El Mediterrani es convertirà en una mar de sang si es fa res”, és un crit llançat al juny de 2019 pel portaveu de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats. Es refereix a la sang dels immigrants que perden la vida en la ruta marítima. Hi ha molta sang barrejada amb l'aigua salada del Mediterrani: S'han comptabilitzat 15.000 cadàvers en els últims cinc anys. En 2019 s'ha ofegat una de les vuit persones que s'han llançat en aquest camí.
Aquests cossos formen part de la seva vida el tunisià Chamseddine Marzoug. “Per a la pesca, en comptes dels peixos, tenim cadàvers”. El mateix a les platges. Compte al llarg de desenes els freds cadàvers dels anònims desembarcats pels torrents. “És molt difícil veure cadàvers putrefactes, semihomes, semi-dones, sense cames, sense cap, sobretot quan són nens, és increïblement commovedor, perquè són innocents”. Zarzis viu a la ciutat de Zarzis, a 60 quilòmetres de Líbia, on va exercir com a pescador de professió, des de fa anys com a col·laborador de l'associació Ilargi Gorria. Aquesta realitat va provocar el seu malestar i va continuar dirigint un cementiri en 2011 en nom de la dignitat de les persones refugiades. El cementiri, dedicat als anònims ofegats en aigües entre Líbia i Itàlia, ha estat batejat com a Cementiri dels Desconeguts. “Aquest cementiri és per a aquelles persones que tant hem sofert i res sabem d'ells; mereixen una tomba digna”. Va consultar al procurador el seu permís per a enterrar, va prendre el cadàver en el dipòsit de cadàvers, el va portar al cementiri i li va fer un lloc, deixant un ram de flors sobre el munt de terra. Ve tres vegades per setmana a regar flors. Al novembre de 2018 el cementiri comptava amb 400 cadàvers. Una única identificada en: Rose-Marie, de 28 anys i mare de Nigèria, enterrada el 27 de maig de 2017. Tots els altres anònims. En una entrevista concedida a Migrants, demana un favor a Europa: “No vull veure més cadàvers, aquest problema ha de resoldre's molt aviat. Li demano a Europa on estàs? En lloc de protegir les fronteres, protegir aquestes persones”. Al novembre de 2018 s'ha presentat la sol·licitud.
Des de llavors la situació s'ha deteriorat. La despreocupació de la Unió Europea (UE) davant les operacions de salvament al Mediterrani és evident: ja no es dirigeix a cap vaixell, sinó que està obstaculitzant de manera permanent el treball de les associacions en operacions de salvament i, a més, ha cedit la major part de l'espai del Mediterrani central a l'Estat Libi, que és l'espai de tortura i violació dels emigrants. “Caos”. Amb aquesta paraula resumeix la situació la directora de l'ONG Sophie Beau SOS Mediterraneo: “Hi ha caos al Mediterrani”. El nombre d'immigrants ofegats al Mediterrani en 2019 es va situar en 1.246 el 15 de desembre. Però quants han estat els que s'han enfonsat sense que ningú s'adoni? Beau té clara la seva resposta: “Segur que alguns vaixells s'enfonsen sense que nosaltres ho sapiguem. El camí és molt llarg i hi ha molt poques cassoles de xai per a controlar tot”. En els últims anys, a mesura que tant la UE com Líbia acceleren els bloquejos i els obstacles als vaixells de socors, la mortalitat també ha augmentat.
