Per a Lazkano, la presó és "una catifa amb la qual la societat amaga coses que no vol fer front" i una "màquina per a moldre a les persones". “La presó infantilitza al pres, robant-li la capacitat d'autogestió personal. Després, de sobte, t'acomiada dient: 'Agafa't a tu' i no pots”, diu Otxoa. “I crea éssers apàtics perquè ho tens tot fet o impost”, completa Cobos. Els tres coneixen la presó.

Us vau trobar en la presó de Topas, a Salamanca. Com van anar estrenyent llaços?

A. Otxo: Ens trobem en el tercer mòdul, a més de Gorka, Urko i Oti estaven ‘companyes’. Santi se'm va presentar gairebé com a soci. No és normal trobar en la presó a persones tan confiades fora del col·lectiu de presos polítics.

S. Cobos: Anteriorment havia estat en contacte amb molts presos polítics. Vaig aprendre una mica de basc i vaig tractar de posar-ho en pràctica. Després pots arreglar-ho millor o pitjor, com al carrer, i en el nostre cas va ser el cop de fletxa de Cupido [riures generalitzats]. Per a quan va arribar Asier ja teníem el quiosquet en marxa.

Què era aquell ‘quiosquet’?

S. Cobos: Érem una quadrilla dedicada a les relacions i a la convivència. Creem una amistat sense ànim de fetge, en la presó no és gens fàcil, perquè hi ha molta necessitat. Va estar en un moment tranquil de presó, sense aïllament, sense pallisses…

A. Otxo: Vam ser de set a vuit anys, tres o quatre socials i tres o quatre polítics, amb gent que entrava i sortia. Aquesta era la lluita, la idea de crear un espai per al gaudi enmig d'aquella atmosfera hostil. Teníem una sala, era el nostre espai. Després de compartir les vivències de llavors, és igual passar anys sense veure'ns. Existeix un vincle especial.

El doctor G. Lazkano: Creem el nostre petit món. La presó no et donarà res, per a sobreviure has de construir la teva vida com puguis, i trobar gent pròxima que t'ajudi en aquest camí és un tresor. Conèixer a Santi m'ha enriquit a mi, he conegut una altra lluita dins de la presó.

La relació entre els funcionaris va ser mal rebuda?

S. Cobos: Els presos que s'han escapolit, els que han organitzat mutines, els etarres, estàvem tots junts, imagina't.

A. Otxo: I, a més, reia tot el dia. Ho passem bastant bé en aquells anys, malgrat tot. També vam tenir moments durs, però en aquest sentit em sento un privilegiat. Sobretot, enfuria molt als carcellers més perversos.

L'històric pres de la COPEL Pepe Villegas contava que els funcionaris li havien amenaçat: “Pagaràs per continuar relacionant-te amb els bascos”. I deia que ho havia pagat. Santi, a tu t'han perjudicat per aquesta mena de relacions?

S. Cobos: En el meu cas era diferent, perquè jo era pitjor influenciat que el basc pels funcionaris [riures generalitzats]. Però he vist moltes vegades els intents de crear enemistat entre els presos polítics bascos i altres presos. Record, per exemple, el dia del 11M en la presó de Villabona [Asturies]. Els funcionaris fins i tot van devorar als presos socials i gairebé els van organitzar perquè es rebel·lessin contra els bascos. Només els van dir que no usessin el ‘pintxo’, perquè en cas contrari corren el risc de perdre el control.

A. Otxo: Els socials han canviat de mòdul per estar en contacte amb nosaltres, moltes vegades.

També heu mantingut l'amistat fora de la presó.

A. Otxo: Gorka no podia visitar-nos després de sortir de la presó. Jo vaig sortir després de dos anys i mig i Santi va seguir en Topas.

S. Cobos: En aquella època vam mantenir la relació per carta i transmetent missatges a través dels familiars, preguntant-nos pels uns als altres. Després va haver-hi un trasllat a Nanclares. El dia del primer permís que vaig tenir per a sortir van venir a buscar-me a la presó amb un amic meu. A partir del tercer grau ens hem vist amb freqüència. Em van servir d'orientació en sortir. Gorka em va dir: “Aquí està la meva casa, per al que vostè vulgui”. Asier també.

El que vau construir en Topas no és molt comú. Com són les relacions entre els presos "socials" i els "polítics"?

A. Otxo: És molt difícil trobar en la presó a presos que es troben tan forts com Santi i altres de Topas, la qual cosa condiciona la relació entre tots dos.

El doctor G. Lazkano: Hi ha situacions familiars i personals tremendes. A més, dins de la presó has de ser molt ‘home’, representar la duresa, no es compten les febleses. Jo soc d'escoltar i molts venien a explicar-m'ho, tenien necessitat d'esplaiar-se i de ser escoltats. Autèntics drames.

S. Cobos: Hi ha una base: al cap i a la fi estàs en la mateixa caca, en la presó. Això és el que fa que se sumin almenys a un nivell. Jo, en general, he vist als presos bascos comportar-se bé amb els socials, sigui per a donar-los un cigarret o perquè els acompanyin amb un escrit. I el respecte social, més enllà de la proximitat política.

NOTA: Aquesta entrevista forma part d'un ampli reportatge. L'altra part és la que es refereix a la vida de Santi Cobos.