Ser menor d'edat fa més difícil prendre's de debò? Fa més complicada la lluita dels alumnes?
Mikel González: En les nostres relacions amb la direcció del centre, és cert que en aquesta correlació de poder o confrontació el fet de ser menor d'edat no ens beneficia, però és un problema que es pot superar amb el treball ben fet i que es podria traduir en una relació d'igual a igual amb la direcció algun dia.
Maider Indart: Se'ns nega la capacitat de decidir sobre el nostre procés d'aprenentatge, perquè no se'ns reconeix com a subjectes polítics i ens tracta com si no fóssim adults.

Us infantilitzen…
M. Indart: Això és, però quan ens organitzem per a fer front a les problemàtiques que vivim tan justament, vam demostrar que no són les etiquetes falses que ens posen la veritat: que som irresponsables, que no som adults… La militància implica compromís i assumpció de responsabilitats. Però tenim una dificultat afegida: moltes vegades les nostres reivindicacions es distorsionen per les actituds dels professors autoritaris; davant les reivindicacions concretes, oculten problemes reals i actuen de manera autoritària.
M. González: Hi ha models de militància molt diversos i és una militància que mostra maduresa i que té raonaments i plantejaments concrets darrere de les accions. Aquesta és la militància que nosaltres defensem.

Efectivament, sembla positiu veure a joves reivindicatius i revolucionaris reunits en assemblees, discutint, reflexionant… però en la realitat no volem que els joves siguin tan reivindicatius i tan revolucionaris, més ben obedients i disciplinats?
M. González: Hi ha de tot. En el nostre centre hi ha professors i treballadors (per exemple, personal de neteja) que ens donen suport (“millor si poseu el cartell aquí, per exemple, es veurà més”) i també hi ha professors i directius que ens volen submisos i sota el seu mandat, que no accepten les protestes.
M. Indart: Ens diuen que volen educar als alumnes crítics, però quan portem aquesta idea a la pràctica i fem una crítica responsable, tot són problemes i excuses. Al cap i a la fi, l'educació compleix una funció disciplinària que ens marca un rumb de futur: solem estar set hores al dia en classe i després hem de treballar per a casa, anem endinsant-nos en uns hàbits de vida que miren al món laboral.
M. González: La pregunta és: a què està orientada l'educació? Quan renunciïs a aquest camí, organitzant-te o lluitant, et miraran malament. Com està estructurat el propi sistema, ens porta a acceptar-lo tot; en els centres no es fomenta l'actitud crítica ni s'ensenya, per la qual cosa molts alumnes i alumnes no s'organitzen.

Demanem poder prendre decisions sobre el procés d'aprenentatge, participar en tots els òrgans amb capacitat de decisió. Pedagògicament aquest és el missatge que moltes vegades escoltem: l'educació que tingui en compte als alumnes. No és així en la realitat?
M. González: D'una banda estan els òrgans que determinen el funcionament dels centres i, per un altre, els que determinen el sistema educatiu. Quant als centres educatius, els alumnes en general tenim la possibilitat d'intervenir, però el problema ve dels alts càrrecs que decideixen el sistema educatiu, que tenen com a objectiu educar als treballadors que vendran la seva força de treball al mercat laboral, que només impulsen els processos d'aprenentatge que els interessen. En Zornotza, per exemple, els alumnes de Formació Professional de diversos cicles han hagut de suspendre els seus estudis, ja que s'ha destinat diners a cicles de caràcter industrial i informàtic, deixant de costat aspectes socials i artístics.
M. Indart: En els centres educatius tampoc tenim possibilitats reals de prendre decisions sobre el nostre procés d'aprenentatge, perquè hi ha òrgans en els quals els alumnes estan representats, però de forma molt limitada, i potser podem fer pública la nostra opinió, però aquesta opinió no té per què influir, al final estem sotmesos a les decisions del professorat i dels directors. Els protagonistes de l'educació som els alumnes, el lògic seria reconèixer la capacitat de decisió, però com a institució l'educació és irracional, perquè no té en compte als alumnes, i fins i tot els silencia. Per això creiem que el camí ral per a aconseguir el control i la millora dels nostres estudis és l'organització de l'alumnat.

Entre les coses que voleu decidir, està la que els alumnes i alumnes decideixin els continguts que es treballaran durant el curs. Sembla difícil, venen de dalt els currículums tancats. Hi ha alguna cosa que valgui la pena?
M. Indart: En línia amb la resposta anterior, creiem que anirem adquirint capacitats des de la unitat i la solidaritat per a lluitar contra les condicions reals. És a dir, Ikas acaba de néixer i sabem que no aconseguirem tots els punts del nostre programa d'un dia per a un altre, però la intenció és que a llarg termini, lluitant, adquirint experiència i amb la força de l'equip, puguem prendre decisions també sobre els continguts.
M. González: I una vegada que la unió de l'alumnat treballador hagi aconseguit una base sòlida, podríem fer un pas més: hem de tenir en compte que el contingut que es dona en secundària està orientat a la selectivitat, sobretot en el Batxillerat, per la qual cosa l'objectiu final és eliminar la selectivitat, plantejar d'una altra manera l'accés a la universitat.