Si ens fixem en les decisions de la UE, és encara més evident la irresponsabilitat dels Estats. No obstant això, les mars no són zones sense legislació; els drets de les persones no desapareixen per fusió en aigua salada. Seguint un conveni de l'any 1985, i de manera que es garanteixi la cerca i l'obligatorietat de la soga, les zones marítimes es divideixen en zones de Cerca i Rescat (BES) o Search And Rescue (SAR), separades entre els estats riberencs, molt més amples que les aigües territorials de fins a 19,3 quilòmetres de costa. En virtut del Conveni de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar, l'Estat està obligat a prestar assistència en cas que es descobreixi una persona que es trobi en dificultats en les aigües. És més, ha de desembarcar, sí o sí, en un port que no es troba en un camp de batalla. Des del 27 de juny de 2018, Líbia compta també amb el seu propi espai BES, complementat en 2017 amb una subvenció de 8 milions d'euros de la UE a Líbia. Així, ha ampliat el seu espai de control de 19,3 a 200 quilòmetres. Aquest espai ha passat de ser una zona d'Itàlia a la de Líbia, on la coordinació de les cordes també ha passat a ser responsabilitat d'aquesta última. “Prefereixen viure en el Calvari Libi abans que creuar el Mediterrani i morir en la mar”. A partir de juny de 2018, les operacions de sokorri tenen encara més dificultats: les crides d'avís d'un vaixell en perill es queden sense resposta. Les pressions i persecucions als humanitaris en les operacions de rescat s'han intensificat. A més, en ser Líbia la que està, l'obligació de “desembarcar en un port segur” es troba calcigada. Europa ha acusat la UE de ser “còmplice” dels maltractaments soferts pels immigrants a Líbia, que van donar una desena GKEk.Urrats més al març de 2019: A partir de 2015, les forces de l'Operació Sophia van ser desmantellades per a desmantellar les xarxes de passadors clandestins i socórrer als refugiats que s'havien refugiat en els seus vaixells. Ja no hi ha més vaixells d'Estats al Mediterrani. Unes poques ONG registren l'horitzó intentant capturar i salvar uns pots. No com volen, no obstant això –com poden–. Les pressions administratives, judicials i polítiques patides són terribles.Mare Jonio, Eleonore, Open Arms, Lifeline, Sigui Watch 3, Iuventa... són molts més que els vaixells que s'han deixat embarcar. Són molts més els que han hagut d'abandonar la seva missió. A l'hora d'escriure aquest article només hi ha una embarcació al Mediterrani, l'Ocean Viking de l'estructura de SOS Mediterrani. Pot ser que dos més es vagin a marxar, però no es pot saber fins a l'últim moment.
En cas de necessitat, no troben port disposat a acollir vaixells carregats de refugiats. Ningú els vol i es perd molt temps en els càlculs de repartiment entre estats i en les negociacions. “És una pèrdua de temps i amb això una pèrdua de vides”. Perquè mentre observen un port no poden treballar com a xais. La directora de SOS Mediterraneo demana als estats europeus que respectin els seus drets i facin complir les seves obligacions. La decisió de 24 d'octubre ha estat l'última que va cap a la irresponsabilitat: Aquest dia, el Parlament Europeu va votar en contra d'augmentar les operacions de cerca i socors al Mediterrani, segons la CE.
Seguint la xifra del 13 de novembre de l'Organització Internacional de Migracions (OIM), en 2019 es van registrar 91.568 entrades d'immigrants procedents del Mediterrani a Europa, incloent-hi les rutes a Grècia i Espanya. Un 11% menys que l'any passat. La Comissió Europea considera aquesta reducció com un reflex de l'eficàcia de la política migratòria. El que no vol veure-ho, no ho veu.
"Segurtasun gehiago, inmigrazio gutxiago". Bruno Retailleau barne ministro frantsesa argi mintzatu da, kargua hartu berritan. Etorkinen gaineko kontrola azkartu nahi du Michel Barnier lehen ministro eskuindar-kontserbadorearen gobernuak, eta jada Retailleauk aitzinatu... [+]
Europar Batasunean berriki onartu den Migrazio Itunak, asko zaildu dizkie gauzak euren herrialdetik ihesi doazen eta asiloa eskatzen duten pertsonei. Eskuin muturraren tesiak ogi tartean irentsita, migratzaileentzako kontrol neurri zorrotzagoak onartu dituzte Estrasburgon,... [+]
Migratzaileen kopurua anitz emendatu da Irun eta Hendaia arteko pasabidean. Irungo Harrera Sareak ohartarazi duenez, otsailean 600 pertsona lagundu dituzte, iaz, urte osoan 2.700 izan zirelarik. Iragan urtarrilean, 2.700 etorkin heldu dira Kanariar Uharteetara, egunero 80... [+]