la meva família i això ha estat inevitable per a convertir l'art en la meva professió. Quan vaig decidir deixar el contracte indefinit que tenia per a venir a Barcelona en una agència de publicitat de Madrid, van creure en mi i van confiar en la meva carrera. I en temps de pandèmia, bo… cal continuar fent coses, no puc estar parat.

En aquesta societat que té el costum d'etiquetar tot, vostè s'escapa i se sent còmode en l'ampli paraigua del seu creador, no?

Vivim en una societat molt individualista. I, sincerament, crec que les coses bones ocorren en la comunitat. Vaig començar la meva marxa amb un grup d'amics. Cadascun tenia el seu camí però junts érem més forts. Avui dia, col·laboro permanentment amb gent de diferents àmbits creatius i això m'enriqueix.

Per contra, és habitual que els creadors reivindiquin aquesta diferència entre les etiquetes. Què t'aporta aquesta llibertat? En què et diferencia?

Penso que hi ha gent que aposta per treballar profundament en una sola branca, però no és el meu cas, jo necessito canviar, provar coses noves i sentir moviment. Em sento transversal en aquest sentit. M'encanta la creativitat en les seves diferents expressions, m'encanta il·lustrar un llibre de text escrit per una altra persona, com fer un llibre des de zero. Gaudeixo dels encàrrecs quan són interessants, per descomptat. M'encanta el muralisme, la pintura de gran format, la ceràmica, la poesia o la tipografia. No ho sé, no podria identificar-me amb una sola etiqueta, perquè em faria molta pena perdre la resta.

Has dit que ets mare. Parlem del teu segon part: Has publicat el llibre El meteorit en plena pandèmia. Quan i com va sorgir la idea?

Quan vaig començar a veure el que significava tenir una filla, vaig decidir fer el llibre. Sobretot per dues raons. D'una banda, com a crit: necessitava dir “aquí segueixo!” i reivindicar als quatre vents que la meva identitat materna no va eclipsar la resta d'identitats. D'altra banda, perquè la maternitat m'havia donat una galtada. No esperava tantes emocions, vivències, penes, peticions, pors, amors… “Per què no m'ho van explicar abans? Com és possible no tenir notícies d'això?”, vaig pensar. Em vaig posar a examinar-ho per mi mateix i vaig veure que sí, que hi havia relats de mares en aquest sentit. Em vaig trobar amb el meravellós llibre d'Esther Vivas Mamá desobedient (Mestressa desobedient), i també amb el llibre de Jane Lazare Nus matern (Estimessin traboa) i diversos poemes de Sylvia Plath. Fa poc les mares de Katixa Agirre no han llegit i m'encanta llegir a les dones que han estat mares… Però honestament, de l'experiència maternal s'ha escrit poc i jo vaig decidir fer-ho. Per què no?

Fins a quin punt creu que la maternitat està idealitzada?

Ocorre en molts aspectes relacionats amb la dona, i com no, també en la maternitat. La romanticisme i la idealització sobre ser mare predomina: llàgrimes de felicitat, “el millor dia de la teva vida”, instint maternal… I després estan totes les obligacions; l'energia maternal, que està disposada a sacrificar-ho tot pels seus fills, sempre aquí, amb força… I per descomptat, se'ns demana tornar al treball després de quatre mesos de permís maternal, deixant-ho a l'escola infantil i avanci! Ser mare provoca una gran confusió en la nostra vida. És un meteorit. I aquesta autèntica maternitat no s'embeni, perquè mostra una visió fosca de la dona que no produeix el plaer d'Instagram.

El meteorit és, per tant, un llibre que reivindica la maternitat real?

La veritat és que al principi no vaig voler fer cap reivindicació, simplement vaig voler contar el que havia viscut. Em sembla prou dur per a ser comptat. Però cura, sempre dic que només compto la meva maternitat, no faig cap suggeriment perquè no soc ningú qui ho faci. No soc especialista en aquest tema. És més, comença el llibre dient “Volguda Amaia…”. És a dir, em parlo a mi mateix, a una Amaia que no coneixia el que li venia damunt fa dos anys i nou mesos. Però soc conscient que el meu testimoniatge pot ser útil per a altres dones que se senten soles. Saber que no ets l'únic i veure que el que vius no és estrany, ajuda i sana.

Com t'ha afectat la maternitat en la teva carrera professional?

Totalment. Sobretot, el primer any després de la meitat. En diversos sentits. D'una banda, de sobte vaig perdre tot el meu espai mental i físic per a crear. El meu treball és dibuixar, crear i pintar, i quan va néixer Ane no tenia cap possibilitat de pensar en res. Per descomptat, la meva maternitat està marcada pel meu context personal, ja que la meva parella i jo no som de Barcelona, no tenim una xarxa familiar a prop. Érem els tres solos i l'espai per a treballar se'ns va reduir d'un dia per a un altre. Treballar o pensar a fer un treball m'era impossible amb el bebè a la mà.

D'altra banda, el meu treball va sofrir una transformació inesperada. Ja hi ha obres que no són compatibles amb Ane, sobretot murals. La pintura de gran format necessita hores, molta dedicació, esforç físic i mental: caminar a dalt i a baix en una bastida, conduir un grua, estar fos de casa durant tres dies… són coses que no puc fer ara com ara. Espero poder recuperar-la en el futur, perquè m'encantava. De moment estic treballant en un estudi, en projectes de menor grandària, però no importància.

Què opines de la recepció del llibre?

Estic molt feliç. Recentment m'han confirmat que la segona edició ha entrat en les màquines. Imagina't que això m'encanta. I també les respostes que he rebut. Les xarxes socials tenen això, fan que el diàleg amb el que et llegeix sigui gairebé constant, tant per a bé com per a mal. Moltes dones que han passat el que jo vaig viure em diuen que gràcies al meu llibre s'han sentit més protegides. Quan una noia em va enviar per primera vegada des d'Instagram un missatge per a explicar-me el seu part i el seu part, vaig plorar. És emocionant connectar amb una història tan personal amb gent totalment desconeguda.

El pròleg ha estat escrit per la periodista Esther Vivas.

El seu llibre va ser un far per a mi. Quan vaig començar a llegir vaig entendre tantes coses… Em vaig connectar al 100% amb el seu discurs. Estic molt content que el seu llibre tingui tan bon acolliment. Cal llegir-ho, sigui mare o no pare. Sempre he pensat que no tots serem mares o pares, però en la mesura en què siguem fills hauríem de connectar més amb aquests temes.

Quins són els projectes que tens entre mans?

D'algunes activitats de cartó que vaig fer en el confinament amb Ane [filla] s'ha creat un llibre de jocs que publicaré. Ara mateix, aquest és el projecte que més il·lusió em fa. Mentre estàvem a casa, vaig agafar els cartons de llet i vaig crear uns puzles per a Ane. També les vaig pujar a Instagram. Va funcionar bé, perquè en aquest moment estàvem tots per a entretenir als nostres fills amb la set de coses així. Però va ser una sorpresa que arribés la preciosa editorial Flamboyant, dient que volia publicar-la. Per fi sortirà al gener!