En la dècada de 1940 va arribar al País Basc, sent un nen, a treballar. Va treballar en ocupacions industrials dures, molts companys van sofrir malalties laborals, uns altres van morir en el treball. Adolfo té 92 anys. El Fons Monetari Internacional (FMI) considera que es viu en excés, ja que porta massa anys cobrant la pensió i, a més, creu que aquesta gran esperança de vida és un "risc financer". Madalena ha passat tota la seva vida treballant en la neteja de les seves cases. No va cotitzar, però això no era a les seves mans. Treballava a les cases de la burgesia de Neguri. Rep una pensió no contributiva de 392 euros, malgrat haver treballat tota la vida, tant a casa com fora de casa. María té gairebé 40 anys. Aconsegueix contractes de treball precaris, la majoria dels quals no són a jornada completa, si un sou arriba als 1.000 euros és un miracle. Malgrat haver treballat des dels 20 anys, només ha cotitzat vuit anys. Aquestes són algunes de les realitats habituals en el nostre entorn.

En aquest “oasi basc”, la tendència dels salaris és preocupant si es mantenen els elements que la componen en caeteris paribus. En els últims nou anys, a Guipúscoa, el territori amb els salaris més alts del Regne d'Espanya, el salari mitjà s'ha incrementat únicament en un 1,9%, el poder adquisitiu ha caigut deu punts, encara existeix una gran bretxa salarial de gènere i les condicions laborals dels treballadors menors de 40 anys continuen empitjorant. En les últimes dècades, en aquesta interminable transformació econòmica, el sector serveis és la base (spoiler: al costat de la indústria, porta pitjors condicions de treball). És clar que la pressió sobre els sistemes públics de pensions que ara estan en vigor anirà en augment.

Els lobbies, tecnòcrates i economistes basats en pseudociències de les entitats financeres porten anys lluitant contra un sistema de pensions públic i digne. Fa uns anys, “productivitat” (del treball?) s'esmentava com a element central de transformació del sistema. Avui dia, en canvi, és una demografia. No obstant això, per al cas del Regne d'Espanya, la Fundació d'Estudis d'Economia Obligatòria (FEDEA) ha deixat clar en un informe que el que posa en qüestió el sistema no és que cada vegada hi hagi més persones majors, sinó que hi ha una caiguda dels salaris. I, per descomptat, lobbies, tecnòcrates i economistes de dretes no poden dir res en contra d'aquesta evidència empírica, encara que utilitzin explicacions simplistes per a confondre a la gent o es vesteixin amb fórmules matemàtiques.

En la República Francesa, l'actual sistema de pensions és el resultat directe de la lluita obrera, que va adquirir gran força en els anys 30 i següents: El Conseil National de la Résistance recolzava en el seu programa aquesta exigència. En el Regne d'Espanya, les lluites obreres durant el franquisme van aconseguir també l'aprovació de la Llei de la Seguretat Social. Els sistemes públics de pensions no van ser acceptats per lobbies, tecnòcrates i economistes de derechas.la pregunta
que hem de fer-nos no és si el sistema X és econòmicament sostenible, ja que no és correcte, perquè l'altre factor de la fórmula el manté en secret caeteris paribus. La pregunta és, com a societat, com volem organitzar la jubilació dels nostres majors i el nostre futur. Això ens exigirà la ruptura d'uns certs límits conceptuals del model capitalista local per a definir com volem repartir la riquesa. El futur l'ha de decidir la societat, no els poderosos, i aquesta no és una lluita fàcil. Al cap i a la fi, estem parlant d'economia política.