Heu subratllat la força del grup. La unitat dels alumnes és un dels pilars d'Ikase.
M. Indart: Un exemple: fa un parell de cursos iniciem la lluita per la retirada de les cambres d'un col·legi de Pamplona. Van ser col·locats sense anunciar i d'amagat, en plena època estival, i no és casualitat, van ser col·locats en un col·legi del barri de la Chantrea, en un barri obrer. Hi havia problemes per a parlar i reunir-se amb la direcció, ells estaven fixant el rumb, i es va decidir centralitzar les forces: es va convocar una manifestació nacional a Pamplona, va venir molts alumnes d'Euskal Herria, i a conseqüència d'aquesta mobilització aconseguim llevar les cambres.
M. González: Està organitzat com una xarxa d'aprenentatge que permet fer front a problemes concrets amb la lluita del col·legi o de la regió, i ofereix protecció nacional quan es necessita una resposta més potent.

Ha esmentat les cambres. Des d'Ikasenpresa denunciem que la pandèmia s'està aprofitant per a ampliar les eines de control social i neutralitzar els recursos que teniu per a respondre.
M. Indart: Reunir-nos, concentrar-nos, fer xerrades i tallers… ens posen moltes traves, argumentant que no es compleixen els aforaments i les distàncies, ni tan sols se'ns deixa espai per a reunir-nos, però després en classe ens ajuntem 30 persones sense respectar els espais i amb escasses garanties sanitàries. És evident que han utilitzat la pandèmia per a limitar el treball sindical i polític i han trobat una bona excusa per a vulnerar els nostres drets.
M. González: És una cosa que està succeint en la societat en general, perquè moltes de les mesures que han adoptat no són mesures de salut, sinó mesures a favor dels seus interessos, per a continuar enriquint als alts càrrecs. El control social dels treballadors està sent dur, igual que el dels estudiants. Si fos una cosa transitòria, ho entendríem en part, però les mesures que s'estan prenent venen per a quedar-se i la pandèmia s'està aprofitant perquè els alumnes siguin encara més controlats i submisos.
M. Indart: Les plataformes virtuals han agafat força en la pandèmia (Alexia, Educa, I-Inika) i el control sobre els deures, l'assistència… està sent més estricte.
M. González: Sí, perquè tot queda registrat i encara que el professorat diu que l'objectiu és usar menys paper, la funció d'aquestes plataformes és arribar a qualsevol pare o mare que faci l'alumnat. Tenint en compte que el Batxillerat ja no és una educació obligatòria i que tenim entre 17 i 18 anys, aquestes situacions estan fora de lloc, hauríem de tenir dret a no assistir a una determinada classe si no ho veiem necessari.

També asseguren que la pandèmia ha empitjorat la qualitat de l'educació, que les condicions dels centres educatius no són adequades per a fer front a aquesta crisi sanitària.
M. González: Estem veient en el dia a dia, per exemple, com estem concentrats a l'aula, perquè l'ús de la màscara és el que tenen, en lloc de plantejar solucions, espais amplis i oberts. Des d'Ikasetik hem posat en marxa enquestes en diferents comarques amb l'objectiu de recollir els testimoniatges dels alumnes i, una vegada identificats els problemes més greus, fer-los front.
M. Indart: En aquests testimoniatges hem vist que el problema generalitzat és la dificultat que tenen els alumnes confinats per a seguir les classes des de casa. Se sabia que estaríem més o menys confinats aquest curs, que farien falta recursos, però així estem. A més, existeix una gran desinformació.

Reivindiqueu centres educatius sense agressions. Sovint ve dels alumnes l'opressió i l'assetjament d'altres alumnes, com gestionar el tema?
M. Indart: Veiem dos tipus d'agressions: les que rebem de professors i directius (aquesta infantilització, comentaris masclistes o humiliants…) i les que es produeixen entre l'alumnat. Les nostres relacions són el reflex de la societat i per això hem de construir un model social diferent; un centre lliure d'agressions no es pot construir dins d'aquest sistema, perquè la societat és forta i no sana, basat en un model de relacions capitalista (per exemple, es promou la competència permanent entre nosaltres). Dit això, hem de treballar la naturalesa de les nostres relacions i protegir els oprimits en casos d'assetjament, per descomptat, teixir la solidaritat dels alumnes i alumnes treballadores.
M. González: Sent aquest l'ideal, trencar el sistema capitalista, cal actuar a curt termini per a fer front als casos d'assetjament, i no és fàcil. Intentem treballar en formacions, xerrades i tallers, per exemple a través de les Escoles Públiques, o entorn de dies concrets (per exemple, el 25 de novembre).