Si hagués nascut en una altra classe social, el meu cavall hauria estat el meu animal favorit. Ho dic en una altra classe social, que és una afició massa cara per als pobres com nosaltres, encara que hagi nascut en un dels països més rics d'un dels països més rics de l'Oest, que és la sort, però sobretot perquè a més dels diners es necessita alguna cosa més per a l'hípica, una certa distensió, penso que només es pot aconseguir a través de la sang. Però no puc sostreure'm a l'atracció dels cavalls. Potser és perquè el pensador de la capçalera del meu llit, Montaigne, en els seus assajos, té un passatge commovedor, curiós, perquè no és freqüent que mostri amb tanta cruesa la seva vida personal. Un dia, en travessar a cavall les terres de Dordonya, va sofrir una caiguda que li va produir un cop bastant fort i li va fer perdre el coneixement. Va ser el moment més pròxim a la mort, i després el va descriure com una experiència dolça, l'hindú. Pot ser un aprenentatge moral que s'extregui d'ell: no cal tenir massa por a la mort.

Aquests dies estic llegint la biografia del pare de Marina Garcés –sí, a aquest nivell arriba la fascinació per Garcés–, escrita per una tercera persona que s'ha presentat com a autobiografia –sí, cosa rara–. I allí es diu que portava a les seves filles al canòdrom de Barcelona, de nit, tot fosc: bombetes grogues, apostes… i quatre gats, vestits amb vestits i corbates grises. Kontxo, en biografia personal, res de gossos, afortunadament, però record que el meu pare em va portar una vegada a l'hipòdrom de Lasarte. I Lasarte no és exactament Ascot, però segurament, pels cavalls, serà el moment en el qual més m'he sentit més pròxim a la classe alta en la meva vida. Per a saber prou, no seré mai d'aquesta classe i, sobretot, no vull ser-ho.