Gordon A. Segons l'historiador Craig (1913-2005): “En tots els països, la Primera Guerra Mundial va afeblir l'ortodòxia i totes les autoritats i, quan es va acabar, ni el govern, ni l'església, ni l'escola, ni la família tenien la força d'antany per a regular les vides dels éssers humans (…). Això va beneficiar especialment a les dones. (…) Els tabús destinats a aparèixer-se només en llocs públics, consumir alcohol o tabac i mantenir relacions sexuals abans de casar-se van perdre força. Les dones van deixar d'estar sotmeses a la tirania de la societat”. Es van tallar el pèl i les faldilles, es van substituir les cotilles per uns còmodes vestits d'amples malucs, es van posar els pantalons, es van fumar els cigarrets i es van beure alcohol; van prendre l'espai públic, perdut per la vergonya; l'auge econòmic i el poder de consum van augmentar la independència respecte a aquells poders; van avançar en la llibertat sexual amb nous anticonceptius...Aquest era el flapper, l'estereotip de la nova dona dels anys feliços.

La realitat, no obstant això, va ser molt diferent. Posteriorment es van fer passos importants, es van obrir camins que s'abordarien, però en aquesta dècada poques dones del món van ballar la charlestona.

Als Estats Units no totes les dones podien votar; els negres, tant homes com dones, podrien aconseguir el seu dret a vot en 1967. Una de les imatges públiques més potents de l'època, Josephine Baker, era estatunidenca i negre, i a Europa, a París, va fer el camí que li va ser negat als Estats Units.

A més, en la resta de països no hi havia floració econòmica estatunidenca. Perdent als perdedors, la majoria dels vencedors van perdre molt en el combat, i van ser anys per a sortir del forat. Tampoc va ser una pagotxa per a les dones d'alguns països que no van participar en la guerra, com Espanya, que va sofrir la dictadura de Primo de Rivera a partir de 1923. els Estats Units va ser el veritable vencedor econòmic, però també allí només una petita elit podia posar-se les robes alliberadores de Coco Chanel. I en la crisi de 1929, aquella bombolla inflada per la guerra va esclatar. Per tant, la “nova dona” va representar poc a ningú.

Ara, en vespres d'una altra dècada del 20, està per veure si els pròxims anys ens deixaran un munt de fotos alegres o si realment “les dones deixen de dependre de la tirania de la societat”.